Aquestes ratlles les he fetes des de la meua posició d’afeccionat a l’art d’avantguarda, marginal o perifèric en general i com a practicant en algunes de les seues branques des de fa més de 40 anys. El que vol dir, que no intente, en absolut, assentar càtedra en res, entre altres coses perquè, precisament és d’això del que he estat fugint tota la meua vida creativa, és a dir, vull crear sota la inutilitat artística que flueix de la idiotesa innocent del boig forassenyat, i també perquè assentar una càtedra en un tamboret de fusta ha de ser denigrant per a aquesta classe d’institucions. Per tant, demane disculpes, o no, si en alguns moments desbarre.
Dins del complex concepte d’art (lingüístic, plàstic, sonor, corporal i d’altres), tothom destacaria, de seguida, quatre disciplines molt concretes: pintura, escultura, música i literatura. És evident que, hui en dia, la mixtura de l’art és, afortunadament, un fet ja inapel·lable; és a dir, les disciplines pures tendeixen a dialogar amb altres branques artístiques, abans aïllades unes de les altres. La barreja, la fusió, la “interculturalitat” creuada entre elles ha generat, des de fa més d’un segle, una nova manera de fer i comprendre l’art; tanmateix la majoria dels mortals continua amb la fixació d’aquestes quatre disciplines esmentades.
Tot plegat, caldria concretar una mica més, entrant, fil per randa, per què el gruix de la societat continua identificant l’art com si estiguérem al principi del segle XX. L’evolució d’aquestes quatre matèries mencionades anteriorment, al meu parer, no han tingut, en absolut, el mateix recorregut i, sobretot, el mateix abast envers la societat —diguem-ne no especialitzada— i per tant la mateixa acceptació per un públic majoritari, encara, insistic, que aquest estiga mancat d’una mínima educació cultural.
A les acaballes del segle XIX comença, d’una forma contundent, una transformació d’entendre l’art que trencarà tots els esquemes reproductius de la realitat, tal com s’entenia fins eixos moments.
La consolidació d’aquestes noves formes de representar l’objectivitat formal i lògica, va obrir camins tan amples que els autors no tenien por d’eixir-se, perquè en realitat entenien que els límits ja no existien. La realitat comú se transformava en infinitat de realitats individuals; els artistes copsaven, a través dels seus sentits, l’objectivitat col·lectiva i la interpretaven, la metabolitzaven i l’exterioritzaven segons singulars, atzaroses, pertorbades o ximples i, de vegades, nombroses interpretacions, totes elles, a més, barrejades.
La qüestió o la pregunta que jo em faig, i a la qual no tinc resposta, és la següent: ¿per què la pintura i l’escultura, diguem-ne abstracta i irracional, assoleix gran solvència, no sols entre els col·lectius que gestionen la cultura sinó també en la societat poc educada en aquestes disciplines? Cubisme, futurisme, dadaisme, constructivisme, surrealisme i altres ismes, basteixen un nou escenari artístic que enlluerna a tothom que conviu habitualment amb les belles arts.
Des del primer terç del segle XX fins l’actualitat, els grans museus del món i les galeries més prestigioses mostren eixe tipus d’art sense complex ni cap dubtes. Una exposició de Picasso, Klee, Kandiski, Giacometti, Duchamp, Calder o H. Moore atrau a infinitat de visitants; els mitjans de comunicació es bolquen en donar-li tota la publicitat possible (cal ressaltar que en aquests tipus de grups “exquisits” sempre ens oblidem de les dones, Hilma af Klint —probablement la precursora de l’abstracció—, Maruja Mallo, Hannah Höck o Remedios Varo, per dir unes quantes, mai han aconseguit la mateixa fama que els seus companys homes). La gent fa cua per a veure aquestes exposicions. Sens dubte, són valorats, respectats i admirats. Algú mataria per posseir una obra d’aquests artistes. És a dir, actualment són considerats, a tots els nivells, artistes a l’altura de Rembrandt, Velázquez, Miquel Àngel o Donatello. El consum d’aquest tipus d’art és vertaderament generalitzat; la ciutadania, entengués o no d’art, s’acosta a aquestes exposicions a “veure-les”. La societat ha assumit que aquests són els artistes que necessita el temps que vivim. Els col·leccionistes es precipiten a adquirir, amb la mateixa vehemència, un Rubens o un Tiziano com un Klimt o un Picasso, un Calder o un Arp.
Eixe és el recorregut reeixit que aquestes dos disciplines artístiques han fet fins ara.
Però què passa amb les altres dos?: la música i la literatura. En les dos especialitats va ocórrer exactament el mateix que en la pintura i l’escultura; trencaren, de la mateixa forma brutal, amb la corda que els nugava al XIX; nogensmenys, l’èxit no els va arribar, de cap manera, tal i com l’assoliren les branques artístiques anteriors.
Tothom coneix, baldament siga d’oïdes, a Mozart, Bach, Vivaldi, Beethoven o Wagner, insistisc encara que no els agrade la música clàssica; però, si preguntàrem a algú (fora dels cercles específics de musicòlegs, professionals, etc.) si coneixen a Erik Satie, Luigi Russolo, Pierre Schaeffer, Arnold Shoenberg, Edgar Varese, John Cage, Ruth Creawford, Fluxus, Jaqueline Nova, Zaj, Fátima Miranda, Carles Santos, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Truna Andrés… L’ART SONOR en majúscules, quina resposta obtindríem? Quantes composicions d’aquests últims músics es programen habitualment a les sales més importants del món? Quantes obres d’aquests creadors es reprodueixen habitualment en emissores musicals, diguem-ne cultes? Són músics totalment desconeguts!!, malgrat la seua innegable importància i llurs noves aportacions dins l’evolució musical i la seua trajectòria transformadora.
Tothom coneix, de segur, al marge si els ha llegit o, simplement, els ha sentit nomenar en qualsevol mitjà de comunicació, a Cervantes, Góngora, Machado, Shakespeare, Victor Hugo, Julio Verne, Dostoievski i, adhuc, un reguitzell d’autors actuals molt coneguts i llegits, que no cabrien en aquest full. Però si anomenen a Alfred Jarry, Vicente Huidobro, Mina Loy, Oliverio Girondo, Marinetti, Apollinaire, Tristan Tzara, Antonin Artaud, André Breton, Juan Larrea, Unica Zürn, Paul Eluard, Leonora Carrington, Joan Brossa o Felipe Boso, n’estic segur que quasi ningú, fora de l’òrbita literària (i molt específica), els reconeixeria com a escriptors. Ara per ara, hi ha molts poetes, escriptors que practiquen aquest tipus de literatura que, afortunadament, intenten continuar obrint pas al món literari, tal com ho feren aquests darrers creadors en el seu temps. Hui, hi ha algun bestseller que puga ser adscrit a aquest tipus de literatura? Hui, un desconegut Felipe Boso o un Brossa, guanyaria un premi de poesia important, d’eixos que ixen a la televisió i s’esgoten de seguida en les prestatgeries dels grans magatzems?
No vull oblidar-me, encara que siga breument, d’un sector molt, molt important, però totalment ignorat (per l’establiment artístic) i, per tant, infravalorat dins de l’art contemporani, que, al meu entendre, ha estat el més transgressor de tots; es tracta dels performers o, àdhuc, artistes inclassificables o polièdrics amb maniobres artístiques difícils d’encasellar; precisament, i amb seguretat, per la dificultat que tenen de comercialització i de rebenta, i això, és evident, no interessa gens al món que mercantilitza l’art, que puja o baixa les obres en funció d’interessos espuris. Per nomenar uns quants històrics i d’altres actuals: Gina Pane, Allan Kraprov, Joseph Beuys, Marina Abramovic i Esther Ferrer, Concha Jerez, Bertomeu Ferrando (mentor i guia de molts de nosaltres) i la meua estimada amiga Llúcia Peiró, per exemple.
Però tornant al perquè d’aquesta reflexió. Quina diferència, doncs, hi ha entre pintura i escultura i música i escriptura? Per què en les primeres la modernitat és acceptada i en les segones, eixa mateixa modernitat, és refusada pel gran públic? Com deia no sé qui, la pintura i l’escultura són arts de l’instant i l’espai (apropiables per mercadeig), i la música i la literatura són del temps i del discurs (originals no “apropiables” com a tals). Per què aquelles tenen el prestigi, la fama, el reconeixement i el valor crematístic que tots coneguem i les altres dues són ignorades, rebutjades, menyspreades i, fins i tot, receptores d’irrisió i burla?
Ací ho deixe.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
