El 13 de juliol del 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC) va aprovar un dictamen sobre la llengua en què assegura que es tracta de l’idioma històric i propi del País Valencià i que forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia. Com a resposta, un grup d’anticatalanistes es va concentrar a les portes del Palau de Forcalló, seu del CVC, i va llançar ous i tomaques.
El dictamen es va aprovar amb 15 vots a favor dels membres designats pel PP i el PSPV, dues abstencions d’Esquerra Unida i tres vots en contra d’Unió Valenciana.
El PP volia rescatar per al pacte lingüístic a Xavier Casp, degà de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. No ho va aconseguir, ja que es va alinear amb els altres dos consellers d’Unió Valenciana, Leopoldo Peñarroja i José Boronat, i va rebutjar la proposta. Per la seua banda, els socialistes pretenien que EU canviara el seu vot negatiu. Van aconseguir que Carmen Morenilla i Vicent Àlvarez s’abstingueren, amb el preu que dos consellers proposats pel PSPV signaren el seu vot particular.
Malgrat la introducció, reclamada pel PP, d’una al·lusió al fet que el futur ens normatiu de la llengua (l’actual Academia Valenciana de la Llengua) «es basarà en la tradició lexicogràfica i literària i la realitat lingüística valenciana», destinada a facilitar l’entrada de Casp en el pacte lingüístic, aquest es va mantindre al costat de Peñarroja com a signant d’un vot particular i es va pronunciar contra el dictamen.
A canvi, els socialistes van introduir modificacions en altres tres aspectes. D’un costat, es va reforçar la referència a la «normativa consolidada» a partir de les Normes de Castelló de 1932; es van substituir els «suggeriments» sobre el futur de l’organisme normatiu del valencià per una proposta escarida i categòrica sobre la seua capacitat, composició i elecció dels seus membres, i es va substituir una recomanació d’«una certa urgència» en la tramitació de la llei que ha de crear el futur organisme per la més explícita que la creació de la institució normativa «siga tramitada parlamentàriament per via d’urgència».
L’endemà es va registrar a les Corts el dictamen i la comissió del govern del CVC va visitar el president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, el president del Parlament, Héctor Villalba -contrari al dictamen, com el seu partit, Unió Valenciana-, i el secretari general dels socialistes valencians, Joan Romero, per a traslladar-los l’acord reeixit poc més de 10 mesos després que Zaplana llançara la proposta d’un pacte lingüístic.
Més de deu mesos de debat
Després de més de 10 mesos de debat, el màxim òrgan consultiu de la Generalitat en matèria cultural va viure una de les seues peculiars discussions de procediment.
Vicent Àlvarez i Carmen Morenilla, d’EU, i José María Morera, del PSPV, van criticar el secretari del CVC, Manuel Sanchis Guarner, per no haver donat a conéixer als consellers amb anterioritat el text que havia de votar-se. Sanchis Guarner va argumentar que el text no existia perquè, fins a poc abans del ple, Ramon Lapiedra, pel PSPV, i Joaquín Calomarde, pel PP, encarregats de la redacció definitiva, encara perfilaven alguns dels seus extrems.
Manuel Bas, proposat pel PP, va eixir en defensa de Sanchis Guarner en recordar que, llevat d’aspectes puntuals, el contingut dels diversos apartats del dictamen ja havia sigut votat amb anterioritat. La polèmica va servir a Morenilla per denunciar que s’havia pervertit el treball del CVC en haver-se portat la negociació entre dirigents polítics (en al·lusió al president Zaplana i al dirigent socialista Joan Romero, la intervenció del qual va desbloquejar fa unes setmanes la tasca del CVC), en detriment dels membres de l’organisme.
Encara que va haver-hi un moment de dubte, quan Casp va assenyalar que podia emetre un vot particular diferent al de Leopoldo Peñarroja. Al final, el màxim representant cultural del secessionisme del valencià respecte de la llengua catalana va acabar mantenint la seua signatura al costat de la del conseller d’UV (encara que ocupava formalment un lloc que corresponia al PP, del qual els regionalistes eren aliats de govern) en un dels sis vots particulars.
Un altre dubte es va dissipar després d’un recés sol·licitat pels socialistes, quan Carmen Morenilla va advertir a Lapiedra, davant de tots els membres de l’organisme, que EU votaria en contra si dos consellers socialistes no signaven el vot particular presentat per ella i per Vicent Àlvarez. A més de l’escriptor Ferran Torrent, la cantant Enedida Lloris va posar la seua rúbrica en el vot particular dels consellers d’EU, que es van abstindre a continuació en la votació general. Els altres vots particulars, en la seua majoria referits a la naturalesa i origen del valencià van ser de Ferran Torrent i Rosa Serrano, consellers a proposta del PSPV; de José Boronat, el conseller d’UV més radical en contra del pacte lingüístic, i del conseller pel PP Ramón de Soto. Els representants d’EU van sol·licitar explicació de vot per a reiterar les seues crítiques al que consideraven una formulació ambigua d’algunes de les consideracions sobre la llengua, i per a apuntar que la seua abstenció no era una inhibició. Tant Morenilla com Àlvarez van advertir que mantindrien una postura activa, constructiva i vigilant. Amb tot, la seua abstenció va ser considerada positiva per la majoria de membres del CVC, que van lamentar la persistència de Casp en l’oposició al dictamen.
Casp va centrar la seua actitud contrària al text del Consell de Cultura en la creació d’un nou ens normatiu. Com tot el secessionisme i el partit Unió Valenciana, que defensa les seues tesis, Casp reclamava aquesta competència per a l’Acadèmia de Cultura Valenciana, que presidia. No obstant això, l’esquerra i la Universitat, defensors que la instància normativa sobre la llengua siga l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, van qualificar de «pas avant», en el cas de les universitats valencianes, o van secundar decididament el dictamen, en el cas dels socialistes, si l’organisme que havia de crear-se estava integrat majoritàriament per experts, com es desprenia de l’acord del CVC. De tota manera, EU considerava insuficients les garanties recollides en el dictamen que la composició de l’ens normatiu responguera a criteris de solvència acadèmica i científica.
Al final de la sessió plenària, Grisolía va assegurar que «el 90% dels valencians està content amb el dictamen», encara que va puntualitzar que sempre hi hauria alguns casos extrems, en referència a la concentració del GAV. Sobre el resultat de la votació, va assenyalar que «en general, tothom està d’acord, amb algunes excepcions, que no les entenc, francament, ni les compartisc».
Calomarde va asseverar que l’acord feia possible «una utilització correcta, polida, de la llengua per tots els valencians» i va destacar la «importància històrica del dictamen». Lapiedra va subratllar que en la mesura en què es desactivava un conflicte i es constituïa un ens normatiu es facilitaria la promoció i ús del valencià. Sanchis Guarner, conseller pels socialistes, va indicar que començava «un procés de pau» i va apuntar que el conflicte i la violència sobre la llengua seria cada vegada més residual. Morenilla va indicar que compartia la part de l’ús social de la llengua del dictamen, però no la referent al nom, la naturalesa de la llengua i l’ús de les Normes de Castelló.
Fonts: Adolf Beltran, «Unión Valenciana se queda sola en contra del pacto lingüístico al abstenerse Esquerra Unida. Dos consejeros socialistas del CVC firman el voto particular de EU para facilitar su abstención», El País, 1998
