Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Davant el dolor dels altres és un llibre de Susan Sontag, traduït per Marta Pessarrodona i publicat per Proa el 2003. És molt oportú, llegir-lo o rellegir-lo ara mateix, just quan fa més d’un mes i uns quants dies de la guerra de Putin contra Ucraïna. Una invasió que amenaça, com a possibilitat, en tornar-se la tercera guerra mundial. No vull posar cap guerra en majúscula per «sacralitzar-les». I tanmateix, les guerres es banalitzen i glorifiquen, com feia, l’esteta de la guerra, Ernst Jünger, el 1930, quan deia que «no hi ha guerra sense fotografia». No podem deixar-les en mans dels estetes, militars i polítics que es lucren de les guerres i llurs efectes col·laterals.
Susan Sontag comença aquest assaig citant Tres guinees, de Virginia Woolf, publicada el juny del 1938. Les seues reflexions valentes, inoportunes sobre l’arrel de la guerra, mentre ella i els seus col·legues escriptors estaven absorts per la progressiva insurrecció feixista a Espanya. El llibre és l’expressió de la resposta a una carta d’un eminent advocat de Londres que li havia preguntat: «Com, segons vostè, nosaltres podríem evitar la guerra?». Woolf comença a observar que un diàleg sincer potser no és possible, els separa un immens abisme: l’advocat és un home i ella una dona. Els homes fan la guerra. Als homes (la majoria d’homes), els agrada la guerra, perquè per als homes, hi ha una «certa glòria, certa necessitat, certa satisfacció en la lluita» que les dones (la majoria de dones) ni la senten ni en gaudeixen». Li escriu Woolf: «Vosté senyor, en diu “horror i fàstic”… La guerra, diu vostè, és una abominació; una barbaritat; hem de parar la guerra costi el que costi. I nosaltres ens fem ressò dels seus mots. La guerra és una abominació; una barbaritat; cal parar la guerra». Però, qui creu avui en dia que es pot abolir la guerra? Es pregunta i es respon Sontag «Ningú, ni tan sols els pacifistes. Tan sols confiem (fins ara, en va) a deturar el genocidi i a portar davant de la justícia aquells que comet greus violacions de les lleis de la guerra (perquè hi ha lleis de la guerra a les quals s’han de sotmetre els combatents), i a ser capaços de parar unes guerres específiques a base d’imposar alternatives negociades al conflicte armat».
En aquell context del 1931, Freud i Einstein, van debatre en un intercanvi públic de cartes titulat «Per què la guerra», el 1938 a Tres guinees Woolf afirma que la guerra és un joc de l’home… que la màquina de matar té gènere, i que n’és el masculí. La pregunta de l’advocat no era: «Què pensa ‘vostè’ sobre com impedir la guerra?» Era: «com, segons vostè, ‘nosaltres’ impedirem la guerra?» És aquest ‘nosaltres’ el que Woolf posa en qüestió al començament de seu llibre: «Cap nosaltres s’hauria de donar per descomptat quan el tema és mirant el dolor dels altres». La pregunta adient hauria d’haver estat: «Com podem contribuir millor a la defensa de la República espanyola contra les forces del feixisme militarista i clerical?», les fotografies potser haurien reforçat la seva creença en l’equitat d’aquella lluita. Davant el dolor dels altres hi ha diversitat de mirades, sentiments i d’interessos, inclús antagònics. Ara es tracta del repartiment de les matèries primeres i dels nuclis imperials al planeta Terra. Quan més caldria que l’espècie humana, davant les pandèmies i la destrucció d’ecosistemes vitals, cooperés mútuament, en compte de destruir-se més.
La guerra és barbàrie, on, senyors de la guerra, dirigents vells i negociants d’armes decideixen enviar jovent perquè es maten entre si, tot i que ni es coneixen ni s’odien, com denunciava Arrabal en Pic-nic en campanya, que vam representar al meu poble a les festes del 1978, tot i algunes pressions de la caverna perquè no la férem. Perquè denunciava l’absurditat de les guerres i se’n fotia del militarisme. Tornem a veure a Ucraïna edificis cremats, destrossats, pobles i ciutats solsides, reduïdes a runa, enmig d’una carnisseria implacable, que recorda les imatges dels pobles de l’Aragó, del País Basc (Gernika) i dels Països Catalans (Xàtiva, València, els pobles del Maestrat, Barcelona, Figueres, Port de la Selva, Colera, Portbou…), durant la guerra incivil del 36 al 39, bombardejats per la Legió Còndor de Hitler, els avions feixistes de la Itàlia de Mussolini i el creuer ‘Canarias’, on Arias Navarro i Carrero Blanco es dedicaven a bombardejar els pobles i ciutats dels Països Catalans des del mar i, fa uns mesos, l’ajuntament de Madrid li va posar un carrer amb el nom d’aquest vaixell. Per ‘celebrar’ aquells assassinats?.
Susan Sontag, amb la seua habitual lucidesa, repassa els quadres i les fotografies on s’han mostrat les guerres, posem per cas des de «Los desastres de la guerra», de Goya fins a les fotos de Robert Capa, sobretot la de La mort del soldat republicà, presa, segons el fotògraf, el 5 de setembre de 1936, que es va publicar a Vu el 23 de setembre de 1936, sobre una segona foto, presa des del mateix angle i amb la mateixa llum, d’un altre soldat republicà que es desplomava, El soldat que cau, amb el rifle que li queia de la mà dreta, al mateix indret de la vesant del turó; aquella fotografia no es va publicar mai més. La primera també va aparèixer en un diari, Paris Soir. S’interroga sobre la ‘realitat’ que mostren aquestes dues fotos.
Analitza, Sontag, els canvis en mostrar l’horror de les guerres, des de la de Crimea i la guerra civil nord-americana, la guerra química de la primera guerra mundial i de la segona, quan la malvestat nazi va fabricar l’extermini a escala industrial-militar, del llançament de l’horror de bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki, de la guerra atroç del napalm de Vietnam, el caïnisme dels Balcans, de les guerres bacteriològiques, les imatges del World Trade Center, en les immediates conseqüències de l’atac de l’11 de setembre de 2001, on constata que la premsa sensacionalista és més agosarada que la seriosa; la imatge d’una mà separada damunt la runa d’aquests gratacels va aparèixer en una de les darreres edicions del Daily News de Nova York, poc després de l’atac.
Disecciona com els governs, posem per cas, el dels Estats Units a la guerra d’Iraq, tractaren de reduir les imatges de la guerra a video-jocs i Margaret Thatcher, durant la guerra de les Malvines, va enviar dos fotògrafs oficials, i va censurar-ne d’altres més experts, perquè volia que mostraren les imatges que li interessaven. El «patriotisme», sobretot el d’estat, estimula el ‘sacrifici per la pàtria’. La censura i l’autocensura s’imposen, també s’interroga Sontag, sobre la lascívia, la morbositat, la pornografia, la indecència, ‘l’espectacularització’, la compassió, la instrumentalització, la solidaritat i les misèries (i ‘virtuds’), de les representacions que es fan arran de les imatges de les guerres. Com els bàndols en guerra tracten de celebrar les heroïcitats, d’influir en no qüestionar la barbàrie i mostra com la guerra ha estat la norma i la pau, l’excepció. Des de La Ilíada (com s’analitza a La Iliada o el poema de la força de Simone Weil, 1940) fins ara mateix, passant pels totalitarismes que descriu Hannah Arendt a L’origen del totalitarisme. Es serveix, Sontag, del seu assaig sobre la fotografia, del 1977, On Photografhy per reflexionar sobre els canvis en la seua pròpia visió de la fotografia després del pas d’unes dècades. Es contrasta amb ella mateixa. Films, com, Salvem el soldat Ryan d’Steven Spielberg i fotos de guerra o que mostren la pobresa, com les de Sebastiao Salgado, un fotògraf especialitzat en mostrar la misèria mundial, Sontag, critica que el seu focus redueix els febles a la seua feblesa i no els posa nom propi. Es retrata la guerra, la fam, les pandèmies, la pobresa, l’amor, la mort…
Afirma Sontang que «Cap fotografia o carpeta de fotografies pot revelar, anar més enllà encara, del que ho fan L’ascensió (1977), de la directora ucraïnesa Larisa Shepitko, el film que més trasbalsa sobre la tristesa de la guerra dels que jo conec, i un documental japonés esbalaïdor, L’exèrcit de l’emperador nu va marxant (1987) el retrat d’un veterà «pertorbat» de la Guerra del Pacífic, que ha decidit que l’objectiu de la seva vida és denunciar els crims de guerra japonesos des d’un camió amb megafonia que condueix pels carrers de Tòquio i fer les visites més inoportunes als seus antics oficials superiors, demanant-los que es disculpin per crims, com l’assassinat de presoners americans a les Filipines, que ells van ordenar o condonar». Precisament, Ucraïna, Japó, països que han sofert les malvestats de les guerres També, al Vietnam, de Ron Haberle, de la massacre del març del 1968, a càrrec d’una companyia de soldats americans, d’uns cinc-cents civils desarmats al poble de My Lai, que va encoratjar l’oposició a la guerra als Estats Units.
Entre les imatges individuals contra la guerra, esmenta la immensa fotografia que Jeff Wall va fer el 1992 titulada Parlen les tropes mortes (una visió després de l’emboscada d’una patrulla de l’exèrcit Roig de Moqor, Afganistan, hivern del 1986), que em sembla exemplar pel seu caràcter reflexiu i el seu poder, confessa Sontag, tot i que va ser construïda al laboratori; la tasca de Wall és imaginar l’horror de la guerra (esmenta els quadres de Goya sobre els desastres de la guerra, com una inspiració), una foto «realista», on els soldats morts parlen: «Tretze soldats russos amb uniformes d’hivern gruixuts i botes altes apareixen escampats al voltant d’un desnivell clivellat, clapejat de sang, recobert de roques soltes i deixalles de guerra: revestiments d’obús, metall arrugat, una bota que aguanta la part inferior d’una cama […] Tres homes arrossegant-se: un amb una ferida immensa al ventre puja a cavall d’un altre, ajagut bocaterrós, que es riu d’un tercer, agenollat, que enjogassadament li penja al davant una tira de carn. Un soldat amb casc, sense cames, es gira cap a un camarada a certa distància, un somriure d’alerta a la cara. Sota d’ell n’hi ha dos que no semblen del tot a punt per a la resurrecció i que jeuen inerts, els caps sangonosos penjant en el pendent pedregós».
Una imatge terriblement acusadora, escriu Sontag, de manera que podem imaginar que els soldats es poden donar la volta i ‘parlar-nos’. Però no, ningú surt de la foto. No hi ha l’amenaça de protesta. No estan a punt de cridar cap a nosaltres per deturar aquella abominació que és la guerra, tot i que els patriarques, els mascles, els militaristes, els fabricants i venedors d’armes, i els polítics i periodistes venuts als poderosos, la presenten de manera ‘necessària’, ‘inevitable’, ‘naturalitzada’, com a «llei de vida», «espai vital», «reacció lògica», resposta a una ‘provocació’, com un ‘accident’ i altres collonades ‘legitimadores’ d’invasions, de barbàries i de guerres. Els morts de la foto estan supremament desinteressats dels vius: d’aquells que els van prendre les vides; dels testimonis… i de nosaltres mateixos. Per què haurien de buscar la nostra mirada? Què tindrien a dir-nos, a ‘nosaltres’? S’interroga Sontag i es respon: «Nosaltres -aquest nosaltres és tothom, que no ha passat mai per res com el que ells han passat- no ho comprenem. No ho captem». Nosaltres sincerament, realment, no podem imaginar com de terrible, com d’aterridora és la guerra, i com de ‘normal’ passa a ser. «Això és el que cada soldat, i cada periodista i voluntari i observador independent que s’ha passat temps sota el foc, i ha tingut la sort d’escapar de la mort que ha abatut d’altres prop seu, sent obstinadament. I tenen raó», conclou amb fermesa Susan Sontag, en aquest llibre Davant el dolor dels altres, tractant de sacsejar les nostres entranyes.
Després dels judicis de Nuremberg (Alemanya), quan van condemnar uns pocs dirigents nazis, i al Tribunal Internacional de la Haia (Països Baixos) als de la guerra dels Balcans, dels anys noranta, no es pot dir que sigui inútil i en va judicar els criminals de guerra. Tot i que siguen excepcions, com la d’Eichman a Jerusalem. Perquè la norma és la impunitat, si no, s’hauria de judicar Bush, Blair, Aznar i Barroso. Per haver decretat la guerra contra Iraq amb milers de víctimes, militars i civils, mentint sobre les armes de destrucció massiva. O els russos i després els nord-americans que envaïren Afganistan, Txetxènia… No han estat jutjats encara. S’ensinistra per a l’acceptació de les guerres i perquè s’accepte la impunitat pels crims de les guerres, de la corrupció, dels monarques, dels traficants d’armes o de dones… sobretot si es fa caixa de l’explotació, la destrucció, la misèria i les morts.
La periodista Anna Politkóvskaia, assassinada d’un tret al cap el 7 d’octubre a l’ascensor de l’edifici de sa casa, perquè havia sigut molt crítica amb l’actual president rus. Com ens recorda Francesc Viadel, en l’article «De l’execució d’Oksana Baulina al llepaculs de Caño», a Nosaltres La Veu, «Politkóvskaia, havia denunciat amb contundència les atrocitats comeses per la policia especial russa, OMON, contra la població civil a Txetxènia». El mateix que passa ara a Ucraïna. Si més no, alguns dels que són atacats porten armes per defensar-se. Però la desigualtat és enorme davant els míssils a distància, els tancs i els avions que bombardegen sense cap obstacle. O amb molt pocs. Les insinuacions atòmiques. El president d’Ucraïna, pressionat per la devastació, ha renunciat a entrar a l’OTAN, i inclús està disposat a parlar sobre els territoris russòfons d’Ucraïna que Rússia es va annexionar. Què més es pot fer per detenir aquesta guerra?
