(inclús l’home)
Els gossos, eixos animals que es diuen (o diem) amics de l’home, em resulten obertament irritants o, sent una mica més sincer, insuportables. No podria dir el perquè (almenys no un motiu amb suficient pes), però és un sentiment que tinc molt clar, està molt ficat dins de mi, i, potser, el que més em fastigueja no és la pròpia molèstia que em produeixen, ni desconéixer el perquè d’aquesta actitud tan negativa cap a d’ells; el que verdaderament em disgusta és que ells no s’adonen de la repulsió que em provoquen. Ells, o bé perquè es fan els idiotes (condició que indubtablement no pateixen), o bé perquè els importen un rave els meus sentiments, em tracten exactament igual que a qualsevol persona que els estime i els afalague o acarone amb vertadera passió. Això, pot ser que vostés no ho creguen, però em rebenta, em trau de polleguera, em resulta senzillament, insofrible.
Quan jo posseïsc un sentiment (siga aquest el que siga) per algú o per alguna cosa, faig tots els possibles per demostrar-li’l; d’aquesta manera aconseguisc el que eixa actitud pretén, és a dir, traure un benefici propi. Però amb ells sobra qualsevol grolleria, àdhuc qualsevol oprobi o desdeny. Amb el seu cap humiliat i ulls temorosos i implorants es llisquen entre les meues cames suplicant recer i empara. Els meus menyspreus són abjectes i, potser, ho reconec, mortificants i bàrbars; emperò, torne a repetir, és quelcom molt superior a les meues forces. Em fa nàusees la seua visió, no ho puc remeiar.
Jo pense que els gossos saben molt bé que qualsevol ésser els odia, el que passa és que aquests creuen que els necessiten, i el gos aprofita molt bé aquesta circumstància per a viure còmodament d’ell. Pateix, a vegades (no sempre), però a canvi, i atés que no posseeix el sentiment d’orgull, aguanta i en trau benefici; en una paraula: creix a costa d’una societat extensament plural i farcida de diverses formes de vida. I és per això que no aconseguisc suportar la seua presència. Tan sols conéixer la seua existència em deprimeix. No ens adonem que ens estan explotant d’una manera total i sense càstig. Hauríem d’acabar amb ells. Senzillament, no els suporte, sobretot quan em pixen les meues rodes; i això que sóc un cotxe molt tolerant i condescendent.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
