Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
L’església de Sant Joan del Mercat, situada enfront de la Llotja de la Seda i al costat del Mercat Central, és una de les més antigues de València. Monument historicoartístic des del 1942, es va bastir a partir del 1240 sobre el solar on hi va haver una mesquita. A causa dels incendis, es va reedificar durant el segle XIV en estil gòtic, i es va reformar completament, conferint-li l’aspecte barroc actual, durant els segles XVII i XVIII. El 1936 va patir un nou incendi.
La ubicació privilegiada, la importància històrica i la magnitud de la seua arquitectura i decoració, la converteixen en una de les esglésies més importants de tota la ciutat i una de les més visitades.
La façana principal mira a la plaça de la Ciutat de Bruges i la posterior, a la plaça del Mercat, tot just enfront de la Llotja de la Seda. El costat sud dona al carrer Vell de la Palla i al Mercat Central. Tots tres edificis —Sant Joan del Mercat, Llotja de la Seda i Mercat Central— formen un dels conjunts artístics més excepcionals del Cap i casal. Al nord-est de l’església hi ha el carreró de Llutxent i al nord-oest, la placeta de la Comunió de Sant Joan.
S’anomena oficialment Església dels Sants Joans, ja que està sota l’advocació dels sants Joan Evangelista i Joan Baptista. Tanmateix, popularment se la coneix com a Sant Joan del Mercat. L’afegiment del Mercat deriva del fet que hi ha una altra església homònima, la de Sant Joan de l’Hospital, també erigida durant el segle XIII sobre el solar d’una altra mesquita.
Cap al 1240, ja en temps de Jaume I el Conqueridor, va començar el bastiment d’una modesta ermita extramurs, al raval de la Boatella. El 1311, es va cremar i es va refer una altra vegada amb l’estructura gòtica que hui encara conserva, tot i que molt amagada pels afegiments barrocs posteriors. Després de la construcció de la muralla el 1365 per Pere el Cerimoniós, va restar dins dels murs, quasi al bell mig de la ciutat vella.
De l’estructura original, només conserva la disposició típica de l’estil gòtic mediterrani o gòtic català, amb una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. També resta un gran òcul o rosassa cegada —coneguda com a O de Sant Joan—, que no s’ha arribat mai a obrir, potser per falta de diners o per por que s’ensorrara tota la façana davantera. Enmig s’obrí una petita finestra rectangular, amb molt poca gràcia, sota la qual hi ha una àguila esculpida, símbol de sant Joan Evangelista, i encara més avall, ja fora de l’òcul i damunt de la porta barroca hi ha un corder, símbol de sant Joan Baptista.
També són gòtics dos arcs ogivals en la façana nord i una finestra redona del cos inferior de la torre campanar. L’església no va poder mantindre intacta aquesta infraestructura, perquè l’any 1592 va patir un important sinistre que va requerir una reconstrucció quasi total de l’edifici. Els treballs van perdurar durant els segles XVII i XVIII.
El 1653, es va inaugurar al costat nord-oest la nova capella de la Comunió (a la plaça de la Comunió de Sant Joan), decorada per Vicent Guilló el 1693. Els frescos de la cúpula els va executar Josep Vergara entre 1782 i 1786. En aquesta època, l’església va adquirir definitivament l’actual fesomia barroca. Durant la segona meitat del XVII, es va alçar l’actual torre campanar, de planta quadrada i tres cossos, els inferiors senzills, i el de dalt ben abarrocat.
La façana posterior, enfront de la plaça del Mercat i en el punt de trobada amb la Llotja presenta un tractament especial, ja que va ser concebuda com un gran retaule de pedra profusament decorat sobre una terrassa.
Atribuïda als artistes llombards Jacopo Bertesi i Antonio Aliprandi, es basa en l’estil barroc de tendència italiana, dinàmic i exuberant. Presenta dues portes amb nínxols al capdamunt que contenen les imatges dels sants Joan Baptista (esquerra) i Evangelista (dreta). Enmig de les dues, resulta especialment teatral la imatge en estuc blanc —que imita marbre— de la Mare de Déu del Roser, dinàmica i exuberant, protegida per una petita teulada, i elevada sobre un núvol sostingut per dos àngels, que es recolza en un pedestal amb rocalla d’estuc rosa. La combinació dels estucs blanc i rosa amb la pedra torrada calcària de la façana és ben reeixida.
El campanaret és rematat per una piràmide amb una esfera sobre la qual hi ha un penell de metall, obra d’Antoni Almela i Gregori Ucell, que representa l’àguila de sant Joan amb el tinter i la ploma —amb què l’evangelista va escriure l’Apocalipsi— a la boca. Popularment, rep el nom de Pardalot de Sant Joan. Segons la tradició, les famílies pobres portaven els xiquets al mercat i allà els deien que miraren cap al penell, perquè el pardal de sant Joan anava a començar a volar. Llavors, aprofitant la distracció i enmig del tràfec del mercat, la família fugia amb l’esperança que algun mercader l’adoptara i li donara un futur. En funció de com bufe el vent, el Pardalot de Sant Joan dialoga amb un altre penell veí, el de la cotorra del Mercat Central.
Sota la terrassa de la façana posterior, es troben les Covetes de Sant Joan, unes botiguetes xicotetes, i mig colgades, on treballaven manyans, sabaters, llanterners i venedors de quincalla. Hui estan en un pèssim estat de conservació.
A l’interior, d’una pletòrica i fantasiosa decoració barroca, destaquen les grans estàtues en estuc blanc de Jacopo Bertesi que representen Jacob i les dotze tribus d’Israel i, sobretot, l’immens fresc de 1.200 metres quadrats que va pintar del 1697 al 1701 Antonio Palomino per tota la volta, des del presbiteri fins als peus de l’església, centrat en l’Apocalipsi. De Vicent Guilló, al qui va substituir, només queden les llunetes de la nau.
