El Castelló dels albors va tenir un entrenador de llegenda com ara Agustí Sancho, natural de Benlloc, el gran mig centre del Futbol Club Barcelona i el primer jugador valencià internacional. Però l’entrenador que va aconseguir més fama i que més va influir en l’estil de joc del Castelló va ser Jack Greenwell (Newcastle, Anglaterra, 1884-Colòmbia, 1942), un britànic arrelat a Barcelona, que va jugar al Barça alhora com a entrenador i futbolista amb Paulino Alcántara, des de la temporada 1912-1913.
Quan es va inaugurar el camp del Sequiol al novembre del 1923, el Castelló va voler ser un club amb personalitat i va fitxar l’alemany Kaupfer, que havia entrenat el Gimnàstic de València, i que es va casar a Borriana i allí va fixar la residència i va formar una família. Quan se’n va anar Kaupfer va fer d’entrenador circumstancial un membre de la Societat Gimnàstica Madrilenya, que havia arribat a la capital de la Plana com a funcionari d’Hisenda, Alejandro Gutiérrez Sanjuán. Temps després formaria part del gimnàs.
Al juny del 1926 es va fer oficial el professionalisme a les lligues de l’Estat espanyol. Va ser el moment que el Castelló va fer gestions per a tenir entrenador i es va parlar de Greenwell, una figura del Barça dels primers temps a qui ja s’havia volgut portar en el moment de la fundació del club castellonenc. Greenwell va jugar destacadament en el Barça del primer decenni del segle, i va ser campió de Catalunya el 1911, i l’entrenador culé fins al 1920. Després d’èxits van arribar les crítiques i Greenwell va donar pas a un altre anglés d’origen, a Kirby, que tampoc no va aconseguir bons resultats. En aquells anys, del Barça de Greenwell ja formaven part jugadors la fama dels quals encara ressona. Parlem de Ricard Zamora, procedent de l’Espanyol i jugador del Barça des del 1918, i també de Torralba, Sancho, Samitier, Martínez i Alcántara.
El Sequiol, primer camp amb gespa
Molt lligat a tots ells va arribar Greenwell al Castelló després de l’estiu del 1926. Eixa relació amb les terres castellonenques no apareix mai en els resums biogràfics que podeu trobar sobre Greenwell. En aquell temps al camp del Sequiol ja començava a brotar la gespa acabada de plantar, abans que la tingueren els camps de Mestalla, de València, i de les Corts, a Barcelona, inaugurat al maig del 1922. Al Castelló hi havia un conjunt d’hòmens de qualitat però que es prenien el futbol com un passatemps. En l’entrenament del 13 d’octubre del 1926, potser el primer del nou entrenador, hi havia convocats 28 jugadors, però només se’n van presentar 16 a l’hora. Segons va explicar el jugador Guillén, Greenwell va manar tancar la porta, per a poder determinar quins eren els absents, però no havia pensat que el mur de Sequiol no era obstacle per a aquells xicots, que el botaven, s’equipaven i s’unien als que havien arribat abans. L’entrenador anglés va veure encuriosit com a mesura que transcorria l’entrenament augmentaven el número de deixebles…
La disciplina de Greenwell
Greenwell es va fer prompte popular, va connectar amb destacats castellonencs, entre els quals els germans Peris Chillida, figures del nostre comerç de taronja, i amb els qual se seia quasi cada dia en una tauleta en forma de vetlador del quiosc de la plaça de la Pau per a prendre cervesa. Va fer amistat amb directius del club i amb periodistes, entre els quals Paco Alloza, que va publicar diverses entrevistes a l’entrenador en el Diario de Castellón.
L’anglés es va dedicar a fons a l’equip, va inculcar una certa disciplina a aquell grup tan especial, i va començar a perfilar un estil de joc combinatori amb passades per a ocupar espais, que prompte es faria famós en el Castelló. De seguida va ser un equip temut en el campionat regional, on malgrat les travetes i els favoritismes va conquistar el segon lloc. El Castelló va ser admirat per aquell desempat a Mestalla contra el Llevant, al febrer del 1927.
En la temporada següent es va anar afirmant l’estil de futbol del Castelló, malgrat que no va obtenir cap títol futbolístic. Però Greenwell s’havia acreditat i amb la fama del seu amic Zamora, a la fi de la campanya del 1928, va fitxar com a entrenador de l’Espanyol, amb un sou de 12.000 pessetes anuals, llavors una quantitat important. Com a entrenador va fer l’Espanyol campió d’Espanya, en un partit contra el Real Madrid al camp de Mestalla, el 3 de febrer del 1929, la coneguda com a «final de l’aigua».
Campió regional valencià (1928)
Aquells dos anys de Greenwell al Sequiol van ser importants per a la història del Castelló, i va ser aleshores quan el club castellonenc va conquistar l’apel·latiu famós de «coco del Sequiol». Perquè el Castelló, després d’una derrota al seu nou camp, el 18 d’octubre del 1925, havia començat a fer del seu terreny de joc un baluard inconquistable; i victòria rere victòria va mantenir la imbatibilitat fins al novembre del 1928.
Aquell any 1928 va ser memorable per al Club Esportiu Castelló, quan va conquistar per primera vegada el campionat regional. I ho va fer sobretot amb una victòria clamorosa sobre el Gimnàstic de València, el 28 d’octubre del 1928, en el desaparegut camp de Vallejo del cap i casal, per 3 a 5. De retorn a casa, quan encara es vivia l’eufòria dels albinegres, es van jugar dos partits amistosos al Sequiol contra el Badalona. En el primer, l’1 de novembre, va ploure i el Badalona, amb el gran davanter Forgàs, va véncer per 3 a 5. Així es va acabar la gairebé imbatibilitat del Sequiol. Encara que al dia següent va guanyar el Castelló, la pèrdua ja no tenia remei, i el «Coco del Sequiol» havia deixat de ser-ho.
Més partits amistosos que oficials
Abans que el 1928 es creara el Campionat Nacional de Lliga, en la temporada futbolística eren molt freqüents els partits amistosos. L’única competició oficial era el campionat regional valencià, sempre de curta durada, i on només un campió i un subcampió es classificaven per a disputar les eliminatòries del campionat d’Espanya. Després, únicament podia oferir-se futbol a l’afició a través de partits amistosos, que se celebraven contínuament, amb visites d’equips famosos o que cobraren poc, o de gires de conjunts que recorrien el país, actuant un parell de dies en cada ciutat on existia un club que els contractara, buscant fer rendible l’itinerari a través dels partits. Així el Castelló mateix, acabat de nàixer, va disputar 51 partits en l’any 1923, i excepte una dotzena del campionat regional, tots els altres van ser amistosos.
