El castell d’Énguera (la Canal de Navarrés) va ser construït possiblement entre els segles XI i XII. De fet, encara que el seu topònim sembla provindre de temps anteriors a la dominació musulmana, és en aquesta època quan es configura l’actual població i els nombrosos llogarets i alqueries que en depenen.
La fortificació es va consolidar en un moment en què Énguera va aconseguir certa rellevància, concretament durant un curt període del segle XII en el qual va ser capital comarcal d’un regne de taifes que abastava fins a Dénia i donava gran importància a aquesta zona estratègica.
Després de la conquesta cristiana, les tropes castellanes al comandament de Pedro Núñez de Guzmán van prendre el castell i van dur a terme una reforma.
La situació fronterera va tindre sempre una gran importància estratègica, per la qual cosa es va mantindre en ús fins a la demolició el 1365, ordenada per Pere IV d’Aragó, per evitar que poguera ser utilitzat per les tropes castellanes durant les Guerres de la Unió. Més tard, el 1748, un terratrémol el va deixar en ruïnes.
S’hi aprecien diferents trams de muralles que delimiten un doble recinte. L’inferior, de planta poligonal irregular, conserva nombroses restes islàmiques i forma un mur avançat als peus del castell principal. La major part del recinte inferior s’adapta al terreny i encara s’hi poden veure unes torres de planta rectangular, que estan prou danyades, així com alguna defensa inferior prèvia, encara més danyada.
El recinte principal és quasi rectangular i se situa al cim de la muntanya. Presenta restes de murs i torres angulars, que semblen de l’època cristiana, destacant al sud una torre avançada amb sageteres. En aquesta zona hi ha un bastió amb dues torres. Al centre d’aquest recinte alt, s’hi conserven les restes d’una gran torrassa, construïda amb carreus, que va poder ser la torre de l’homenatge cristiana.
