Tal dia com hui es compleixen 110 anys d’un terrible succés que va acabar amb la vida de seixanta-nou veïns de Vila-real: l’incendi del cinema La Luz.
El cinema La Luz era una de les primeres instal·lacions de Vila-real (la Plana Baixa) dedicades íntegrament a la projecció de pel·lícules. L’empresari Eduardo Pitarch Molés, d’Alcalà de Xivert (el Maestrat), i dos socis van llogar un local d’un 90 metres quadrats al camí de l’Estació (hui, carrer de Borriana) i el van obrir al públic l’any 1910, uns dos anys abans de la desgràcia.
Una part del local es dedicava a la destil·lació i venda d’aiguardents, amb el perill d’incendi i d’explosions que això suposava. Només disposava d’una porta d’entrada i eixida que comunicava amb un corredor d’un metre d’amplària que conduïa a la sala d’exhibició. El corredor confrontava, per un dels costats, amb la cabina que albergava la màquina de projecció, una cambra construïda amb taulons de fusta.
A causa de l’èxit assolit pel primer cinema del poble, i en previsió de la quantitat de públic que s’esperava els dies de la fira i les festes de Sant Pasqual, es va construir pocs dies abans dels successos una planta destinada a acollir més persones coneguda popularment com «la cassola».
A les 22.30 hores d’aquell dilluns festiu de maig, després de passar els cinc curts de la sessió, es va projectar la pel·lícula de regal Alma de traïdor. De sobte, es va tallar la cinta i el local es va quedar a fosques. Va tornar la llum i hi va haver una explosió elèctrica que va botar foc a les cintes apilades. De seguida es va incendiar la fusta de les parets de la cabina de l’operador. Els que estaven asseguts a les darreres files, quan van sentir el crit d’alarma, es van adonar de seguida de l’incendi i van començar a cridar que hi havia foc. Llavors, l’olor de cel·luloide cremat, unit al fum, va generar el pànic. La tragèdia havia començat.
Els espectadors es van girar i van descobrir que l’única eixida s’havia convertit en una cortina de foc. Tota la cabina de projecció s’havia transformat en una immensa foguera que taponava l’única porta per la qual podien fugir. L’espant provocat per les dificultats de fugir de la sala va ser un dels motius principals del desastre, ja que va desencadenar una allau humana en direcció a l’eixida que va bloquejar la porta i va impossibilitar l’evacuació. Les flames es van propagar ràpidament gràcies al material de fàcil combustió i, de seguida, es van encendre els seients i el sostre. Des de fora de l’edifici se sentien els crits esfereïdors de les víctimes, la majoria menors. Horroritzats, entropessaven els uns amb els altres i trepitjaven els desgraciats que queien a terra.
Només unes poques persones van aconseguir eixir per la porta abans que la cabina s’incendiara del tot. La majoria van patir cremades. Els espectadors del pis de dalt, els de «la cassola», es despenjaven pel balcó amb l’ajuda dels veïns.
L’incendi es va declarar en el moment més animat de la fira. I quan la gent es va assabentar del que passava al cinema, va acudir per tal de prestar auxili, però no es podia fer res. L’edifici era una immensa foguera. Hi van morir seixanta-nou persones, quaranta de les quals tenien menys de dèsset anys. La víctima més xicoteta tenia només dotze mesos.
Finalment, la porta d’entrada va cedir parcialment, perquè el foc l’havia consumida, i aleshores, segons els testimonis, «el local va escopir una llarga llengua de foc que va obligar a retrocedir els qui intentaven tombar-la des del carrer». L’interior del cinema La luz estava completament devastat. Les primeres persones que van accedir al recinte, caminant sobre brases i cendres, es van trobar amb un espectacle macabre.
El diari Las Provincias va publicar l’endemà: «El quadre que hem presenciat és impossible de descriure. En uns vint metres quadrats, hem vist amuntonats seixanta-un cadàvers, la majoria de dones i xiquets, completament carbonitzats, sense que en alguns s’hi distingira si eren trossos de cossos humans o llenya coberta d’esquinçalls. La identificació és impossible. Una massa de gent intenta penetrar al local, que encara fumeja, per mirar de reconéixer algun dels seus parents».
El funeral, celebrat el dia 29, va ser multitudinari. Hi van acudir veïns de Borriana, de Castelló de la Plana, d’Onda i de la resta de pobles de la comarca. Les cròniques asseguren que més de cinquanta mil persones van omplir els carrers de Vila-real per a acompanyar la comitiva fúnebre. Entre els fèretres hi anaven bandes de música de diferents municipis. Els portadors dels taüts duien un ramell de romer i espígol a la mà, per tal de mitigar la mala olor que començaven a desprendre els cadàvers.
El 28 de maig, el president del Govern, José Canalejas, del Partit Liberal, va dictar una circular que ordenava el tancament immediat de tots aquells locals que incomplien la normativa vigent sobre seguretat d’espectacles públics. L’empresari del cinematògraf, que feia d’operador de cabina, Eduardo Pitarch, va ser incomunicat, processat i empresonat, després de declarar davant del jutge. I l’alcalde Francisco Nebot, que va manifestar que el cinema funcionava sense autorització i que no tenia llicència d’Obres Públiques, va ser apartat del seu càrrec.
L’any 2012, just quan es complien cent anys de la tragèdia, l’Ajuntament de Vila-real va publicar la investigació sobre l’incendi duta a terme per Òscar Pérez. D’altra banda, Vicent Manrique ha treballat durant molts anys perquè els testimonis orals dels fets no caigueren en l’oblit.
