El 7 de maig del 1950 es va interpretar al Théâtre Champs Élysées, a París, el Concert d’Aranjuez, del músic i compositor Joaquín Rodrigo (Sagunt, 1901 – Madrid, 1999).
El mestre Rodrigo va compondre aquesta obra en el seu estudi del 159 de la Rue Saint Jacques, al Barri Llatí de París, mentre la Guerra Civil espanyola s’aproximava a la fi amb la victòria definitiva de Franco, i una altra guerra es gestava a Europa.
El 3 de setembre del 1939, dos dies després de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Joaquin Rodrigo i la seua dona, la pianista turca Victoria Kamhi, van entrar a l’estat espanyol per la frontera francesa, portant-hi el manuscrit del Concert d’Aranjuez en braille. Rodrigo, pràcticament cec des dels tres anys a causa d’una diftèria, utilitzava un sistema particular per a la transcripció de les seues idees. Primer escrivia la notació musical en braille, que després passava a un pentagrama amb l’ajuda d’un copista. Més tard, feia les correccions al costat de Victoria i, finalment, presentava la partitura definitiva.
Es va estrenar el 9 de novembre del 1940 al Palau de la Música Catalana de Barcelona, interpretat per Regino Sáinz de la Maza a la guitarra i l’Orquestra Filharmònica de Barcelona, dirigida per César Mendoza Lasalle.
Instal·lat a França des del 1927, Rodrigo va conéixer Victoria Kamhi a París, es van casar a València el 19 de gener del 1933 i van anar de viatge de noces a Aranjuez, on les olors i el soroll de l’aigua van estimular els sentits del compositor. Un mesos després van anar a Alemanya, on esperaven tindre el seu primer fill. El xiquet va nàixer mort i la seua dona va estar també a punt de morir.
Al segon moviment del Concert d’Aranjuez, Rodrigo qüestiona Déu per la mort del seu fill i demana que la seua dona es mantinga viva. Això s’expressa mitjançant el pols de la guitarra (a l’inici del segon moviment), representant un cor bategant. El moviment transpira pena, ràbia i desesperança. Al final, durant el clímax de la guitarra i orquestra l’autor «escolta a Déu» i per fi es produeix l’acceptació de fet i l’autor recupera la pau interior.
«Jo m’havia encapritxat amb la idea. Vaig sentir cantar dins meu el tema complet de l’Adagio d’una tirada, sense vacil·lacions, i… de seguida, quasi sense transició, el del tercer temps. Ràpidament em vaig adonar que l’obra estava feta. La nostra intuïció no ens enganya en això…», recordava Rodrigo sobre el procés de composició durant aquells mesos a París. «Si a l’Adagio i a l’Allegro final em va conduir alguna cosa així com la inspiració, aquesta força irresistible i sobrenatural, a la primera part vaig arribar per la reflexió, el càlcul i la voluntat. Va ser l’últim temps dels tres; vaig acabar l’obra per on hauria haver-la començada».
Es tracta de la primera obra escrita pel compositor valencià per a guitarra i orquestra. L’orquestració és única: poques vegades el so de la guitarra es confronta a tota una orquestra. No obstant això, la guitarra mai queda diluïda, sinó que el solo de l’instrument destaca en tot moment.
El Concert d’Aranjuez ofereix a l’oient la transmissió d’una experiència sensorial molt específica als jardins del Palau Reial d’Aranjuez en què el cant dels ocells, l’olor de les flors o la frescor de les fonts s’anteposa a l’experiència visual o el gaudi arquitectònic que solen inspirar composicions d’aquesta naturalesa.
Després del primer enregistrament del concert, el 1948, la peça va començar el seu viatge internacional el 7 de maig del 1950, amb un gran concert a París amb Ataúlfo Argenta com a director al capdavant de l’Orquestra Nacional d’Espanya i Narciso Yepes com a guitarra solista. Deu anys després arribaria la popularització definitiva, quan Miles Davis va versionar l’Adagio en Sketches from Spain. I, a partir d’ací, un procés de multiplicació que encara continua.
Fonts: Darío Prieto, «¿Dónde, cómo y cuándo nació el ‘Concierto de Aranjuez’?», El Mundo, 2015 / Viquipèdia
