Arantxa Jansen Pamblanco i Javier Iglesias formen part de l’equip científic multidisciplinari ArqueoAntro. Iglesias és antropòleg forense, director i membre fundador de l’equip, juntament amb Miguel Mezquida. «Anem allà on ens criden», apunta Iglesias. Es dediquen a obrir les fosses comunes i a rescatar represaliats. Víctimes de la desmemòria social i administrativa que ha patit el País Valencià i la resta de l’Estat durant les dècades del franquisme i del tardofranquisme. Una inacció selectiva que no ha pogut trencar les trinxeres de la transmissió oral, que ha circulat com una rosa de paper, de mà en mà, de boca a orella, traspassant els límits transgeneracionals i arribant, com un murmuri, fins als nostres dies.
Iglesias destaca que els primers que van obrir fosses comunes al País Valencià va ser el Laboratori d’Arqueologia Funeraria i Bioantropologia «Paleolab». Obrien, sobretot, fosses de maquis afusellats.
Fins a l’aprovació de Llei de la Memòria Històrica el 2017, quasi 80 anys després de la Guerra Civil, els cossos romanien soterrats sense que les famílies pogueren cloure el ritual de la mort. A les anteriors excavacions que Arqueoantro van realitzar a Paterna, la terra va retornar 150 represaliats. Actualment estan treballant en una nova fossa a la mateixa ciutat que conté 180 cossos. Es calcula que a Paterna el conjunt de víctimes pot ascendir al millar.
La mort té un protocol que, en aquests casos, no s’havia acomplert. Les famílies no podien plorar els seus morts, ni deixar-los unes flors, perquè no sabien exactament a qui ploraven, encara que tots els soterrats mereixien llàgrimes. El meu, el teu mort, els nostres morts. Una mutilació històrica. Tots junts, barrejats o en fileres. De les obertures de les fosses, Iglesias, tot i la mirada metodològica i professional, no pot oblidar algun cas, com ara les restes d’un xiquet de 16 anys trobat en una fossa de Mèrida amb unes petites boles de joc infantil a les butxaques. Imatges que es fixen a la retina i allí es queden, testimonis d’una brutalitat que no contemplava edats en uns sumaríssims que canalitzaven la ràbia i sembraven la por. Els ossos trobats en fosses tenen el seu propi llenguatge. Iglesias comenta que els cranis contenen una de les proves irrefutables: el tir de gràcia.
A Vinaròs (el Maestrat) es va obrir el passat mes de juny la fossa d’un represaliat. El projecte va ser impulsat l’any 2020 pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló i l’equip científic ArqueoAntro —amb assessorament de la Fundació Caixa Vinaròs i el Centre de Documentació de la Guerra Civil de Vinaròs— a demanda de la família de José Forner, vinarossenc afusellat al cementeri de la localitat el 7 de juny de 1938. José tenia 20 anys.
Tot i que la família vinarossenca no vol protagonismes, ni que es destaque que siguen considerats els primers a engegar tot el mecanisme burocràtic que ha permès alliberar aquest crit soterrat de la terra, és inqüestionable que han marcat un punt d’inflexió per tal que, a partir d’ara, altres famílies puguen plantejar-se rescatar els cossos dels seus familiars de la fossa de Vinaròs que, diuen, provenien de ciutats veïnes.
L’actuació va ser possible gràcies al finançament del Ministeri de la Presidència i la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. Les restes òssies van ser estretes de la fossa dues setmanes després. Arantxa Jansen va participar en el treball de camp d’aquesta crònica en blanc i negre. Un assassinat que, com altres, estan en un limbe legal, perquè són crims prescrits. Un tresor emocional que oculta una història mai dignificada.
Arantxa Jansen: «Trobar les restes de represaliats és, sens dubte, un dels moments més intensos de tots els processos que fem. Emocionar-se junt amb les famílies és molt reparador, ja que suposa tancar un procés de dol».
Arantxa, com decideixes dedicar-te a aquesta especialitat?
Em vaig assabentar del treball que estava fent ArqueoAntro perquè vaig muntar una jornada de memòria històrica a la Fira del Llibre de València que constava d’una triple exposició: «Entre el silencio y la tierra», amb fotografies d’Eloy Ariza (documentalista d’ArqueoAntro); «Ojos», amb il·lustracions de Gema López, antropòloga d’Arqueoantro, i «Memòria desenterrada», amb els documents i objectes dels familiars de les fosses de Paterna, i també de la visualització del documental Les llavors que van creixent, sobre la fossa 22 de Paterna, i una taula rodona amb Miguel Mezquida, membre fundador d’ArqueoAntro, i familiars dels represaliats. En viure l’experiència de la jornada, vaig començar a participar en ArqueoAntro com a voluntària. Actualment formo part de l’equip.
Com es desenvolupen les diferents fases, com la investigació, localització, la intervenció arqueològica, l’anàlisi antropològica i la identificació?
Normalment, les intervencions comencen amb la petició d’algun familiar o les associacions. Un cop tenim la petició, s’inicia la tramesa administrativament, pot ser mitjançant els ajuntaments locals, associacions, Generalitat o Conselleria, i complint amb les lleis vigents sobre aquest tema en l’àmbit estatal i autonòmic, Llei de Memòria Històrica i «Llei de Memòria Democràtica» respectivament. L’equip de l’Associació Científica Arqueoantro seguint el Protocol Nacional d’Actuació en Exhumacions de Víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura fa la intervenció.
Imagino que les fosses comunes tindran diferents profunditats. Com enfoqueu el treball?
Efectivament, no totes les fosses tenen la mateixa tipologia, morfologia ni profunditat. A Castelló de la Plana, per exemple, són fileres que s’estenen en paral·lel i que contenen fosses individuals, per tant, les fosses no arriben a 1,20m de profunditat respecte el nivell de circulació actual i les restes surten aproximadament a 90cm-1m, en canvi a Paterna les fosses són com a mitjana de 2x2m,i la profunditat depèn del nombre d’afusellats que conte la fossa: la menys profunda és la Fossa 94 que era de 1,21m de profunditat real —de la fossa original, la profunditat actual són uns centímetres més per l’anivellament posterior del terreny. La de més profunditat, per ara, era la 128, amb una profunditat de 5,82m, és a dir, 6m de profunditat respecte el nivell de circulació actual. Tot i així, la seguretat dels tècnics és el principal objectiu, per tant seguim un protocol de seguretat estricte elaborat per un professional.
«La fossa 11, a Paterna, fou un procés realment dur, ja que, a partir dels 4,50 m aproximadament, els cossos sortien saponificats, amb la qual cosa tot el material associat tenia un estat de conservació excel·lent.»
Com entreu en contacte amb el cas de José Forner Forner, de Vinaròs?
Nati Romeu de la Fundació Caixa Vinaròs i Jose Luis Porcar del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, després de rebre la petició de les familiars, van posar-se en contacte amb el membre d’Arqueoantro Miguel Mezquida. Un cop estudiada la viabilitat de la intervenció, es va proposar el finançament a l’Ajuntament de Vinaròs.
Com ha sigut el treball de camp en aquest cas?
Veritablement, aquesta intervenció ha resultat prou senzilla, ja que el represaliat que buscàvem es trobava al lloc exacte que havien indicat els familiars. En aquest cas, els testimonis orals ens han facilitat molt la tasca de recerca. Òbviament, cal remarcar, que el procés de la intervenció fins que s’arriba al represaliat està contextualitzat dins una metodologia científica on es porta a cap una documentació exhaustiva, mitjançant fitxes d’estrats, estructures i antropològiques, fotografies… de tots els elements que es troben.
Deixant a banda el treball tècnic, que suposa per a vosaltres a emocionalment trobar les restes de represaliats?
Sens dubte és un dels moments més intensos de tots els processos que fem. És un instant en el qual els familiars et venen immediatament al cap. Ser capaç de fer una primera anàlisi, in situ, vers què li va passar a aquella persona o persones en els seus darrers moments de vida, resulta una experiència brutal. A més a més, deposites una gran esperança per tal que hi haja una posterior identificació i poder posar nom i cognoms a l’individu o individus que tens presents.
Personalment, el moment de l’exhumació dels cossos i la posterior entrega és un dels moments més bonics de la nostra tasca. Emocionar-se junt amb les famílies és molt reparador, ja que suposa tancar un procés de dol.
Desconec si en aquest cas s’ha trobat algun objecte personal, però en altres casos sí que ha passat. Quines exhumacions de les que heu participat us han deixat «tocades»?
Personalment la fossa 11, a Paterna, fou un procés realment dur, ja que, a partir dels 4,50 m aproximadament, els cossos sortien saponificats, amb la qual cosa tot el material associat tenia un estat de conservació excel·lent, roba, ulleres, mocadors amb inicials del nom brodades, tabac, mistos, escapularis, bitllets de tren, quaderns… Sens dubte, trobar material associat a l’individu humanitza el context.
Diuen que, encara que tingueu experiència en aquesta activitat i que passe temps, obrir una fossa comuna continua sent una agressió visual i emocional. Esteu d’acord?
Quan obres una fossa, saps que t’endinses en un context on la violència hi és present constantment. Per sort, sabem posar-nos les «ulleres professionals» i analitzem el context des d’un prisma metodològic i una mica menys emocional, tot i que hi ha certs moments en els quals les realitats que veiem ens situen d’una manera molt vivencial en el moment del procés que estàs analitzant. Això succeeix, per exemple, quan trobes fractures perimortem als ossos. Les fractures perimortem són fractures que tingueren lloc abans del procés d’assassinat o quan localitzes els impactes dels projectils als cranis. Hi ha casos que tenen més trets a banda del conegut «tir de gràcia». Aquests dos processos et situen científicament i emocionalment en un context on la violència i la repressió tingueren un paper molt actiu.
Com es construeix la investigació històrica de cada fossa?
Afortunadament, tenim investigadors que han fet un treball excels respecte a les situacions de les fosses a les diferents localitats arreu del territori espanyol i sobre els familiars dels represaliats. Tenim el treball de Vicent Gabarda que està compilat en un llibre que s’anomena El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), editat per la Universitat de València, on es detallen els llocs d’afusellament i es localitzen les víctimes.
És un manual que ens resulta de gran ajuda a l’hora de realitzar les intervencions. També cal destacar per a la zona de la província de Castelló, el treball d’investigació que ha realitzat Jose Luis Porcar, compilat a la publicació Un país en gris i negre. Memòria Històrica i repressió franquista a Castelló, editat per la Universitat Jaume I.
Treballar de manera conjunta amb aquestes dues persones és un luxe per a l’equip d’Arqueoantro.
Centrant-nos novament en Vinaròs, la fossa del represaliat estava situada en un altre lloc, a banda de la resta de cossos de la fossa comuna, perquè la persona que el va soterrar el va reconèixer. Sabeu alguna cosa de les restes que poden existir a la fossa comuna del cementeri? Us van comentar alguna cosa?
Jose Luis Porcar, membre del grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, té informació compartida vers la situació dels represaliats a la fossa comuna. Hi ha documentació de les persones que estan dins de la fossa comuna, però fins que no obrim la fossa, no podem esclarir el contingut d’aquesta.
El treball d’obrir fosses comunes no deixa de contenir un discurs polifònic, intervenen diferents agents, famílies, arqueòlegs, forense… quina comunicació heu establert en el cas de Vinaròs?
El cas de Vinaròs ha estat molt plaent. Des del minut zero, Nati Romeu de la Fundació Caixa Vinaròs, les familiars, l’Ajuntament de Vinaròs i la resta de l’equip estiguérem molt connectats, ja que les visites a la fossa eren diàries, i quan feia falta, el telèfon era una altra via de comunicació immediata. Quan sents que el procés és compartit, vas a una. Respecte a l’equip, és una sort comptar en camp amb l’antropòleg forense Javier Iglesias, ja que és un gran expert en intervencions d’aquest tipus i es coordina a la perfecció amb els arqueòlegs que fem la nostra feina.
«És increïble que 80 anys després, encara no hi haja un banc d’ADN a escala estatal.»
Des del vostre punt de vista, cal una política des de l’administració per tal que les exhumacions no es facen només a iniciativa personal o mitjançant associacions?
Has obert la caixa de Pandora…. Per descomptat que sí. Personalment, crec que la implicació i l’actuació ha de ser de caràcter estatal, ja que les intervencions no poden dependre del color polític que hi ha a cada ajuntament. La repressió franquista tingué lloc a tot el territori espanyol, i és per això que és importantíssim que s’apliquen polítiques mitjançant lleis concretes i ben desenvolupades des de l’Estat, per tal d’unificar l’actuació de la repressió. És increïble que 80 anys després, encara no hi haja un banc d’ADN d’àmbit estatal, per exemple.
Si ens comparem amb Alemanya o Argentina, ens adonem que ens queda molta feina per fer, amb el hàndicap que anem contra rellotge perquè estem obrint les fosses 80 anys després dels fets i l’estat de conservació dels ossos per a les identificacions no sempre són òptims, igual que molts dels fills i filles ja no són vius.
Aquelles persones que foren assassinades injustament i els seus familiars, tenen dret que l’administració els visibilitze des d’un programa d’intervenció estructurat i integrat amb professionals de l’activitat. Fa massa anys que viuen en silenci a causa d’una dictadura on la violència i la por foren l’eix vertebrador de la seua existència.
Finalment, estàveu presents en el moment de la recuperació del cos de Jose Forner per part de la seua família? Com ho vau viure?
Si, com he comentat adés, el procés d’exhumació és un dels moments més intensos, tant des del punt de vista tècnic com emocional. Personalment, vaig ser-hi present a l’exhumació de l’individu que possiblement és José Forner Forner, tot i que falta l’acarament de l’ADN per confirmar-ho. Estar en aquest procés, mentre la família està present fa que aquest moment siga molt intens, ja que, en aquest cas a més, la unió amb la família era molt estreta i vols que tot surta bé. T’envolta una sensació de respecte cap al represaliat que tens al davant i cap a la família que mira el procés a peu de fossa. És un moment on es depositen totes les esperances: les personals i les de la família, i es crea un ambient de nerviosisme, silenci i respecte, sobretot respecte.
Javier Iglesias, antropòleg forense: «Actuem, també, com a psicòlegs, quan realment aquests professionals haurien d’estar presents quan s’obren les fosses. En el moment de les exhumacions és quan, realment, comença el dol per a les famílies.»
Javier, com antropòleg forense, en aquest cas, com en els altres, els ossos són l’evidència. Els laboratoris arriben després en altres proves per identificar al represaliat. Com es crea aquesta col·laboració?
A l’Associació som un grup de tècnics, d’antropòlegs i arqueòlegs, alguns de nosaltres amb més d’una dècada treballant en diferents excavacions. En conèixer-nos, a València, encara no existia el Pla d’Exhumacions grans ni hi havia intencions, fins que vam decidir dur a terme diferents excavacions. La Diputació de València va ser la primera administració que va implicar-se i va iniciar la línia de subvencions. Posteriorment s’han afegit altres administracions i Diputacions. La llavors diputada i actualment consellera de Memòria, Rosa Pérez, sempre ha estat interessada a impulsar aquestes actuacions. En el cas de Vinaròs hi havia una sol·licitud de l’Ajuntament que va comptar amb una subvenció. L’exhumació es va realitzar aplicant la metodologia científica adaptada a l’objectiu: la fossa comuna. El meu paper, el de l’antropòleg, és el de supervisar i intervenir en el cas que siga necessari, com ho és en el cas de Forner, per tal de buscar les evidències. De moment s’ha constatat que l’esquelet pertany a una persona morta amb signes de violència.
En el cas de José Forner actualment s’estan analitzant les restes per tal de constatar que, efectivament, siga ell.
Efectivament, i aquesta és la meua funció. Posteriorment, en ser extretes de la fossa, les restes òssies es traslladen al laboratori d’antropologia, que en el nostre cas tenim a la Universitat Autònoma de Madrid, que és el lloc on es realitza l’estudi antropològic. Com en la resta d’estudis, es requereix la investigació del perfil antropològic —edat, sexe, estatura—, i l’estudi patològic que puguem contrastar amb els testimonis orals dels quals, en alguna ocasió, disposem. La majoria dels testimonis eren infants, i pràcticament, no ho recorden. També succeeix que en la majoria de les famílies, per tal de protegir als fills, no es parlava de l’avi, o del pare. Deien que havia mort a la guerra i això era tot. Continuant en el procés d’anàlisi, finalment, es passa a estudiar els traumatismes perimortem, els que s’han patit en el moment de la mort. En el cas d’afusellaments, són els impactes de projectils. Una vegada acomplert aquest informe se selecciona una mostra, que sol ser una mostra dental, i un fragment d’os, i es traslladen al laboratori de genètica forense amb el qual col·laborem.
© ArqueoAntro
A Vinaròs hi ha una fossa comuna que acull restes d’altres represaliats.
Sí, i la persona que ha mostrat molt d’interès és la consellera Rosa Pérez. En visitar la fossa va estar indagant sobre la fossa comuna del cementeri de Vinaròs, no m’estranyaria que ho licités o intentés, però l’habitual i el lògic és que s’exhume quan alguna persona ho reclame. La majoria de fosses als cementeris estan senyalitzades i protegides.
Què succeeix amb les restes de represaliats que no són reclamats per les famílies?
La Llei de la Memòria Històrica indica que les restes dels represaliats que no es demanen per familiars, o que no estan identificats, deuen ser inhumats als cementeris de la mateixa localitat. Per tal que et faces una idea, sol ser un 10% de les víctimes.
El vostre treball és tècnic i molt professional, però imagino que també us afecta humanament.
Com diu el meu company Miguel Mezquida, nosaltres solem plorar a casa. Les primeres fosses impressionen a qualsevol, no pot ser que no t’impressione. Fixa’t, però, que actuem, també com a psicòlegs, quan realment aquests professionals haurien d’estar presents quan s’obrin les fosses. En el moment de les exhumacions és quan, realment, comença el dol per a les famílies.
Família de José Forner: la possibilitat de cloure un cicle, un dol de dècades
Mª Teresa Forner Forner tenia tan sols 1 any quan la nit va cobrir la llar familiar. per emportar-se a un jove, José Forner Forner, de 20 anys. Mai no va tornar a casa. Amb ell, el recompte d’afusellats aquella nit s’eleva a 14 persones. Com si es tractés d’un pacte de silenci no escrit, a casa no es parlava d’aquest tema. Un silenci pesat què, com en altres famílies, es va estendre al llarg del temps fins a ocupar un espai dens dins de la vida, de la postguerra, dels carrers, de la fam i les cartilles de racionament, de l’estraperlo, de les cunetes i les tàpies dels cementeris.
Un costum a força d’engolir les paraules en un acte de discreció que caminava per senderes esquerpes de la mà de la por. Temor que encara es respira actualment i que podria considerar-se, si més no, la veritable victòria que encara sepulta centenars de fosses comunes arreu del País Valencià i de l’estat.
Al cementeri de Vinaròs, la mare de Teresa, Rosa Forner Forner, dipositava un ram a sobre d’un tros de terra. La dona sovint anava acompanyada per la seua neta, Teresa Arrufat Forner, i li contava a cau d’orella que aquella terra acollia les restes de José, «l’àvia sempre em contava la mateixa història, quan pegàvem la volteta al panteó dels capellans, aquí està soterrat el tio». La família va assabentar-se perquè l’enterrador de l’època va reconèixer al jove vinarossenc, l’únic represaliat que era de la localitat, i va decidir obrir una altra fossa per soterrar-lo, quasi en la clandestinitat.
«En aquells temps no es parlava, no es podia dir, teníem temor, encara en tenim ara». «És la meua filla la que ho ha mogut tot», explica Teresa Forner.
Teresa Arrufat va créixer tant conscient que aquell era el lloc que servia de tomba per al germà de la seua àvia que va assumir la veu de la memòria familiar com si fos la seua pròpia. Fins al passat dijous 3 de juny de 2021, quan, efectivament, les restes d’un cos van sorgir, trencat el llarg silenci. L’equip científic ArqueoAntro va realitzar l’exhumació i ara cal que certifiquen que, efectivament, es tracta de les restes de José. Teresa es mostra prudent mentre espera aquest moment. La resposta podria arribar a principis del pròxim any. La Llei de la Memòria Històrica ha comptat amb una altra aliada: la memòria i la transmissió oral. Sense una, no hagués sigut possible —tot i haver passat tants anys—, apropar-se i obrir les fosses perquè aquestes respiraren i ens contaren els últims moments de tantes morts inútils. Sense l’altra, no podrien ser localitzades. Ara, el clamor sord de la terra ha estat, en part, escoltat. Des de la família traslladen l’agraïment a Nati Romeu, de la Fundació Caixa Vinaròs, i a l’Ajuntament de la ciutat per la implicació que han mostrat les dues institucions, «estem molt contents perquè l’Ajuntament ens ha escoltat, i especialment estem agraïts a Nati, que va moure molts papers i va implicar-se al màxim», precisen. La família, a falta de confirmació del resultat de la prova d’ADN, sent que ara es podria cloure un cicle, un dol de dècades, tot i que són molt prudents, «el dia que es confirme que realment és ell, direm el que hàgem de dir, i farem el que hàgem de fer».
Queden més represaliats, però, a la fossa comuna del cementeri de Vinaròs. Tots ells per identificar, sense jurisdicció, sense dret penal internacional, en una llarga espera.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
