Fatxa (How fascism works en la seua versió original) és un llibre escrit per Jason Stanley, publicat per l’editorial Blackie Books i que ha arribat a la nostra llengua a través d’una magnífica traducció de Lucía Giordano. Stanley, nascut als EUA i fill de refugiats alemanys que fugiren de la barbàrie nazi, ha aconseguit copsar en aquesta obra tot un seguit d’exemples que desvelen les afilades urpes del feixisme i com ha aconseguit normalitzar la seua dinàmica en una societat que encara accepta certes actituds com a mostres puntuals d’un passat terrible, però ja superat. Greu error.
Aquest article no en pretén ser una ressenya, i lluny queda fer una interpretació personal per a la qual ni em veig preparat ni considere oportuna. Més bé és un humil intent de posar nom a les mostres que, des d’una suposada extrema dreta “moderada” (quin oxímoron), s’estan normalitzant perillosament, i ja no només dins la nostra societat, les xarxes socials o els mitjans de comunicació, també dins les nostres institucions. Una constant que, ara mateix, en una situació de crisi mundial com la que patim, regala als feixistes l’escenari perfecte per a estendre el discurs de la por, per dividir la societat entre un “nosaltres” i “ells” absurd i destrossar els pocs èxits que hem aconseguit com a societat en camps com la igualtat de gènere, l’educació, la igualtat entre races, etc.
Fatxa presenta una estructura dividida en 10 capítols en què l’autor analitza la “política del feixisme” posant el focus en l’ús de la tàctica que fan servir “com a mecanisme per arribar al poder”, com recorda el mateix autor en la introducció del llibre. Un recorregut on podem trobar com es manifesta en camps com “El passat mític”, “La propaganda”, “L’antiintel·lectualisme·, “La jerarquia”, “L’ordre públic” o “L’angoixa sexual”. A més, compta també amb un epíleg a mode de conclusió en què es mostren sintetitzades les principals idees del text. Tot plegat, un recull de manifestacions relatades com a característiques dels principals moviments feixistes dels darrers segles, i que troben un paral·lelisme tremendament preocupant en l’actual panorama polític i social.
En un espectre que no va més enllà del segle XIX i fins als nostres dies, el contingut abasta la recuperació de moviments com l’America first, que a la dècada dels 30 va mostrar el seu suport al feixisme centrant el seu discurs sobretot en la immigració. L”heroi” estatunitenc Charles Lindberg va ser un dels seus impulsors i ens va deixar perles com: “Aquesta aliança amb races estrangeres només pot dur-nos a la mort. És el nostre dret defensar la nostra cultura dels mongols, els perses i els moros […]”. Terrible, veritat? Espere que tothom recorde que l’”America first” va ser un dels eslògans de campanya que va fer servir Donald Trump en la seua particular croada per arribar a la Casa Blanca. Una campanya, per cert, molt referenciada al llibre, on s’apunta al fet que la van guanyar gràcies a l’estratègia de fer servir consignes com “Fem neteja”, “Hillary Clinton a la presó”, “Construïm un mur”… Un dels assessors de Trump en aquella campanya, Steve Bannon, en dona una visió una mica inquietant: “[…] Allò era ràbia en estat pur. La ràbia i la por són les que porten la gent a votar”, recordeu el “a por ellos!”?, doncs això… Per cert, el senyor Bannon ha assessorat també grans líders del feixisme europeu com Orban, Salvini o… Vox, que li van retre pleitesia durant una trobada quan encara formava part del govern Trump. Ell mateix ho explica en una entrevista en què reconeix que “la política moderna mesclada amb les xarxes socials i amb un missatge adequat […]” et proporciona els resultats desitjats. Una estratègia que la maquinària propagandística de Vox ha sabut explotar gràcies, sobretot, a la permissivitat d’una justícia còmoda amb els missatges que brofega el partit d’Abascal.
En aquest context em ve al cap el nom de Goebbles, cap del sistema de propaganda nazi, i la seua tàctica caracteritzada per l’ús del llenguatge com a arma per arribar a una societat que se sentia mancada d’un estat que la protegira. Així, el sistema propagandístic feixista fa servir un populisme que convida la ciutadania a salvar la “glòria” perduda, a rescatar els elements fonamentals per recuperar la puresa i el poder de la nació, i sempre assenyalant uns culpables, en el cas dels nazis, el poble jueu. Segons Stanley, la solució del feixisme era “desmantellar l’Estat i substituir-lo per la nació”, perquè no es podia permetre que la riquesa que produeix el treball, siga repartida per l’Estat a “minories que, alienes a la religió i l’ètnia dominants, se n’aprofitaven sense ser mereixedores”.
Una mostra d’aquest ús la podem trobar al llibre en veu d’un dels caps de la política nazi, Heinrich Himmler. Noteu: “Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre que reconega el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. […] no érem un poble bàrbar que haguera d’adoptar cultures alienes. Volem retornar a la nostra gent l’orgull per la nostra història”. Us sona al discurs d’algun polític actual? Evidentment, és com si ara mateix escoltara a Abascal en el Congrés dels diputats espanyol amb el llibre La conquista de México a les mans, a Ortega Smith o, fins i tot en ocasions, a Pablo Casado. És el que el llibre assenyala com el “Passat mític”, al qual recorrerà el feixisme per convéncer la societat que “[…] el nostre mite és la nació, el nostre mite és la grandesa de la nació! I a aquest mite i a aquesta grandesa […] ho subordinem tot”, són paraules, atenció, de Benito Mussolini. Un apunt, per a dissoldre malinterpretacions: segons l’autor, no s’han de confondre conceptes perquè “el nacionalisme feixista, amb el seu rebuig de l’ideal democràtic liberal, és exactament el contrari d’aquell nacionalisme que té com a objectiu la igualtat”, en definitiva, el nacionalisme feixista naix de la voluntat de dominació i l’altre nacionalisme prové de l’opressió que pateix un poble per part d’una nació dominant. Al vostre albir deixe la identificació.
L’itinerari per diferents i colpidors exemples que proposa el llibre genera una inquietud difícil de controlar als qui pensem que aquest discurs de la por no pot tornar a ocupar l’escenari polític. Malauradament, és el que està passant. A l’estat espanyol ha irromput el partit feixista Vox com a ressò d’una dinàmica a nivell europeu que ha dut l’extrema dreta a formar part de parlaments democràtics a bona part de l’anomenat vell continent. Casos com el de la Lliga Nord a Itàlia, el Front Nacional a França, el Partit de la Llibertat a Àustria, Alternativa per Alemanya (AfD), Llibertat i Justícia a Polònia… per esmentar-ne només alguns, ja compten amb representació parlamentària àmplia, alguns exerceixen com a socis de govern i, fins i tot, hi ha que governen, com l’abans esmentat Viktor Orban i el seu Fidesz-Unió Cívica hongaresa a Hongria. I el que més espanta de tot plegat és que han guanyat aquesta representació fent servir la xenofòbia, el racisme o el seu rebuig a la igualtat de gènere com a centre del seu discurs, sense embuts, perquè els sistemes actuals permeten aquest espai feixista. I per si no en teníem prou, en alguns casos aquests partits compten amb una vessant encara més radicalitzada, com és el cas de Der Flügel dins d’AfD, que fins i tot està vigilada per l’Oficina per a la Protecció de la Constitució alemanya (BfV) perquè les seues posicions no “són compatibles amb la llei fonamental”, recorda el president de la BfV, Thomas Handelwang. I no ho són perquè fomenten que la suposada islamització que paranoicament proclamen fa perdre la puresa del poble alemany, o que els refugiats s’emporten bona part de la despesa pública, un discurs que a Fatxa es presenta com l’origen de l’empoderament feixista, poca broma.
El gran repte que tenim com a societat és saber com gestionar el futur que ens espera. Ara mateix estem patint una autèntica distopia provocada per una crisi sanitària que es traslladarà a tots els àmbits, i cal estar preparats per espantar el virus del feixisme. Gose a dir que el món mai tornarà a ser tal com l’hem conegut, i en aquesta conjuntura no sé què pretén l’Estat espanyol, preocupat per difondre un llenguatge bèl·lic amb rodes de premsa uniformades, i que ha desplegat totes les forces de l’ordre al seu abast per a, en principi, mantenir la població confinada a casa. No entenc veure tancs a les grans ciutats ni militars donant explicacions durant una crisi sanitària, i el que sembla que han aconseguit amb aquesta dinàmica és que tothom ens transformem en tribunals de balconades i condemnem la gent sense saber-ne els motius ni les causes, que busquem culpables vaja. I aquesta també és una estratègia promulgada pel feixisme, perquè la seua retòrica “de l’ordre públic […] està expressament dissenyada per classificar els ciutadans en dues categories: els de la nació elegida, que són respectuosos amb la llei per naturalesa, i la resta, que són inherentment conflictius”, tal com apunta Jason Stanley en aquest magnífic llibre.
Vull pensar que som molts els que rebutgem el feixisme i estem amatents per parar-lo siga com siga. Sí, siga com siga. Ara bé, ens cal l’ajuda d’un estat que no ha de permetre aquests missatges perquè no és això la llibertat d’expressió; d’una justícia que condemne els discursos racistes, un sistema que garantisca la igualtat de gènere i no deixe que es manipule l’educació i una societat que deixe de donar-li suport encara que es disfresse de víctima, perquè precisament el victimisme el fan servir els feixistes per donar la culpa de tots els mals als enemics de la seua nació de merda.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
