El 30 d’agost del 1282 van desembarcar a Trapani, a Sicília, Pere el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedès, 1285) i els almogàvers.
Pere el Gran va ser el continuador de l’expansió marítima catalana, iniciada pel seu pare Jaume I l’any 1229, amb la conquesta de Mallorca. Pere es va casar amb Constança Hohenstaufen, reina de Sicília a l’exili, després que el seu progenitor Manfred haguera estat mort (1266) pels Anjou en la defensa del seu regne. Els Anjou, una branca menor de la casa reial francesa, havien creat una coalició franco-pontifical que havia culminat amb l’ocupació militar de Sicília.
L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 31 de març del 1282, i el fet que els sicilians li oferiren la corona, va impulsar Pere a obrir una guerra contra els Anjou usurpadors.
La campanya militar va culminar amb la conquesta de les illes de Sicília, Malta i Gerba, i la restauració en el tron de la nissaga legítima representada per la seua esposa Constança. Des de llavors, el regne de Sicília va formar part de la corona catalano-aragonesa fins que el 1713 el primer Borbó hispànic la va lliurar als Habsburg a canvi de la retirada austríaca de la guerra de Successió (1705-1715).
En la campanya de recuperació de Sicília, hi van tenir un paper molt destacat els almogàvers. Pere el Gran no era el fundador d’aquest cos militar, però va ser el primer que els va confiar el protagonisme d’una campanya militar. Al capdavant dels almogàvers hi va situar Roger de Llúria, en substitució de Jaume Pere (fill natural del rei, que l’havia desobeït en l’operació de Calàbria). Després de la campanya de Sicília, la fama dels almogàvers va abastar la totalitat de la Mediterrània. Pocs anys després (1305) serien els fundadors dels dominis feudals catalans d’Atenes i de Neopàtria.
La conquesta de Sicília es va finançar amb 60.000 monedes d’or de l’emperador romà d’Orient, Miquel VIII Paleòleg, i 200.000 sous d’aportacions dels jueus i dels impostos de les aljames (comunitats musulmanes en terres cristianes), un subsidi que els havia demanat l’infant Alfons. Els jueus del Regne de València van donar 25.000 sous; els aragonesos, 75.000 sous, i les aljames catalanes, 100.000 sous.
El 4 de setembre, el rei va alçar el setge de Messina i va entrar a Palerm, on va ser coronat pel bisbe de Cefalú el 8 de setembre.
Dies després, l’11 d’octubre, l’esquadra catalana, dirigida per Pere de Queralt i d’Anglesola, va destruir l’estol angeví de Carles I de Valois en el combat de Nicòtena. El monarca va establir guarnicions a Reggio i Seminara, a Calàbria.
Més endavant, Roger de Llúria va aconseguir sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals va caure presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284). Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament cavalleresc de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), va interrompre la conquesta del territori peninsular del regne de Sicília que, amb Nàpols per capital, va restar des de llavors separat de l’illa durant alguns segles.
D’altra banda, Pere va haver de fer cara a la Croada contra Catalunya que el papa, després d’excomunicar-lo per la seua intervenció a Sicília, va llançar contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït. No va poder, doncs, tornar a l’illa, i poc després va morir (1285).
Sicília, que durant la seua absència havia estat regida per la seua muller, la reina Constança, assistida per consellers sicilians, va passar, per disposició testamentària del rei Pere, al fill segon, l’infant Jaume (Jaume I de Sicília)
De la seua conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es va fer famosa la frase de l’almirall Roger de Llúria en què afirmava que «cap peix no gosaria alçar-se sobre la Mediterrània si no portava en la seua cua un escut o un senyal del rei d’Aragó i de Sicília».
Fonts: Marc Pons, «Mor Pere el Gran, el comte-rei almogàver», El Nacional, 2020 / Vicente Moreno, «Pere el Gran», Sàpiens, 2012 / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia
