El 6 de maig del 2002 el València CF va celebrar junt amb una quantitat impressionant d’aficionats el desitjat títol de campió de lliga. La Lliga 2001-2002 va ser una de les més emocionants i intenses que mai ha viscut el valencianisme.
Després d’una llarga temporada plena de patiments, el València CF es va proclamar campió de Lliga per cinquena vegada en la seua història, 31 anys després d’haver-la assolit per última vegada. El 5 de Maig del 2002, a l’estadi de La Rosaleda davant del Màlaga, i amb més de 3.000 aficionats valencianistes a les grades, el València CF va aconseguir la victòria i va guanyar la Lliga. L’alegria va envair la ciutat de València que es va convertir en una autèntica festa. L’equip va arribar des de Màlaga l’endemà i va ser rebut per una impressionant quantitat d’aficionats, tot i la pluja torrencial que queia sobre la ciutat.
En aquell equip campió van jugar els porters Santiago Cañizares, que va obtindre el trofeu Zamora, i Andrés Palop al costat de Mauricio Pellegrino, Fabio Aurelio, Fabián Ayala, Miroslav Djukic, David Albelda, John Carew, Rubén Baraja, Salva Ballesta, Miguel Ángel Angulo, Adrian Ilie, Carlos Marchena i Vicente Rodríguez.
També hi van jugar Amedeo Carboni, Juan Sánchez, Pablo Aimar, Kily González, Francisco Pérez Rufete, Miguel Ángel Ferrer “Mista”, Gonzalo de los Santos, Curro Torres, Denis Serban, Jocelyn Angloma i de forma ocasional els joves David Navarro, Jandro i Garrido.
L’equip es va passejar amb autobús per tot València, aclamat per milers d’aficionats que envaïen els carrers. Va visitar l’Ajuntament, on va eixir al balcó; va ser rebut a la Generalitat Valenciana pel president; va oferir la Copa a la Mare de Déu dels Desemparats a la Basílica, i va viure un emocionant final de festa al Camp de Mestalla amb l’afició. Va ser una jornada inoblidable per al valencianisme.
En l’última jornada del campionat, el València va viure una nit màgica a Mestalla. Va guanyar el partit, es va acomiadar Angloma, que va ser homenatjat per tota l’afició; Palop va aturar un penal i, el més important, el campió va rebre la copa al final del partit. Mestalla va esclatar de goig.
El tràgic final de temporada que havia viscut el València CF l’any anterior, amb la marxa de Mendieta, que era l’autèntic ídol; la no renovació d’Héctor Cúper, i la dimissió del president de club, va fer que l’afició mirara amb preocupació el futur.
L’estiu del 2001 va ser molt difícil per al valencianisme. Hi va haver molts rumors, sobre la possible venda de Kily González al Lazio, tot i que el jugador volia quedar-s’hi, i el possible fitxatge de Marcelo Salas. Però no va passar res d’això, el nou president del València CF, Jaume Ortí, va saber mantenir la tranquil·litat.
El València CF va sorprendre tothom apostant per un entrenador jove i quasi sense experiència, però amb un futur prometedor. Després de temptejar molts entrenadors de renom, l’equip va decidir fitxar Rafa Benítez, que havia aconseguit l’ascens amb el CD Tenerife la temporada anterior, i que prèviament s’havia fet càrrec de l’Extremadura i el Real Valladolid.
Benítez tenia escàs currículum, però moltíssima il·lusió i ganes de treballar seriosament. I el temps li va donar la raó. A la presentació de l’equip a l’agost, va prometre un títol a l’afició i ho va aconseguir.
Fonts: Alfonso Gil, «El Valencia cumple quince años de su primera Liga del siglo XXI», Mundo Deportivo, 2017 / «2001-2002: El Valencia consigue su quinta Liga», Ciberche / Viquipèdia
