El 24 de maig del 1941, Joan Baptista Peset i Aleixandre va ser afusellat pels franquistes al cementeri de Paterna. S’executava així una sentència que l’havia condemnat a mort un any abans per «Auxilio a la rebelión».
La trajectòria de Peset i Aleixandre, una de les figures més insignes de la ciència al País Valencià i a la resta de l’Estat, va tindre diverses dimensions: l’acadèmica -amb un brillant expedient que va incloure tres doctorats en Medicina, Ciències (secció Química) i Dret-, la sanitària -centrada en campanyes de salut pública i vacunació- i la política -va ser diputat al Congrés per Izquierda Republicana, cosa que finalment li va acabar costant la vida-.
Pertanyent a una saga valenciana de metges de tradició liberal, va nàixer a Godella (l’Horta Nord) el 2 de juliol del 1886. El 1908 va ser becat per la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) per a cursar estudis de Toxicologia i Medicina Forense a Alemanya i França. Quan va tornar, va obtindre la càtedra a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sevilla. Durant l’estada a la capital andalusa, hi va dirigir el laboratori bacteriològic municipal i va treballar en la lluita contra l’epidèmia de tifus que el 1912 va patir la ciutat.
El 1916 va ocupar la càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual va ser rector entre 1932 i 1934. Es va centrar en la Salut Pública des de l’Institut Provincial d’Higiene de la Diputació i, més en concret, en les recurrents epidèmies de febres tifoidees, que va combatre amb campanyes sistemàtiques de vacunació.
També va tindre protagonisme durant l’epidèmia de grip del 1918 i va aconseguir desenvolupar una vacuna, juntament amb els doctors Colvée i Rincón de Arellano, contra el pneumococ, causant directe de centenars de morts per meningitis o pneumònia durant aquesta epidèmia, que a València es va endur la vida d’unes 8.000 persones. Prestigiosos metges de l’època, com el doctor Fernando Rodríguez Fornos, col·lega de facultat i el seu successor al capdavant del rectorat, consideraven que les investigacions de Peset sobre la grip eren les de major competència científica a l’Estat.
En el seu vessant polític, va presidir l’agrupació valenciana d’Acció Republicana i, més tard, d’Izquierda Republicana, formació que va concórrer amb el Front Popular a les eleccions del 1936, en les quals va resultar elegit diputat al Congrés per València. Durant la Guerra Civil va romandre a la ciutat, on es va implicar en la defensa activa de la República com a director dels hospitals de Castelló de la Plana i de València, al marge de la seua labor com a diputat, i va defensar persones perseguides per les milícies.
Després de l’últim ple de les Corts republicanes a Figueres (l’Alt Empordà), i davant l’avanç final de les tropes franquistes, va passar a França a principis del 1939. No obstant això, va tornar a València, on romania la seua família. Va intentar partir a l’exili pel port d’Alacant, però allí el van fer presoner al costat de milers de persones, i el van internar al camp de concentració dels Ametlers, a Albatera (el Baix Segura), on es va fer càrrec de la infermeria, i, finalment, al de Portaceli, a Serra (el Camp de Túria).
D’aquest últim lloc va passar a la presó model al gener del 1940, on va esperar el consell de guerra, després d’haver sigut denunciat per tres metges falangistes de la ciutat, Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Va ser condemnat a mort pel delicte d’«auxili a la rebel·lió», però el tribunal mateix, donada la transcendència pública i benefactora de Peset, va recomanar en la sentència que se li commutara la pena capital per 30 anys de presó.
No obstant això, el metge José Rosa Meca, delegat provincial de Sanitat de Falange, el va denunciar una altra vegada per haver condemnat la revolta militar de juliol de 1936 en una conferència pronunciada en la mateixa Universitat de València. El tribunal castrense, vista la nova prova, i no fent cas a les peticions de clemència (inclosa la de l’arquebisbe de València, Prudencio Melo), va dictar una altra sentència, després d’un procés ple d’irregularitats, que ratificava la pena de mort i anul·lava la possibilitat de qualsevol mesura de gràcia. El doctor Peset va ser afusellat a les tàpies del cementeri de Paterna el 24 de maig del 1941, després d’haver operat la nit d’abans un pres.
Malgrat que el metge i investigador dona nom a un dels hospitals de la ciutat de València, el Doctor Peset (inaugurat a la fi de la dècada dels huitanta del segle XX), a una avinguda i al col·legi major de la Universitat de València, les seues aportacions científiques continuen sent prou desconegudes fora de l’àmbit acadèmic. Malauradament, el seu assassinat no en va suposar només l’eliminació física, els seus enemics van aconseguir també la seua «mort civil» i la seua «mort intel·lectual». Per tal de reivindicar i desagreujar la seua figura, el rectorat ha iniciat davant del govern espanyol un procediment de reparació de les persones represaliades pel franquisme.
El primer acte de recuperació de la memòria del rector Peset es va efectuar en la presentació del Congrés de Cultura Catalana que va tindre lloc a València l’abril del 1976, en què participaren Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés, entre altres. També Estellés va publicar, el 1979, el seu poema llarg Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, en l’editorial Tres i Quatre.
Fonts: Felip Martínez Montsó, «Personatges i espais de ciència: Joan Peset i Aleixandre», Universitat de València / «La UV recordarà aquest dilluns el rector Peset en el 80 aniversari del seu afusellament», Universitat de València
