El patrimoni hidràulic, com la major part dels elements relacionats amb l’agricultura, ha estat un gran oblidat durant dècades. Enginys, artefactes i construccions vinculades a la captació, utilització o reserva de l’aigua han format part del paisatge existencial dels valencians, de la vida quotidiana de molts pobles i ciutats on aquell assut, aquell altre molí o, fins i tot, l’alcavó que abastia veïns i regants hi eren des de sempre. Si les esglésies s’alçaven per a Déu, les obres hidràuliques tenien un altre tipus de sacralització, més utilitària però tan important com l’altra. La fe que mai faltaria l’aigua.
Entre totes aquestes construccions destaquen, particularment a les terres valencianes del sud, els embassaments, considerats pels experts com autèntiques “catedrals hidràuliques”, tan poc conegudes com sorprenents. I fa moltes generacions que formen part de la nostra realitat agrària, passada i present, ja que ací acollim alguns dels embassaments moderns (és a dir, precursors dels actuals) més antics d’Europa. El cas de Tibi és el més conegut, el més universal i sorprenent, però les preses d’Almansa, Elx o Relleu, que són pràcticament coetànies d’aquella, tenen una història més desconeguda.
Totes elles ens parlen d’un passat esplendorós, on diverses ciutats valencianes, assedegades però amb un dinamisme econòmic i social molt important, feren un esforç titànic per construir enormes paretons per retenir quantitats d’aigua mai vistes. La historiografia ha demostrat que, en el seu disseny i construcció, convergiren els sabers tècnics locals amb l’enginyeria més avançada del trànsit entre els segles xvi i xvii. Aquesta és la primera gran aportació de La muralla i el lluent, la cobejada història del pantà de Relleu, la presa més desconeguda i oblidada de totes. En els dos primers capítols del llibre es demostren dos fets molt rellevants. En primer lloc, que darrere de la projecció de l’obra –reconeguda en l’àmbit internacional pel seu disseny innovador– es troba l’acció de Cristobal Antonelli, enginyer reial pertanyent a una nissaga fonamental en els segles xvi i xvii al Mediterrani i Amèrica, i peça fonamental en la construcció de Tibi. En segon lloc, la datació del pantà: és coetani de la resta de preses, malgrat que fins ara es considerava posterior.
Aquests dos fets –autoria i datació– situen automàticament el pantà de Relleu en el lloc que vertaderament li correspon dins de la història de la hidràulica europea. Tot i això, la resta de la seua història era poc coneguda, especialment des del segle xix fins al seu abandonament, i també des de la perspectiva social i territorial del municipi responsable de la seua edificació en diferents fases. El llibre centra un capítol important («La Vila Joiosa i el rec de l’Amadòrio») des d’aquest punt de vista, i introdueix també una acurada explicació del funcionament de l’horta tradicional per tal de contextualitzar correctament la presència de l’embassament.
La construcció del pantà –analitzada en fases en el quart capítol– fou una acció molt meritòria per a la Vila Joiosa –xicoteta ciutat que no era ni Alacant ni Elx–, èxit diplomàtic dels seus representants a València i Madrid i objecte d’esperances sobredimensionades. Mentre Felip IV signava el privilegi que feia possible el començament de les obres es produïa el miracle de les llàgrimes de Santa Marta (patrona de la Vila); però ben prompte la realitat climàtica va demostrar que les aigües no serien tan abundoses. En els segles xviii i xix el pantà ja era un element més del rec viler, sense la importància desitjada. Un vell mur que sempre calia reparar i alçar –en una carrera sense fi contra la sedimentació–, ofegat per la runa que anualment omplia el seu vas minvant. Actualment, a la Vila gran part de la població desconeix l’origen del miracle de les llàgrimes, tot i ser una celebrada festa local.
Aquest fet és demostratiu de la desconnexió entre el pantà de Relleu i el poble costaner que se’n beneficiava. Després del recreixement de la dècada de 1880, l’obra del pantà va quedar fossilitzada fins als nostres dies, tot i l’important projectisme que va acollir aquesta infraestructura. Vet ací una de les parts més refrescants que aporta el llibre, ja que durant el moviment regeneracionista de principis del segle xx (cinqué capítol) el pantà de Relleu es converteix en objecte de nombrosos plans de millora, en un nou context hidràulic de connexió interconques i transvasaments d’aigües subterrànies a través de canals. La política nacional va prendre la iniciativa i els projectes de recreixement es van succeir, i això va provocar, novament, una forta contestació social per part de Relleu. Amb el desenvolupament del Pla Hidrològic Nacional de Manuel Lorenzo Pardo, però, començà una discussió definitiva sobre el seu futur. Junt amb l’enrunament del pantà, les filtracions i les dificultats tècniques per millorar-lo feren créixer la idea de construir un nou embassament aigües avall, on es pogueren arreplegar els cabals fonamentals de la font de l’Arc, al riu de Sella.
Abans de l’esclat de la Guerra Civil, el pantà estava condemnat. L’arribada del nou embassament d’Amadòrio, que va tancar comportes a mitjan dècada de 1950, i els excepcionals canvis que va produir, en paral·lel a la irrupció del turisme, va esfondrar fins i tot la memòria del vell pantà de Relleu, amagat entre muntanyes. En l’últim capítol del llibre s’enllaça amb la idea de partida del primer “Relleu: una presa única i oblidada”. En paral·lel a l’increment dels estudis sobre els pantans del sud-est peninsular, realitzats per enginyers, historiadors i geògrafs, especialment durant la segona meitat del segle xx, l’absència de dades sobre Relleu es feia molt cridanera. Aquest llibre ompli un important buit en aquest sentit.
Un dels principals objectius de l’obra és cridar l’atenció sobre la situació actual de la presa, que ni tan sols és considerada com a Bé d’Interés Cultural (BIC). En les darreres dècades el procés de degradació, ocasionat per les riuades i per l’acció de la vegetació, s’ha accelerat sensiblement i pot resultar irreversible si no prenem les mesures oportunes. En l’últim capítol, a tall de conclusió (“De l’abandonament a l’oblit: Hi ha futur?”) el llibre vira a reivindicatiu. Les 150 pàgines anteriors demostren sobradament el valor patrimonial que té el riu Amadòrio.
Coses de la història, Relleu, el poble que des del principi rebutjava aquell lluent d’aigües fosques, alienes als seus interessos i focus de malalties, és hui qui pot beneficiar-se de disposar al seu terme d’una de les catedrals hidràuliques del nostre país, Però la responsabilitat, lògicament, no pot recaure només en una administració local. L’Estatut d’Autonomia i la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (1994 i revisada posteriorment) fa responsables i copartícips totes les administracions implicades en la seua conservació. La declaració de BIC –com a rang de protecció bàsic– i unes mínimes tasques de manteniment esdevenen urgents. Aquest treball universitari, de caràcter divulgatiu però fruit d’una recerca de molts anys, documenta amb visió de conjunt les bases necessàries per a situar el pantà de Relleu al cim del patrimoni hidràulic europeu.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
