Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Abans d’obrir la carta, recordeu el primer dia que us van portar a dinar fora. No us tocaven els peus a terra quan el vostre pare va dir, magnànim i generós, amb una gran somriure: «demana el que vulguis». I estàveu sorpresos i indecisos, i totes les postres us semblaven boníssimes, i encara recordeu què vau demanar, o no ho recordeu, però us resta aquella sensació meravellosa d’haver fet quelcom especial i diferent. Manteniu viva aquella sensació, i intenteu concretar l’edat exacta que teníeu. Busqueu referències com la camiseta que portàveu –potser aquella del mundial de futbol-, la calba del vostre pare, o el vestit de la vostra mare, o els centímetres que us passava el vostre germà. Quan tingueu clara la xifra, compteu a la pàgina del menú i escolliu les postres que us toqui, i estigueu absolutament convençuts que serà deliciós.
