Miquel Martí i Pol va nàixer el 19 de març del 1929 a Roda de Ter, a la comarca d’Osona. Fill d’una família obrera, va cursar estudis primaris a l’escola parroquial del seu poble. Als catorze anys, va començar a treballar al despatx de la fàbrica de filatura de cotó Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de La Blava. Als dèneu anys, va patir una tuberculosi pulmonar greu que el va obligar a fer llit durant dotze mesos. Aquesta circumstància va determinar la seua formació autodidàctica i li va permetre llegir extensament i descobrir els grans poetes catalans.
El seu origen humil va condicionar un dels eixos de la seua obra, el de les inquietuds socials, que junt amb la temàtica existencial i fins a cert punt religiosa conformen els inicis de la seua poesia, eminentment biogràfica i de marcat caràcter simbolista, en què també és recurrent el compromís amb el redreçament de la llengua i la cultura del país.
El 1956, es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir una filla i un fill. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC.
Els primer reculls, Paraules al vent (1954, premi Ossa Menor) i Quinze poemes (1957), s’inscriuen en un vitalisme realista no exempt de preocupacions religioses, però en els títols posteriors, El poble (1966), La fàbrica (1972), es va incorporar al corrent del realisme històric. El 1971 va ser finalista del premi Carles Riba de poesia amb el llibre Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que tot just s’inicia: «Mireu-me bé: sóc l’altre». La voluntat de transformació social es va traslladar també a l’activitat política des del PSUC i a les col·laboracions a les revistes Oriflama i Inquietud.
Aquest vessant més activista es va estroncar a principis de la dècada del 1970, quan va començar a patir les conseqüències de l’esclerosi múltiple que el va afectar progressivament, i va repercutir d’una manera decisiva en la seua poesia, que va esdevindre més introspectiva i intimista. A causa de la malaltia, el 1973 va haver de deixar la fàbrica, on treballava feia quasi trenta anys, i es va convertir en un pensionista de gran invalidesa.
D’aquesta dura experiència interior, hi va eixir amb un nou vitalisme, paral·lel al que vivia la societat catalana amb la recuperació de les seues llibertats polítiques. Mostres d’aquest tombant són els reculls Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Quadern de vacances (1976), Crònica de demà (1977), Estimada Marta (1978, premi de la Crítica 1979) i L’hoste insòlit (1979).
A partir del 1980, la seua poesia es mou en una cruïlla de propostes: L’àmbit de tots els àmbits (1981, premi Ciutat de Barcelona) es construeix com un llibre d’exaltació i afirmació patriòtiques. En canvi, a Primer llibre de Bloomsbury (1982), va reprendre l’exploració introspectiva d’una línia existencial. Andorra. Postals i altres poemes (1984) és un llibre desimbolt i amable, que contrasta amb Llibre d’absències (1985), on va recollir la dolorosa experiència de la mort de la seua esposa el 1984, la superació de la qual testimonia a Els bells camins (1985 premis Salvador Espriu 1987 i Ciutat de Barcelona 1987), que té com a motius un nou amor, un segon matrimoni i una nova estabilitat.
La segona meitat dels anys huitanta s’inicia la darrera etapa, que és una nova mirada interior, en la qual s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa en una etapa de balanç i reflexió de vida. El poeta s’arrecera en un vers greu i profund, únic espai i camí que li permet transitar per la seua vida: la memòria. Aquesta etapa comprén, entre d’altres, Temps d’interluni (1990), Suite de Parlavà (1991, premi de la Crítica 1992), Un hivern plàcid (1994, premis Cavall Verd-Josep Maria Llompart 1994, de la Crítica 1994 i de la Institució de les Lletres Catalanes 1995), Nova antologia poètica (1997), Llibre de les solituds (1997, premi Crítica Serra d’Or de poesia i Nacional de Cultura de literatura el 1998), Haikús en temps de guerra (2002), en què recupera la veu crítica i Després de tot (2002, premi Laureà Mela), el darrer llibre publicat en vida. D’edició pòstuma són Quietud perduda (2004) i el parcialment inèdit Veu incessant (2013), escrit el 1954.
Va aplegar el conjunt de la seua obra poètica fins aquest any en L’arrel i l’escorça, I (1975), El llarg viatge, II (1976, premi Lletra d’Or), Amb vidres a la sang, III (1977), Les clares paraules, IV (1980) i Per preservar la veu, V (1985). La incidència de la seua poesia arriba fins i tot a les escoles, com ho demostren els llibres Primavera (1978), Hivern (1980) i Bon profit! (1986, premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya per a infants) entre d’altres.
Va conrear també la narració (Contes de la vida de R, 1978) i va traduir del castellà, el francès i l’italià (A. de Saint-Exupéry, S. de Beauvoir, C. Lévi-Strauss, R. Barthes, Zola o Huysmans). Dins del gènere memorialístic i de dietari va publicar Obertura catalana (1988), Defensa siciliana (1989), Joc d’escacs (1994), que unifica els dos anteriors.
La recepció que de manera progressiva va assolir la seua obra poètica converteix Miquel Martí i Pol en un fenomen únic d’estima popular en la poesia catalana del final del segle XX, que poques vegades i en pocs casos s’ha produït anteriorment —Verdaguer, Sagarra, Espriu-. En gran part, aquesta acceptació és deguda al seu vers, essencialment comunicatiu, i al seu món metafòric, que defuig l’hermetisme. La sinceritat de la seua veu poètica, la identificació amb una temporalitat històrica ben concreta, la representativitat social i geogràfica que manifesta i l’experiència biogràfica que comunica, són raons importants per a comprendre el ressò i el reconeixement en vida del poeta. Aquesta acollida també es manifesta en el fet que els seus poemes hagen estat molt sovint interpretats per cantautors, que alhora n’han amplificat la difusió. La discografia és amplíssima, amb versions de Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll, Ramon Muntaner o Rafael Subirachs, però cal remarcar l’estreta col·laboració amb Lluís Llach, especialment en els àlbums Un pont de mar blava (1993) i Germanies 2007 (2001), basats en textos del poeta. A més dels premis que li foren concedits per obres individuals, la seua trajectòria literària i humana fou reconeguda, entre d’altres, amb la Creu de Sant Jordi (1983), els premis Fastenrath (1978), d’Honor de les Lletres Catalanes (1991) i Nacional de Cultura (1998), i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999). L’any 2019 es va crear a Roda de Ter la Fundació Miquel Martí i Pol, dedicada a la preservació del llegat i a la difusió de l’obra del poeta.
Fonts: Fundació Miquel Martí i Pol / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
