El 23 d’abril del 1962 es va publicar a Barcelona Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Un dels llibres més influents tant en la historiografia valenciana moderna com en la maduració de la consciència nacional dels valencians, fins al punt de separar, en una frase afortunada d’Ernest Lluch, «la nostra història de la nostra prehistòria».
Quasi quaranta anys després de la seua aparició, l’assaig continua reeditant-se. Concebut alhora com una reflexió global sobre la història i la identitat dels valencians –una identitat nacional entesa com a producte històric– i com una proposta de futur, de transformació del present («una obra com aquesta no pot ésser concebuda sinó des d’una decisió de futur»; «per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: ‘explicar’ serà una invitació a ‘transformar’. És ‘transformar’ el que ens interessa»), el llibre està estructurat en tres grans parts: «Els fets», la més pròpiament historiogràfica, «Les indecisions», on s’aborden les debilitats i insuficiències de la identitat valenciana, i «Els problemes», on es rastregen els orígens i les bases d’aquestes insuficiències. L’obra, que parteix de la constatació d’una «anomalia» identitària dels valencians («‘fallem’ en tant que poble normal»; «ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat»), tracta d’explicar el País Valencià, de practicar un veritable «examen de consciència nacional», des de l’angle valencià.
Per donar resposta a aquestes preguntes sobre la identitat, l’autor es capbussa en el passat històric, des de la conquesta catalanoaragonesa del s. XIII i els esdeveniments més rellevants de la història valenciana fins a la feblesa de la industrialització i la burgesia autòctona, ja als s. XIX i XX. Utilitza com a clau explicativa, almenys per als primers segles, l’esquema dualista, l’oposició bàsica entre senyoria i reialenc, camp i ciutat, que l’autor eixampla a altres antagonismes substancials, com el que enfronta l’interior a la costa, l’element (ètnic i lingüístic) aragonès-castellà al català, la noblesa feudal a la burgesia, la població musulmana a la cristiana, que combina i enfoca sempre des d’una perspectiva social.
Aquestes oposicions haurien dificultat una major cohesió interna de la societat valenciana, i això, juntament amb el paper cada vegada més marginal del País Valencià en el marc de la monarquia hispànica, l’esvaïment de les relacions amb Catalunya i l’exacerbació del particularisme regional, haurien aguditzat el procés de despersonalització i desnacionalització dels valencians, que una Renaixença tímida i frustrada i unes classes dirigents sense iniciativa, per la seua curta volada econòmica –ancorades en un agrarisme bàsic– i política –sotmeses dòcilment al poder central–, haurien estat incapaces d’aturar i invertir.
Amb tot, l’anorreament no ha estat absolut, com ho proven tant la subsistència d’un sentiment valencià popular, expressat en primer lloc per l’ús de la llengua i per una certa i difusa consciència distintiva, com la continuïtat i la maduració d’un valencianisme militant i integrador, per minoritari que siga. Però –i aquesta és la principal conclusió del llibre, una conclusió de futur–, si hi ha cap esperança de supervivència «nacional», aquesta requereix el reforçament dels vincles amb el Principat i les Illes.
El llibre tingué de seguida un gran impacte i exercí una poderosa influència, sobretot entre les joves generacions universitàries, a qui anava principalment dirigit, tant per la modernitat del seu plantejament polític, nacional, molt allunyat del to folklòric i arcaïtzant que caracteritzava el regionalisme tradicional, com per la novetat de les seues propostes historiogràfiques, la fecunditat de les seues hipòtesis i intuïcions i l’estil brillant i agut amb què apareixien formulades. En un moment en què la recerca historiogràfica acadèmica s’esgotava en monografies asèptiques i d’escassa ambició, i es desinteressava completament de la història valenciana, abandonada exclusivament en mans dels erudits locals o d’historiadors afeccionats, sense formació universitària; l’obra suposà un veritable revulsiu, tant pel que significava de rehabilitació del País Valencià com a àmbit historiable, com a objecte primordial de la recerca, com per la seua sintonia amb la renovació historiogràfica impulsada per Jaume Vicens i Vives des de mitjan dècada del 1950.
La principal aportació de Nosaltres els valencians ha estat la d’haver «pensat» el País Valencià, haver-lo construït com a matèria historiable i definible, que és una manera també de reinventar-lo, de fer-lo possible, conjuminant així la doble proposta, intel·lectual i cívica, política, del llibre.
Fonts: «La recuperació del valencianisme polític: Nosaltres els valencians», Història del Poble Valencià, FPA Sagunt / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
