El 20 d’abril del 1854 van acabar les obres de la línia de ferrocarril València – Xàtiva. L’antiga estació, final de trajecte de la primera línia de via ampla de València a Xàtiva, va ser inaugurada el 20 de desembre amb la pompa pròpia de l’època.
La línia va ser una de les primeres de l’estat i, de fet, la primera secció entre el Cap i casal i el port, oberta el 22 de març del 1852, va ser el tercer ferrocarril operatiu de l’Estat, precedit únicament pels de Barcelona a Mataró i el de Madrid a Aranjuez. Quan es van completar els 59.951 metres de via fins a la capital de la Costera, únicament funcionaven 239 quilòmetres de vies fèrries a la península ibèrica.
Els orígens del ferrocarril de València a Xàtiva es remunten al 1845, any en què la locomotora de vapor encara no havia arribat a l’Estat. El 12 de juliol el govern va atorgar la concessió per a la construcció del ferrocarril que havia d’enllaçar València amb Madrid a un grup inversor de Londres encapçalat per Próspero Volney, qui el 8 de juliol del 1846 va impulsar la constitució de la Madrid and València Railway Company.
A diferència del traçat actual de l’AVE, els promotors d’aquest primer ferrocarril de València a Madrid van decidir eludir el pas per muntanyes de Conca i van optar per un traçat que seguira el Camí Reial per Alzira, Xàtiva, Almansa i Albacete. En tot cas, i com va passar amb moltes de les primeres iniciatives ferroviàries a l’estat espanyol, aquesta proposta no va arribar a materialitzar-se mai, encara que amb el pas del temps serviria de base per a la connexió ferroviària entre les dues capitals.
Ni els promotors britànics del ferrocarril de València a Madrid tenien el capital necessari per fer front a un projecte tan ambiciós ni els seus socis espanyols van ser capaços de reunir els recursos necessaris, de manera que el projecte original va quedar finalment limitat al tram de més fàcil construcció: la secció de València a Xàtiva. L’11 de novembre del 1850 el govern va validar la concessió, que el 1851 ja estava en mans del principal financer i industrial de València, el banquer José Campo Pérez. El futur marqués de Campo va constituir el 1851 la Societat de Ferrocarrils del Grau de València a Xàtiva.
Aquesta empresa va donar un ràpid impuls a les obres, iniciades el 26 de febrer d’aquell any, de manera que en poc menys de tretze mesos va ser capaç d’inaugurar-ne la primera secció entre el Grau de València i la capital, un tram de tan sols 4.189 metres, però que va donar l’oportunitat als valencians de conéixer de primera mà el nou mitjà de transport.
Després de l’obertura d’aquesta primera secció, la Societat de Ferrocarrils del Grau de València a Xàtiva va centrar tots els seus esforços a completar el camí de ferro cap a la capital de la Costera. Afortunadament per als seus interessos, la nova via havia d’establir-se en un terreny sense accidents orogràfics importants, de manera que no calia fer grans talussos o trinxeres i tampoc va ser necessari perforar cap túnel. De fet, les obres més destacades van ser les dels ponts que travessaven rius i torrents. Els més destacats eren els emplaçats sobre barrancs com el de Torrent o els rius Magre, Xúquer i Albaida.
Gràcies a les escasses dificultats que presentava el terreny, les obres van avançar amb rapidesa. A mesura que es completaven les seccions de la nova via, l’empresa va optar per posar-les en servei immediatament, per tal de poder recollir els primers fruits.
El 4 d’octubre del 1852 es van inaugurar els 12.356 metres que van enllaçar València amb Silla, gràcies a un tren especial de reconeixement remolcat per la locomotora de vapor «La Valenciana», en què viatjaven enginyers i inspectors de govern i directius de l’empresa ferroviària acompanyats pels seus propis enginyers. Vint dies més tard, es va procedir a l’obertura del servei públic, amb l’establiment de sis trens en cada sentit que recorrien el traçat en 20 minuts, i efectuaven parada a les estacions intermèdies d’Alfafar, Massanassa i Catarroja.
Dos mesos més tard, el 4 de desembre del 1852, es feia un nou viatge per a inspeccionar la secció de Silla a Benifaió, tram de 8.907 metres de longitud, que es va obrir al servei públic el dia 8 del mateix mes. Els treballs van prosseguir amb la mateixa celeritat en el següent trajecte, fins a Alzira, localitat on el tren va arribar el 26 de febrer del 1853 en un acte presidit per l’arquebisbe de València i el governador. No obstant això, els clients van haver d’esperar uns dies més, fins a l’1 de març, perquè pogueren utilitzar el nou mitjà de transport en els seus desplaçaments.
La prolongació de la línia cap al sud es va veure dificultada per diversos problemes en les expropiacions dels terrenys, els subministraments de materials i la dificultat del pas pel Xúquer, en el qual, a diferència dels anteriors que es van travessar amb ponts de fusta, es va construir una elegant estructura metàl·lica importada des de Gran Bretanya.
En conseqüència, els 3.631 metres que separen les estacions d’Alzira i Carcaixent no es van poder inaugurar fins al 31 de març del 1854 amb un viatge d’inspecció en què les cròniques assenyalen que la locomotora de vapor va arribar a una velocitat de 14 llegües per hora, uns 70 quilòmetres per hora, velocitat veritablement notable per a l’època amb la qual els promotors de l’empresa ferroviària volien deixar palesa la qualitat de la via que havien muntat i del material mòbil que s’utilitzaria en el servei. L’obertura al públic va tenir lloc el 9 d’abril del 1854, mentre que l’1 de juliol del mateix any els trens cobrien un nou trajecte, de 8.962 metres, fins a l’estació de Manuel.
La conclusió de les obres es va veure retardada per diversos sabotatges provocats pels carreters que, amb raons fonamentades, temien que el tren els arrabassara la seua tradicional clientela, amb actes que van incloure l’incendi de diversos ponts de fusta originals de la línia. Un cop reconstruïts els danys i finalitzat el muntatge del notable pont sobre el riu Albaida, el 20 de desembre del 1854 es va procedir a la inauguració de la resta de 7.196 metres de via que, des d’aquesta data, van unir les estacions de Manuel i Xàtiva. Un esdeveniment d’aquesta entitat va ser celebrat en consonància, amb dos trens especials que van partir a les deu del matí des de l’estació de València cap a la capital de la Costera carregats d’autoritats i convidats. Després de l’apoteòsica inauguració, el 21 de desembre del 1854 el ferrocarril de València a Xàtiva es va obrir al servei públic amb dos trens en ambdós sentits, complementats per un de curt entre el Cap i casal i Benifaió. Es van establir quatre trens diaris d’anada i quatre de tornada, un d’ells especial. Només primera i segona classe.
El ferrocarril de València a Xàtiva prompte es va convertir en la columna vertebral dels ferrocarrils valencians. Abans fins i tot de la seua finalització, els seus promotors van impulsar-ne la prolongació cap al sud per enllaçar amb el ferrocarril d’Alacant a Madrid.
Fonts: Juanjo Olaizola, «165 años del ferrocarril de València a Xàtiva», Historias del tren, 2019
