Aquest dilluns s’inicia una nova edició de les Fogueres de Sant Joan. Com totes les altres festivitats locals, la festa d’Alacant, que no s’havia interromput des de la Guerra d’Espanya, torna després de dos anys de pandèmia. Aquesta celebració, tot i comptar amb menys d’un segle d’existència, està ben arrelada a la ciutat d’Alacant, que la viu amb sentiment amb passió.
La passió, sovint, també ha servit per portar la festa al terreny polític. La nit de Sant Joan se celebra a la ciutat d’Alacant des de temps immemorials. Al segle XX, diverses personalitats locals, com per exemple el dramaturg Carlos Arniches, descrivia amb precisió el costum tradicional de les famílies alacantines de baixar a la platja del Postiguet la nit del 23 de juny amb els mobles i trastos vells de casa per incendiar-los damunt la sorra. Un ritual que es produïa, de manera idèntica o similar, a moltes altres ciutats i pobles d’arreu de la Mediterrània.
Al 1928, un lobby alacantí integrat per l’alta burgesia i per part de l’aristocràcia, anomenat Alicante Atracción, promovia l’organització d’una festa amb l’impuls i la participació de l’administració local. En aquell context, un aristòcrata gadità, José María Py Ramírez de Cartagena, escrivia un article al diari La Voz de Levante amb un titular prou explícit en valencià prenormatiu: «Les falles de San Chusep en Valencia i les Fogueres de San Chuan en Alacant». José María Py, qui havia participat de manera ben activa a les Falles de valència –ciutat en què treballava– és considerat el fundador de les Fogueres de Sant Joan. Aquesta festa era, per tant, una actualització del que se celebrava cada nit de Sant Joan a Alacant, si bé allargada durant una setmana, amb participació institucional decidida, amb molt d’interès per atraure el turisme i amb una escenografia idèntica a la de les Falles.
Aquella imitació del que es feia a València va servir perquè, a l’Alacant provincialista dels anys vint del segle XX, la festa fora un element de proximitat entre ambdues ciutats. Bé ho reflectien, per exemple, els de la foguera Belando-Benito Pérez Galdós en aquest poema de llibret.
El setmanari satíric El Tio Cuc, dels més influents de l’època, també celebrava amb entusiasme l’arribada de les Fogueres, que interpretava com una festa valenciana que complia amb aquesta funció de germanor entre València i Alacant. Un propòsit que aquell setmanari local reforçava aquells anys com a eix de la seua línia editorial, que acabaria apostant pel valencianisme i per l’anticentralisme.
Des de València, bona part del món faller va aplaudir la iniciativa alacantina, però no tots. En les falles de 1929, tal com referencia Mariano Sánchez Soler en Alacant a sarpades (Denes), es constituïa un monument faller titulat Monos d’imitació. No va ser l’única actitud de burla, neutralitzada pels alacantins amb articles de les autoritats que cridaven a la fraternitat entre les dues ciutats. En tot cas, el debat de la diferència entre les Fogueres i les Falles es va establir i es va mantenir en l’imaginari públic.
Entre els qui van voler diferenciar la festa hi havia Gastón Castelló. Conegut pels alacantins per ser l’home representat per l’estàtua que seu en un banc de la plaça del Mercat Central, Castelló havia estudiat a París abans de ser el creador de bona part dels primers monuments foguerers, influenciats per l’art-déco i intencionadament diferenciats dels monuments fallers. Aquesta personalitat distingida va tindre una durada curta, perquè vuit anys després de la creació de les Fogueres de Sant Joan, tal com se celebren actualment, esclataria la Guerra d’Espanya i la festa, i tots els seus elements, quedarien aïllats pel conflicte. També Gastón Castelló, represaliat per haver sigut sindicalista actiu amb la UGT, tot i que mesos més tard va ser posat en llibertat.
A curt termini, acabat el conflicte, l’herència artística de Gastón Castelló va quedar oblidada i la festa es va tornar a mimetitzar amb les falles alhora que era clarament instrumentalitzada pel règim franquista. Tomás Valcárcel, referència foguerera de la dictadura, treballaria en la introducció d’alguns elements propis diferenciats de la festa celebrada a la capital valenciana, com per exemple l’elaboració d’una indumentària pretesament “alacantina”.
No va ser, en canvi, fins després de la mort del dictador que els artistes foguerers van voler recuperar l’art diferenciat per a la festa alacantina. Mariano Sánchez Soler, al llibre esmentat, es refereix a Pere Soriano Moll, artista que va voler dotar els monuments de tres atributs: risc, espectacularitat i innovació. A finals dels anys setanta, Soriano arribava a dir que els alacantins «vam arribar a unes conclusions de en comptes de recórrer a la comoditat i copiar la línia valenciana». En paraules de Sánchez Soler, «per als constructors de fogueres el repte principal del monument consisteix a crear formes noves i a tractar els temes amb enfocaments renovats. La creativitat ha de quedar per sobre fins i tot de la mateixa cremà. Ni tan sols deu supeditar-se al fet que la foguera creme bé o malament. Cal que la cremà siga al més espectacular possible. Arriscar, evolucionar contínuament».
La tradició diferenciada, atorgada a Gastón Castelló, continua present entre bona part dels més implicats en la festa alacantina. Tot i que l’origen de les Fogueres, del tot indiscutible, converteix en artificial qualsevol intent de distinció alacantina.
