Al PV aquestes darreres eleccions del 26M s’han viscut sense la tensió de les del 28A.
La por a l’extrema dreta no era tan important. El govern progressista en l’àmbit autonòmic estava garantit, pels pèls, però garantit. La tensió es vivia al cap i casal entre el bloc de la dreta i el progressista, per una banda, i entre el PSOE i Compromís per ser la força hegemònica del bloc de progrés. I tot això amb el rerefons del control de les diputacions provincials.
Les grans xifres:
El PSPV-PSOE torna a ser el primer partit del PV tant en nombre de vots com de regidories, 2084.
El PP baixa al segon lloc amb 1926 regidories.
Compromís, tot i que creix lleugerament, de 714 a 724 regidories i que manté l’alcaldia de València, transmet una sensació de fracàs en perdre representació en una gran part de les ciutats grans i mitjanes del País, com ara Alacant, Castelló, Elx, Benidorm, Elda, Petrer, Torrent, Sagunt, Gandia, Paterna, Burjassot, Carlet, Benicarló, Benicàssim, Vila-real o Vinaròs… Cal sumar la pèrdua de 3 dels 4 escons al parlament espanyol a les eleccions del 28A i la pèrdua de l’europarlamentari.
Esquerra Unida se situa per sota de les 100 regidories i Podem cau en picat obtenint només 45 regidories. Vox, presentant-se en poques localitats, obté 48 regidories.
Valoració política:
A més del que hem dit abans de Compromís, tal vegada el més destacat com a element polític d’aquestes eleccions al País Valencià siga la incapacitat de Compromís per a crear un espai polític diferenciat del que representa el PSPV-PSOE. De fet, una part important de les estructures de poder de Compromís, mai ha tingut intenció de crear aquest espai diferenciat i sobiranista, ans al contrari tenia com a gran objectiu la substitució del PSPV, ocupant el mateix espai polític/ideològic de liberalisme amb certes polítiques socials. Però l’electorat mai tria la còpia quan pot disposar de l’original.
A les europees, la coalició liderada per Compromís ha millorat en 40.000 vots els resultats d’ara fa 5 anys. Però la coalició no ha funcionat a la resta de territoris de l’estat espanyol en els que es presentava. La política reivindicativa de l’únic representant valencianista a Europa ha estat reconeguda al País Valencià, però la coalició ha errat la seua política d’aliances, basada en pactar amb qualsevol formació sempre que no siga basca o catalana. Una vegada més és la dreta, si més no mediàtica, la que marca l’agenda i la política d’aliances.
El PSPV-PSOE, que l’any 2015 i amb els pitjors resultats electorals de la seua història, tornava a la presidència de la Generalitat gràcies al pacte amb Compromís i Podem, s’aprofitava ara del tiró electoral del PSOE i d’uns comicis que semblaven més una segona volta de les Generals que unes eleccions municipals. Un PSOE que ha governat des de la moció de censura al PP, en clau exclusivament electoral sense dur endavant cap iniciativa de govern, ara, torna a manar amb amplitud política al País Valencià controlant la Generalitat i com a mínim les Diputacions de València i Castelló.
Podem i EUPV han tornat a reduir un espai polític molt important a la marginalitat.
Tant Compromís al País Valencià com Podem a nivell estatal, han pecat d’innocents pensant que es podia créixer sense tindre un espai comunicatiu afí. Des del naixement de Podem, fa ara al voltant de 5 anys, la formació morada ha estat incapaç de generar grups mediàtics amples capaços de fer d’altaveu de les seues propostes, la qual cosa ha facilitat als mass mèdia existents el linxament mediàtic del seu líder i del partit en general. Al País Valencià aquesta incapacitat de generar espais de comunicació de masses afins ha ajudat a l’estancament, quan no al declivi, de la formació hegemònica a l’esquerra del PSOE. Tota la política comunicativa de Compromís s’ha basat, durant la present legislatura, en tornar a obrir la ràdio televisió publica valenciana. Que tot i ser necessari per a estructurar el país, és insuficient per dinamitzar els sectors socials als que pretén arribar Compromís. La veu del valencianisme polític ha estat tamisada per uns mitjans que responen a interessos contraris. Només amb este panorama mediàtic s’explica la tímida pujada de Compromís a l’ajuntament del Cap i Casal.
El resultat global deixa objectivament i políticament orfe tot l’espai de resistència sindical, agrari, ecologista, veïnal, del feminisme més compromés i des d’un cert municipalisme que puga guanyar i actuar amb un cert grau d’autonomia respecte dels seus partits…. a més d’un espai potencialment important des de l’òptica del sobiranisme.
Una orfandat que, com a possibilitat, podria començar a omplir-se generant complicitats entre els agents que operen en aquests sectors, a condició de fer-ho des d’un emplaçament ample, amb unes propostes polítiques i un llenguatge que siga capaç d’interpel·lar a sectors diversos i amb voluntat de majories. Al contrari restarem condemnats a la inanitat política mentre el País, en tant que realitat diferenciada, continua desdibuixant-se.
