S’ha mort aquest diumenge Josep Massot, monjo de Montserrat, historiador i filòleg, Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de València, Medalla d’Honor 2018 de la Xarxa Universitària Lluís Vives, membre de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2012.
Malgrat el seu estat delicat de salut, el pare Massot era un treballador incansable: «Continue aprofitant cada minut de què dispose, per bé que per raó de salut, he hagut de reduir el nombre d’hores de treball; he passat de les setze o divuit, a les deu o dotze d’ara».
Com va dir fa només uns dies Jordi Manent a El Punt-Avui, el pare Massot «representa molts valors de Montserrat, a banda de la vida religiosa i la catalanitat, representa l’erudició, l’altruisme, la connexió amb moltes persones i sector i l’obertura».
Savi i erudit, amb molt bon caràcter, treballador incansable i compromés en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, Josep Massot va nàixer a Palma (Mallorca) el 1941 i va entrar al monestir de Montserrat el 1963. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, va fer la professió monàstica el 1964 i va ser ordenat prevere el 1971, any en què fou nomenat director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una editorial que començà a editar llibres el 1499 i que, per tant, té més de 500 anys d’història.
Quan va entrar a Montserrat, Josep Massot encara estava estudiant a la Universitat. Durant molts anys va ser també director de la revista Studia monastica i actualment dirigia les revistes Serra d’Or i Randa. Ha estat secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, al qual pertanyia des del 1999, secretari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre de la Societat d’Onomàstica i de la Societat Verdaguer. El P. Massot tenia moltes inquietuds culturals i intel·lectuals i sobretot, era una persona amable, atenta i d’una gran bondat.
Aquest monjo filòleg, historiador i investigador de la nostra cultura (que havia estat ingressat a l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa i que fa uns dies havia rebut l’alta), ha publicat desenes de llibres i centenars d’articles sobre el cançoner, la llengua, la guerra civil o l’Església Catalana i havia estat guardonat amb el Premi Francesc de B Moll, de l’Obra Cultural Balear (pel conjunt de la seua obra) i el Premi Manuel Sanchis Guarner. També havia rebut el Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, per la recuperació i edició de l’Obra del Cançoner Popular, així com la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca. A més, el 1995 va rebre el Doctorat Honoris Causa per la UIB, el 2016 per la UV i el 2012 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
El pare Massot, un treballador infatigable, tenia les sis taules que hi ha al seu despatx plenes de llibres, carpetes, o fulls de galerades per corregir. El seu sentit de l’humor i la seua fina ironia, així com la seua capacitat intel·lectual, feien que les converses amb ell foren molt enriquidores. Sempre havia cregut que calia «treballar de valent, més encara tenint en compte com està el panorama de la llengua a les Illes i al País Valencià».
Massot havia tingut una relació estreta amb el País Valencià, on havia vingut diverses vegades. Gran amic dels professors Vicent Simbor, Carme Gregori i Rafa Roca, ell mateix va voler publicar una miscel·lània d’homenatge a Josep Lluís Bausset. Havia vingut a presentar-la a l’Alcúdia i diverses vegades havia col·laborat amb la Universitat de València i d’Alacant.
