El capítol actual de la globalització està afectant també la indústria. Aquest sector, respectat per l’estabilitat que comporta, cada vegada es veu més afectat en un territori dominat pel sector serveis i en una economia en què el mercat immobiliari guanya terreny sense aturador. Alcoi n’és un exemple paradigmàtic. Aquesta ciutat, símbol històric de la prosperitat industrial, ha passat de tindre 429 empreses industrials el 2012 a comptar-ne amb 348 el 2021. Una reducció de quasi el 20% que també afecta localitats com Elda (el Vinalopó Mitjà, 17%), Vila-real (la Plana Baixa, 14%) o Beniparrell (l’Horta Sud, 23%).
La producció asiàtica està perjudicant les fàbriques del país, que es veuen cada vegada amb menys capacitat de competir. Al seu torn, els nous inversors aposten per sectors amb més garanties econòmiques, encara que estiguen enfocats estrictament al curt termini. I mentrestant, els nous hàbits de consum fan malbé la indústria, desvinculada de la riquesa immediata, però que garanteix una estabilitat que fa que les poblacions on predomina el sector secundari siguen menys permeables a les crisis.
Al seu torn, l’extensió mínima de bona part d’aquestes empreses les converteix en més vulnerables i les companyies amb desenes de treballadors, amb més capacitat d’adaptació i de reconversió, tendeixen més a sobreviure en un context que tampoc no els resulta senzill.
En ciutats com Alcoi aquest fenomen es deixa notar. I no només en el sentit econòmic. Mentre la indústria perd pes, les empreses d’immobiliària ubicades a la ciutat han augmentat en un 72% els últims deu anys. Sectors com la cosmètica, segons explica l’exregidor Aleixandre Sanfrancisco, especialitzat en l’economia local, fan sobreviure la indústria amb certa garantia, però lluny queda l’imaginari establert per les novel·les d’Isabel-Clara Simó o per episodis històrics com la Revolució del Petroli, amb el sector secundari com a teló de fons. Alhora, n’hi ha també tot una sèrie d’institucions com Aitex, l’Institut Tecnològic del Tèxtil o la seu de l’Agència de Desenvolupament Local que donen empenta i pressió per reforçar el sector amb formació professional inclosa.
Però l’estímul institucional no és suficient. Lluís Català, sociòleg resident a Alcoi i autor de diversos treballs acadèmics que expliquen el fenomen industrial, explica que entitats com l’Agència de Desenvolupament Local «no tenen competències per a la producció industrial ni per aprovar grans partides. La indústria requereix d’una gran inversió i un Ajuntament no té la capacitat de fer-hi front. Recuperar la indústria és un objectiu que si es planteja s’ha de fer a nivell europeu, però no es farà».
Mentrestant, la revalorització immobiliària, encara més atractiva al sud del País Valencià que en altres territoris europeus, guanya terreny amb requalificacions de sol fetes a mesura d’un sector que garanteix uns guanys als quals la societat, dins d’aquest període històric, no pot renunciar. De fet, la desaparició d’empreses industrials a Alcoi és pràcticament paral·lela a la negació de més sòl industrial per part de l’administració, tal com han denunciat els empresaris del ram. Tant és així que grans empreses s’han mogut a localitats pròximes com ara Ibi, Muro o Cocentaina, on l’orografia és més favorable i el sòl és més ràpid de reconvertir.
En tot aquest context, la política alcoiana continua alimentant l’imaginari de la prosperitat industrial i es posa aquest retorn al passat com a objectiu en la llista d’exigències. Així ho explica Aleixandre Sanfrancisco, qui recorda que «el romanticisme industrial forma una part fonamental del discurs local: als partits se’ls ompli la boca parlant-ne». Català complementa dient que el PSPV, el qual ostenta l’alcaldia a través de Toni Francés, «es posa la reconversió com a estendard i l’oposició exigeix als socialistes que estimulen la indústria mentre els acusen de no fer res». Una retòrica sense cap desenllaç material.
La indústria es reforça i, sobretot, s’actualitza en localitats com Sagunt (el Camp de Morvedre), on prompte arribarà la gigafactoria de Volkswagen; o en altres ciutats com Almussafes (la Ribera Baixa), on la Ford romandrà tot i una previsible reducció de la plantilla. A més petita escala la supervivència industrial sembla garantida, però el seu creixement és complicat sense un pla de grans dimensions al darrere patrocinat per multinacionals. És la realitat de municipis de tradició industrial que, com Alcoi, canvien les fàbriques per la venda de pisos de manera gradual, sense grans estridències, però on es fa visible el canvi econòmic si s’observa amb la perspectiva temporal del llarg termini.
