En una sala il·luminada per un gran llum d’oli, més d’una trentena d’homes emperrucats i vestits a la moda contemplen un model masculí nu que està adoptant la postura requerida amb l’ajut d’un d’ells, que li col·loca una mà en la llaçada d’una corda que penja del sostre a fi que puga aguantar la sessió. En diverses actituds, però satisfets en general, alguns fan indicacions per tal d’aconseguir la posa adequada i altres ho comenten o, potser, xerren sobre la importància del dibuix del natural o de l’estatuària de l’Antiguitat clàssica, de la qual es poden veure algunes còpies darrere seu. A l’extrem de l’esquerra d’aquesta mena de semicercle que formen els presents, un pintor amb la paleta sembla preparat per començar la seua tasca tan bon punt estiga tot enllestit; a l’extrem de la dreta, un jove es despulla, aliè a la resta, assegut en un banquet, mentre, darrere, un individu d’aspecte altiu –no és l’únic- recolza el seu bastó en un tors femení que hi ha a terra. Són els membres fundadors de Royal Academy, conversant de manera fraternal, animada i distesa, a la sala de treball de l’Old Sumerset House, la seu londinenca.
I, en efecte, en aquest quadre que Johan Zoffany (Frankfurt 1733 – Londres 1810) va dur a terme cap al 1772 veiem tots els artistes que havien fundat aquesta institució uns anys abans (en concret, el 1768), entre ells, el president Joshua Reynolds –al centre, amb una trompeta d’argent a l’orella-, l’anatomista William Hunter, el paisatgista Richard Wilson i el mateix Zoffany. Tots llevat de les dues dones que també hi van participar: Mary Moser (1744-1819) i Angelica Kauffmann. No hi són, almenys, en igualtat de condicions que els altres membres fundadors, perquè apareixen en el parell de retrats de la paret de la dreta. Era inconcebible que elles compartiren un espai en què la nuesa masculina es mostrava de forma habitual –només cal comprovar la naturalitat amb què es desenvolupa l’escena- ni que fora en una obra pictòrica; calia que conservaren la innocència. Com diu Carmen Espegel, “ambdues dones van passar així a ser objectes d’art, figures de contemplació i d’inspiració, en lloc de productores d’art”; més encara, “el pintor les va transformar en meres representacions, que explicaven el concepte cultural i social de la dona artista al llarg de la història de l’art” (Heroinas del espacio, 2007).
Aquest fet revela que encara es considerava una raresa que una dona es dedicara a l’art, malgrat que, com en el cas de Kauffmann, haguera assolit un veritable èxit, fins i tot entre alguns dels seus col·legues més respectats, també inclosos en el quadre (Reynolds, per exemple). La marginació responia, és clar, a un ordre social profund que feia intolerable que les dones ocuparen un àmbit diferent del domèstic, en el qual estaven sotmeses a un control rígid, i que no tingueren la maternitat com una finalitat primordial. Malgrat les excepcions, qualsevol altra feina era estimada aberrant i impròpia de la seua naturalesa, al contrari del que ocorria amb els homes, figures amb autoritat dins i fora de la casa, protagonistes de la vida pública i posseïdors de l’intel·lecte i el talent. Aquesta situació de subordinació va provocar que sorgiren veus que exigien que les dones s’implicaren de ple en el projecte il·lustrat i reformador; és a dir, que s’incorporaren a l’educació, que adquiriren drets polítics i responsabilitats personals, que gaudiren d’igualtat econòmica, que aplicaren la racionalitat, que foren lliures i felices.
A Anglaterra, una de les intel·lectuals de l’època que més va lluitar per tal que s’implantaren aquests ideals fou Mary Wollstonecraft (Londres, 1739-1797). De formació autodidacta, va publicar el seu primer text, Pensaments sobre l’educació de les filles, amb l’editor inconformista Samuel Johnson, el 1787. El van seguir Històries originals(1788), un llibre de faules il·lustrat per William Blake; Vindicació dels drets dels homes (1790), i Vindicació dels drets de les dones(1792), la seua obra més important, que va eixir a la llum coincidint amb un viatge a França amb el propòsit d’escriure una història de la revolució per al mateix editor.
En la introducció d’aquesta última, en al·lusió als continus atacs que havien de patir aquelles que mostraven comportaments que no encaixaven amb allò que es tenia per propi del seu sexe, Wollstonecraft diu: “He sentit exclamacions contra les dones masculines provinents de tot arreu, però, en què deuen basar-se? Si amb aquesta denominació els homes volen vituperar la passió per la caça, el tir i el joc, m’hi uniré amb la major cordialitat al clamor; però si va contra la imitació de les virtuts masculines o, parlant amb més propietat, de la consecució d’aquells talents i virtuts l’exercici dels quals ennobleix el caràcter humà i eleva les dones en l’escala dels éssers animals, on se les inclou en la humanitat, haig de pensar que tots els qui les jutgen amb tarannà filosòfic han de desitjar amb mi que es tornen cada dia més i més masculines”. Un anhel que pretenia acabar amb les imposicions i els prejudicis amb què havien de viure. Només cal veure que, en el quadre de Zoffany, les col·legues i fundadores de la Royal Academy, Mary Moser i Angelica Kauffmann –que, a pesar d’exercir una professió tan poc femenina als ulls de molts, van atènyer un elevat grau d’excel·lència- queden relegades al marc –tant en sentit figurat com literal- de la mera decoració.
[Article publicat a Diari La Veu el 8 de setembre del 2017]
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
