A nou mesos per a les eleccions municipals, les fitxes es comencen a moure al tauler dels partits polítics, si bé alguns tenen la feina més endarrerida que d’altres. És el que ocorre al si de l’esquerra alacantina. Cap dels tres partits d’esquerres que hi ha a l’oposició no han sabut fabricar –almenys fins ara– un candidat amb certa projecció com per aspirar a disputar l’alcaldia a Luis Barcala, del PP, que es perpetua al càrrec des del 2018 i que compta amb el vent favorable de les enquestes a nivell estatal, on el PP remunta des de l’arribada de Feijóo a la direcció del partit.
Aquest factor, el de la tendència estatal, és fonamental en una ciutat com Alacant, on el vot en clau espanyola és determinant en el resultat de les eleccions locals. Però no és, ni de bon tros, l’únic avantatge amb el qual compta Barcala. La desorientació de l’oposició, fonamentalment del PSPV, és un altre motiu per a la tranquil·litat de l’alcalde actual, que contempla desactivat l’únic partit de l’oposició que li pot disputar l’alcaldia. A Alacant mai no ha gaudit de la presidència de l’Ajuntament un partit que no siga el PP o el PSPV, i no es contempla cap gir brusc que trenque amb aquesta tradició. Els partits a l’esquerra del PSPV, això sí, són fonamentals per a aconseguir una majoria del conjunt de l’esquerra al ple municipal, però amb el PSPV afectat per crisis internes i per manca de referents, aquest desenllaç es preveu ben difícil.
Els socialistes s’han vist l’últim any condicionats per la guerra que han mantingut l’aparell local del partit, controlat per l’exsenador Ángel Franco; i el portaveu municipal de la formació i alcaldable el 2019, Francesc Sanguino. Aquest lingüista i dramaturg va ser escollit pel president valencià, Ximo Puig, com a cap de llista local dels socialistes a canvi que Àngel Franco dissenyara la resta de la candidatura. El resultat electoral no va ser l’esperat: tot i que el PSPV va empatar a nou escons amb el PP, els de Barcala van obtindre més vots, cosa que va facilitar les coses a l’alcalde per ser reinvestit sense el suport imprescindible de Vox. El PSPV, que comptava amb l’efecte estatal en el millor moment polític de Pedro Sánchez, aspirava a ser el partit més votat a Alacant.
Sanguino, des del minut zero, va tindre en contra els aspirants a candidats propers a Ángel Franco, que el consideraven un intrús –Sanguino, exdirector del Teatre Principal d’Alacant, no militava en el partit– i l’acusaven de la derrota a les municipals després que a les eleccions estatals els socialistes hagueren sigut els més votats a Alacant, per davant del PP. El mateix Gabriel Echávarri, l’últim alcalde socialista de la ciutat –entre 2015 i 2018, no va esgotar la legislatura perquè va haver de dimitir després de ser processat per fraccionament de contractes i més tard seria condemnat i inhabilitat–, el va acusar directament a través de Facebook de la derrota.
Però la relació entre Sanguino i Franco va empitjorar a mesura que l’exsenador promovia l’emergència de la figura de Miguel Millana, el seu home més pròxim entre els regidors actuals, com a portaveu de facto, marginant Sanguino dels actes i convocatòries del partit i desautoritzant-lo públicament, alhora que acusant-lo de desestabilitzar el grup municipal per discutir algunes de les iniciatives plantejades des de l’aparell del partit.
El pols arribà al punt que va ser el secretari de l’Ajuntament, a requeriment del mateix partit a nivell local, qui va desposseir Sanguino del seu càrrec com a portaveu consistorial del PSPV, que seria substituït per Miguel Millana. A hores d’ara, és Millana qui s’ha erigit com a referent del partit a nivell local, i les persones més properes a Franco li donen suport com a futur alcaldable. L’esmentat Echávarri s’ha manifestat públicament a favor d’aquesta opció, però encara no està tot dit.
Fonamentalment, perquè des de la direcció del PSPV, exercida pel president Ximo Puig, encara han de plantejar públicament si contemplen alguna alternativa a la liderada pel sector franquista, que ha sigut incapaç de fer repetir cap candidat a l’alcaldia des del 1995: tots han sigut fulminats pel dirigent local del partit, Ángel Franco, amb qui han acabat enfrontats. Sanguino, per tant, no és l’únic exemple en aquest sentit, sinó l’últim d’una llarga llista formada per José Antonio Pina, Blas Bernal, Etelvina Andreu, Elena Martín i l’últim candidat.
És per això que a la direcció valenciana del PSPV no deixen de pensar en un candidat o candidata que podria tindre més projecció. En un primer moment va sonar amb força la possibilitat de fer alcaldable l’exconsellera de Sanitat i actual síndica Ana Barceló, exalcaldessa de Saix (Alt Vinalopó) i amb trajectòria professional a Alacant com a advocada. El seu nom no ha deixat d’estar a les travesses, però ara s’ha sumat també el de l’actual consellera d’Universitats, l’exsenadora Josefina Bueno. Cap de les dues compta amb el suport de l’agrupació a nivell local, i un hipotètic enfrontament en primàries desembocaria, segurament, en una situació d’allò més tensa que hauria de tornar a ser resolta des de la cúpula del partit. Tal com al 2019 la tria de Sanguino va pacificar, en un primer moment, una agrupació local que havia sigut desautoritzada des de la direcció del partit quan va intentar fer alcaldable un metge desconegut, Andrés García Fraile.
L’esquerra alternativa
Mentrestant, la segona força d’esquerres amb més vots a l’Ajuntament d’Alacant, Unides Podem, compta amb el hàndicap que la referent a escala estatal de la coalició, Yolanda Díaz, ja ha dit que el seu projecte no està pensat per a les properes eleccions municipals. En tot cas, des dels partits que integren la coalició morada, Podem i Esquerra Unida, es ve parlant obertament de l’aposta per una aliança conjunta amb Compromís i també, fins i tot, amb Esquerra Republicana del País Valencià. Precisament, va ser Oriol Junqueras qui es va expressar públicament per primera vegada defensant aquesta opció a Alacant, en una visita recent. Aquesta fórmula també es faria integrant representants del teixit cívic i social de la ciutat.
De moment no han rebut cap resposta oficial per part de Compromís, però aquest plantejament sembla complicat atesa la dificultat de pactar un cap de llista que genere consens entre totes les formacions i, també, les incomoditats que causa entre certs sectors de Compromís el fet d’aliar-se amb partits d’àmbit estatal. A més, evidentment, de l’heterogeneïtat de la fórmula, que tot i ser útil per entrar amb més força al consistori, també pot generar tensions com les que es van viure a la legislatura del 2015-2019, que van acabar amb l’única regidora de Podem, partit aleshores integrat en la candidatura Guanyar –dominada per Esquerra Unida– entregant l’alcaldia a Luis Barcala després de la dimissió del socialista Echávarri. Nerea Belmonte, que va passar a ser regidora no adscrita també per un presumpte fraccionament de contractes, va decidir no votar la investidura de la socialista Eva Montesinos, qui havia de prendre el relleu d’Echávarri. El fet de no aconseguir la majoria absoluta de vots –tot just per la negativa de Belmonte– va fer que la vara de comandament caiguera en mans del partit més votat a les eleccions del 2015, el PP, que va governar en minoria el que quedava de legislatura.
Compromís, tercer partit d’esquerres més votat en les últimes eleccions locals, compta amb el hàndicap que el seu portaveu i referent des del 2015, Natxo Bellido, ha sigut candidat a l’alcaldia en dues ocasions consecutives. El partit no imposa limitació formal de mandats, tot i que sí que n’ha parlat obertament, i qualsevol tercera candidatura sense un suport unànime pot generar controvèrsies. Tot i així, al partit hi ha la sensació que la repetició de Bellido com a candidat és la millor garantia que els valencianistes tornen a entrar per tercera vegada consecutiva al consistori –la primera vegada, al 2015, ho van aconseguir amb ell com a cap de llista, tot i que evidentment beneficiat del moment dolç que vivia la coalició amb Mónica Oltra–, però el regidor Rafa Mas, membre d’Iniciativa, està treballant per erigir-se com a alcaldable. Tot i això, Compromís haurà de respondre públicament a la proposta feta des dels altres partits d’esquerres.
Davant aquestes complexitats tan accentuades a Alacant, l’esquerra local es troba en un laberint amb eixida complicada davant els intents de l’esquerra alternativa per garantir la seua supervivència al ple local i davant, sobretot, la desorientació d’un PSPV que arrossega els mateixos problemes des de fa tres dècades. Des del moment en què Ángel Franco va prendre les regnes de l’agrupació local.
