Tal dia com hui del 1804 va començar una epidèmia de febre groga a Alacant que va matar quasi 2.500 persones

El 13 de setembre del 1804 va començar a Alacant una epidèmia de febre groga que va afectar moltes localitats del sud del País Valencià durant aquell any i principis del següent. Una epidèmia que va provocar la mort a la ciutat de 2.472 persones, el 20,87% de la població, que ascendia a 13.957 habitants. D’aquests, en van fugir 2.110.

La febre groga és una malaltia vírica aguda i febril transmesa pel mosquit Aedes aegypti i molt contagiosa. Es manifesta bruscament després d’un període d’incubació de tres a sis dies amb un accés hipertèrmic, dolors localitzats al cap, l’epigastri i la columna vertebral, fotofòbia, insomni, agitació, icterícia (per això el qualificatiu de groga o, també, de tifus icteroides) i trastorns digestius en forma de diarrees i vòmits de sang, cosa que fa que també siga coneguda com a «vòmit negre». 

La fam i la desnutrició crònica d'àmplies capes de la població alacantina -a causa de la desigual distribució de recursos-  les sequeres, les guerres i les dificultats en el trànsit marítim per l'activitat dels corsaris anglesos amb base a Còrsega, van ser els elements que van propiciar l'aparició de la malaltia. 

A propòsit d’això, estudis recents evidencien la imbricació de factors sociopolítics i econòmics en les estratègies i accions sanitàries en temps d'epidèmia. La tardança en la declaració oficial de la malaltia podia estar relacionada directament amb la greu situació que tal declaració podia tindre en una ciutat que depenia bàsicament del comerç marítim. Una via de transport que servia per introduir els productes de primera necessitat a la població.

A més, les autoritats polítiques i sanitàries van desviar la responsabilitat de l'extensió de l'epidèmia cap a un dels grups socials considerats marginals i perillosos per a la societat: els contrabandistes. Aquest grup va ser acusat i perseguit per haver introduït a la ciutat i a les poblacions dels voltants aliments i atifells de vaixells infectats per la febre groga, obviant altres casos clínics inicials que clarament no tenien aquesta procedència. Cal entendre la reticència municipal de declarar l’epidèmia, ja que el bloqueig de la ciutat representava la impossibilitat d’entrar o eixir persones ni mercaderies ni aliments i, per tant, la fam i la pobresa, sobretot per a les classes més desfavorides. 

Es tractava d’una malaltia epidèmica poc coneguda, de naturalesa exòtica, sense tradició en l’ús de remeis professionals i eficaços, de difícil diagnòstic i pronòstic i que cursava, en el període més greu, amb uns símptomes terribles per als quals el saber popular no disposava de recursos. Aquesta situació empitjorava amb les mesures d’aïllament, seguides pels especialistes en contagis i adoptades pel poder, que recloïen els habitants dins de la ciutat mitjançant cordons sanitaris durament custodiats per tropes militars i personal civil. Tots els qui no podien fugir-ne, i especialment els habitants més pobres, quedaven privats del jornal diari que els permetia subsistir, ja que es va suspendre l’activitat laboral i la població va ser incomunicada. 

 La crisi sanitària va dur a habilitar diversos llatzerets, el més nombrós al Convent de Sant Francesc, en el qual diversos presos van ser obligats a col·laborar amb els monjos per tenir cura dels malalts. L’exèrcit va muntar un cordó sanitari al voltant de la ciutat i va enfonsar a canonades els vaixells de contrabandistes que intentaven entrar al port.

La inactivitat, la misèria, el pànic produït pel contagi de persones pròximes, la impossibilitat de fugir-ne, la falta d’efectivitat dels remeis mèdics i la mateixa por d’emmalaltir i morir van ser algunes de les circumstàncies que van acompanyar la tragèdia que va portar l’epidèmia de la febre groga. Durant els mesos d’epidèmia moriren  quasi tots els metges de la ciutat i la major part dels facultatius, apotecaris i sagnadors. També faltaren molts dels religiosos que auxiliaven espiritualment els moribunds i els presos, que ocuparen el lloc dels soterradors quan aquests caigueren malalts. 

«Dissabte de cada setmana es fumigaran (a Alacant) els temples, carnisseries, presons, hospitals i altres paratges de molta concurrència, i en tots aquells on hi haja vapors que puguen perjudicar la salubritat de l'aire. Es renova el compliment de tot el que està previngut sobre la higiene i la neteja dels carrers i cases, i que es renten les portes i blanquegen les parets fins a certa altura d'aquelles que poden haver tingut contacte dels contagiats», van ser algunes de les mesures que van manar les autoritats.

A més, també indicaven que «totes les persones que hagen sortit d'Alacant, des del dia 10 del corrent (setembre del 1804) inclusivament, han de posar-se en quarantena immediatament, triant a cada poble l'edifici més distant de la població, tenint cura que els malalts siguen assistits amb el necessari i que les persones destinades a la seua cura no isquen del recinte que es prescriu als de la quarantena».

El gener del 1805 es va donar per desapareguda l'epidèmia. 

 

Fonts: Mercedes Pascual Artiaga, Fam, malaltia i mort. Alacant i la febre groga de l´any 1804, Simat de la Valldigna, 2000 / Fabiola Sofia, «Les pandèmies a la ciutat d’Alacant», El Periòdic, 2020 / Enciclopèdia Catalana

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.