El convent de Sant Guillem de Castellfabib (el Racó d’Ademús) està situat al marge esquerre del riu Ebrón. És un establiment vinculat amb el personatge de Guillem de Poitiers (1071 – 1126), duc d’Aquitània, qui va fer costat a Alfons I d’Aragó, entre 1120 i 1123, en les seues campanyes militars i va fer penitència en una cova pròxima al lloc on es va ubicar molts anys després el monestir amb el seu nom i en el qual reposen les seues restes. No obstant això, no hi ha certesa de l’existència del personatge i tot es basa en la devoció i el mite, la tradició i la llegenda.
La sèrie documental no comença fins a finals del segle XIV, ressenyant-se una església de sant Guillem, on es reunia la Confraria del Senyor Sant Guillem en temps de Joan I el Caçador (1387-1396), monarca que va sancionar els estatuts d’aquella associació el 12 de maig del 1393. El mateix sobirà, l’any següent, va autoritzar el prior i religiosos del monestir de l’Ordre d’Ermitans de Sant Agustí edificar a Castellfabib per poder adquirir i posseir béns reials.
De fet, els primers que van difondre el culte de sant Guillem a la comarca a gran escala van ser els agustins. Precisament de l’època dels agustins, s’hi testifica la primera notícia d’unes relíquies de sant Guillem a la vila.
Al segle XVI, el monestir va ser ocupat pels carmelites d’Aragó i pocs anys després, va ser ocupat pels franciscans, que el van posseir des del 1577 fins al 1835, data en què el van desallotjar definitivament per la Desamortització. El 1576, es va dur a terme l’erecció de la casa o convent, dissenyat per Tomás Gregori. Estava dotat d’una orientació nord-sud, la qual cosa resulta estrany, perquè amb l’absència d’obstacles de voltant es permetia sense problemes orientar de manera més canònica l’altar major cap a llevant.
Abandonament i ruïna
Després de la Desamortització, el convent va ser abandonat i els edificis es van perdre. Consta la demolició de l’església conventual i altres construccions, la pedra de les quals va ser utilitzada per a la fàbrica de voltes i ponts de conducció de l’aigua de l’Ebrón, destinada a la central hidroelèctrica que es va construir als voltants del 1914.
Des de llavors només queden les ruïnes, molt perdudes, de l’església conventual franciscana alçada sobre el medieval santuari de Sant Guillem, amb les arcades i capelles de la part de l’epístola i evangeli, així com restes de la torre -campanar i part de la frontera, que llueix pòrtic barroc, encara que l’església fora originàriament gòtica. Així mateix, resten la cisterna, amb el brocal i safareig, tot en pedra llaurada, conjunt situat al sud-est del convent, on hi havia la zona d’horts i corrals del monestir.
