Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
L’obra de José Aparicio Inglada (Alacant, 1770 – Madrid, 1838), un clar exponent del neoclassicisme i, sens dubte, el pintor alacantí més important de les primeres dècades del segle XIX, es podrà veure a partir d’aquest dijous a la sala Joanes del Museu de Belles Arts de València. Aquesta primera mostra individual dedicada a l’artista està organitzada pel Consorci de Museus i comissariada per la historiadora de l’art Pilar Tébar Martínez.
El recorregut d’Aparicio, des de la seua ciutat natal, on només es podien dur a terme els considerats «estudis menors» a pintor de cambra de Ferran VII, fa entreveure una interessant vida i exitosa carrera que el va portar a estar pensionat, des del 1799, pel rei Carles IV en un París postrevolucionari, on va aprendre del mestre neoclàssic David i va ser company del gran pintor romàntic Ingres, amb el qual va compartir també estada a Roma en una època en què la política internacional tremolava sota el domini de Napoleó. En aquesta ciutat, es va acostar al cercle de la cort dels reis Carles IV i Maria Lluïsa de Parma a l’exili al costat de José de Madrazo i Juan Antonio Ribera. La seua fama el va portar a ser acadèmic de San Luca.
Quan va tornar a Madrid, després de la Guerra de la Independència, amb 45 anys, va ser nomenat pintor de cambra de Ferran VII, i va arribar a tindre l’estudi a la crugia del Saló de Regnes del Palau del Buen Retiro. Va ser també director de pintura de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, el 1834, la qual cosa dona una idea de l’èxit que va tindre tant en l’àmbit professional, com en l’acadèmic, precisament en un moment en el qual les acadèmies eren els centres de poder artístic, on es dictava el «gust» de l’època.
Aquest artista va ser oblidat i injuriat durant moltes dècades per la seua vinculació, precisament, al monarca absolutista i a un dels períodes històrics més convulsos de la història de l’estat espanyol, dels quals va deixar constància en enormes quadres laudatoris. La seua producció, de qualitat desigual, està moltes vegades dedicada a l’exaltació, magnificació i propaganda reial. Hi ha dades que confirmen que, quan va morir, alguns dels seus quadres estaven taxats a preus superiors a obres de Goya o Velázquez.
Aquesta exposició, que es podrà visitar fins al 12 de juny, s’articula al voltant de les diferents etapes de la vida del pintor començant pel període de formació a Alacant, València i Madrid; continua amb l’etapa de pensionat a París i Roma, i acaba amb la tornada a Madrid i el reconeixement com a pintor de cambra. Està formada per una rellevant selecció de pintures, dibuixos, gravats i documents que subratllen el context històric en el qual es van crear i entre els quals cal destacar l’especial col·laboració del Museu Nacional del Prado juntament amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, el Museu de Belles Arts de València, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, la Diputació d’Alacant, el Museu Nacional del Romanticisme, el Museu Lázaro Galdiano, l’Ajuntament de Madrid, el Museu Diocesà de Sigüenza i l’IES Jorge Juan d’Alacant.
