La Maira Montes no podia tindre fills. Pateix la síndrome de Rokitanski, una malformació que suposa un defecte congènit a l’aparell reproductor femení, pel qual les dones que el tenen neixen sense úter ni trompes de Fal·lopi. S’havia fet a la idea de no ser mare, però quan el 2014 va fer-se el primer trasplantament d’úter al món, a Suècia, va apostar de nou per la possibilitat de ser mare. Ara, aquesta possibilitat està més a prop. El passat 4 d’abril, l’Hospital Clínic li va trasplantar un úter, donat per la seua mare. Sortosament, després de dos mesos la pacient ja ha tingut la primera menstruació, i s’espera que a finals d’aquest any es puga implantar el primer embrió, per provar de quedar embarassada.
És el segon trasplantament d’úter que es realitza al Clínic, quan encara no han passat dos anys del primer que es va fer a l’hospital i també a l’Estat espanyol, l’octubre de 2020.
L’operació comporta una gran complexitat, segons apunten des de l’hospital: en total, han estat 18 hores de durada, en la qual han participat un equip multidisciplinari de 50 professionals, liderats pel doctor Francisco Carmona, cap del Servei de Ginecologia, i el doctor Antonio Alcaraz, cap del Servei d’Urologia i Trasplantament Renal.
Des del Clínic assenyalen que l’úter és un òrgan anatòmicament «molt complex», que té una xarxa de venes petites i fràgils en lloc de venes visibles i ben establertes com passa amb altres òrgans. «Estem parlant probablement del trasplantament més complex que s’emprén. Només equiparable a trasplantaments de cara», explica el doctor Antonio Alcaraz.
De mare a filla
Aquest segon trasplantament s’ha fet de mare a filla perquè un dels requisits per fer-ho és que les dones candidates estiguen emparentades per lligams familiars de primer o segon grau. Complir els requisits de compatibilitat immunològica, que la donant ja haja complert el desig gestacional, i que les dues persones estiguen sanes. D’una banda, perquè la cirurgia no represente un risc per a elles, i de l’altra, perquè la receptora tolere bé el tractament immunosupressor.
«Hi ha moments molt crítics de la cirurgia tant a la fase d’extracció com a la de l’implant, i part de la complexitat ve per aquí, són moltes hores que has d’estar molt concentrat», assegura Alcaraz.
«És una marató on hi ha ports de primera categoria que has d’anar passant i fins al final no s’acaba. Jo destacaria com el pic més difícil el final de la cirurgia de la donant, quan l’úter està només unit per les artèries i venes que conservarem. En aquest moment és fàcil cometre un error, fer un moviment brusc que lesione la vascularització i que perdem l’òrgan», afegeix el doctor Francisco Carmona.
Actualment, a tot el món s’han realitzat aproximadament 100 trasplantaments i la seua viabilitat està al voltant del 80%. Ja han nascut 30 infants fins ara. En general, s’espera uns sis mesos després de l’operació per fer la transferència d’un embrió i les dones se solen quedar embarassades entre la quarta i la cinquena transferència. Amb aquest tipus de trasplantament hi ha un 40% de nadons sans viables, mentre que amb la fecundació in vitro estàndard, la taxa de nadons viables per parella que inicia el procés no arriba al 20%.
El que garanteix l’èxit
Aquesta operació, emmarcada en un projecte de recerca que es va començar fa cinc anys, pretén validar la viabilitat d’aquesta cirurgia amb l’aprovació de cinc trasplantaments en dones amb síndrome de Rokitanski al llarg del projecte. El projecte involucra un equip format per més de 50 professionals, i 20 van ser els que van dur a terme l’operació, entre especialistes en cirurgia urològica i ginecològica, d’anestèsia i personal d’infermeria.
«Són cirurgies per a equips molt seleccionats, menys de deu equips a tot el món són capaços de realitzar-la, cosa que situa l’hospital a l’elit de la cirurgia mundial», apunta Carmona. Aquest és, segons l’hospital, un «progrés tecnològic que obre camí per fer altres trasplantaments com el de ronyó o el d’altres òrgans en infants de molt baix pes, amb vasos molt similars als que es poden trobar a l’úter».
«Estem avançant de manera adequada, però encara no hem arribat a la meta. Ens falta l’èxit final que és poder assistir al naixement d’un bebé», puntualitza Francisco Carmona.
Més possibilitats d’embaràs
Pel que fa al primer trasplantament d’úter, en aquesta segona operació s’hi ha introduït alguna modificació tecnològica. L’equip ha comptat amb un exoscopi. Es tracta d’un dispositiu nou que l’hospital ha incorporat fa pocs mesos i que consisteix en una lent de gran augment i alta definició d’imatge. Aquest dispositiu ha ajudat a la cirurgia de banc, moment en què l’úter està fora del cos i es prepara per a poder ser transferit, i en l’implant en cirurgia oberta.
D’altra banda, també s’ha modificat la quantitat d’embrions viables. La pacient receptora del primer trasplantament va tenir la primera menstruació al mes i mig de l’operació, però encara no s’ha aconseguit un embaràs viable. Aleshores es disposava de quatre embrions sans, no obstant això, aquesta vegada se n’han aconseguit 16 de la pacient receptora, cosa que augmenta les possibilitats d’embaràs en aquesta segona ocasió.
