El castell de Polpís, a Santa Magdalena de Polpís (el Maestrat), és un recinte fortificat del qual es conserven algunes restes, situat al cim d’un puig a la serra d’Irta, que ocupa més de 2.000 m².
D’origen islàmic (XI-XII), fou pres per Alfons II i atorgat el 1190 a l’Orde del Temple, que el va perdre de seguida a mans dels musulmans. No van poder defensar-lo perquè estava envoltat d’altres més forts, com Peníscola, Xivert i Cervera. Van haver de passar huit anys perquè, el setembre de 1233, el monarca s’apoderara definitivament de la important plaça de Peníscola i com a conseqüència, es rendira aquesta fortificació.
Tanmateix, Jaume I no va poder retindre la propietat per a la corona, ja que el 1244 va passar a mans de l’Ordre de Calatrava i l’any 1277 a les dels templers fins a la seua dissolució, en què va quedar en mans de l’Orde de Montesa, dins de la jurisdicció del comanador de Xivert.
El castell va ser reconstruït i ampliat durant el període inicial de la possessió cristiana, per garantir les terres conquerides. Es va mantindre amb més o menys cura fins al segle XVI, davant del perill dels pirates barbarescos. Després, sense cap utilitat militar, fou abandonat i es va deteriorar progressivament. Al voltant del 1440, el recinte va quedar pràcticament buit. El 1593, quan les possessions dels ordes religiosos militars van passar a formar part de la corona, el castell de Polpís era ja una ruïna.
Estructura
És una fortificació de muntanya, de planta quadrangular amb un perímetre irregular i un únic recinte. L’única entrada està protegida per una gran torre de l’Homenatge, i dos llenços de mur per davant, que obliguen a fer un accés colzat.
Encara conserva l’aljub original, i la porta d’entrada, així com el pas de ronda i alguns llenços de muralla. Les zones pròximes a la porta són les que s’han conservat millor, però no gens les que miren cap a la població. Hi ha restes de les diferents obres i reformes que s’hi han dut a terme al llarg del temps.
