Una situació d’emergència social posa de manifest les virtuts i les mancances de les estructures constituïdes, ens fa valorar la seua gènesi i utilitat en relació a la vida i la seua preservació.
La gestió manu militari de la pandèmica, la centralització i homogeneïtzació de les mesures adoptades, així com les cessions a la patronal per sobre de la vida de les treballadores i treballadors, deixen entreveure els pilars en que es cimenta l’Estat espanyol: monàrquic, militar, centralitzat i neoliberal.
Afrontar una crisi sanitària com una contesa bèl·lica, omplir els carrers de militars fent tasques civils i prioritzar el control social com a millor antídot contra el virus són derivades de la vessant autoritària i repressiva de l’Estat, les multes per incompliment del confinament superen de llarg els test per detectar la pandèmia.
La resposta militarista té un passat, un present i un futur. Del passat podem valorar des de la falta de ruptura amb el poder militar que va exercir una dictadura criminal durant 40 anys fins a la important despesa pública en defensa o l’elevada quota de mercat de la indústria armamentística espanyola a nivell mundial. Un present amb l’exèrcit als carrers fent campanya social i heroica de cara a la població, i una població que en part s’està convertint en guàrdies associats que contribueixen al control social des dels balcons. I un futur que pot obrir les portes a tendències feixistes, cada cop més repressives i autoritàries, on es normalitze els càrrecs militars en la presa de decisions polítiques i l’escenificació de l’estament militar com a part fonamental de la societat. Recordem que el monarca és cap d’Estat i alhora cap de les Forces Armades.
Costa de trobar un criteri lògic a la recentralització i unificació de les decisions per contenir la pandèmia quan es necessita justament el contrari, no tots els territoris tenen el mateix grau d’afectació, necessitem filar prim i prendre decisions arrelades al territori, per a realitats concretes i properes a la ciutadania. No és cap misteri que el govern valencià està gestionant, dintre de les sues limitacions, molt millor que el govern espanyol. El govern del Botànic està proposant mesures epidemiològiques molt més acurades, analitzant la situació concreta del País Valencià i les necessitats de les persones que viuen, treballen i es relacionen en ell. Evidentment que es necessita una coordinació en l’adopció de mesures però no sols a nivell d’Estat, sinó una coordinació europea i mundial per fer front a la pandèmia des de les diferents realitats. Tota aquesta diversitat cal tindre-la en compte a l’hora de la desescalada gradual del confinament, hi han experts que estan reclamant poder fer-ho per territoris o zones i no sols per sectors productius o activitats.
Per acabar, sense tindre en compte el gran poder que té l’IBEX35 en l’estructura d’Estat seria impensable que un govern progressista adoptara unes mesures de caire neoliberal com moltes de les que està aplicant. Impensable és sols parar els sectors no essencial 2 setmanes, amb una borsa d’hores retornables a la carta per als empresaris, i fer tornar als treballadors i treballadores als seus llocs de treball en plena crisi sanitària sense material sanitari ni condicions per fer-ho, no declarar nuls els acomiadaments durant l’estat d’alarma, permetre ERTOS a multinacionals amb beneficis desorbitats, no exigir la devolució del rescat bancari o no anul·lar els lloguers i fer a les famílies endeutar-se amb els propis bancs rescatats. No entrem a valorar mesures més transformadores com nacionalitzar els sectors estratègics de l’economia per garantir els serveis bàsics a la població, estem a anys llum. En resum, s’hauria de prioritzar la vida per sobre de la borsa.
Per revertir aquest situació generada per un Estat demofòbic, des del País Valencià hem d’anar guanyant autogovern, enfortint el sistema públic i organitzant la resposta social. Ens urgeix un Pacte Social Valencià per treballar una alternativa de radicalitat democràtica i justícia social arrelada al territori. Hem d’exercir el Dret a Decidir individual i col·lectivament per poder democratitzar les diferents estructures socials, econòmiques i polítiques per posar-les al servei de la població. Engegar un procés constituent des de la sobirania popular on poder construir col·lectivament el País Valencià que volem, on la vida de les persones estiga al centre.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
