Creixement verd és un concepte que pretén combinar l’augment constant de la producció i l’economia amb la protecció del nostre medi ambient, la reducció de les emissions, la retallada en la contaminació i la lluita contra el canvi climàtic. O siga, es tracta d’un concepte que agrupa dues realitats de difícil convivència. En literatura, a la figura retòrica que complementa una paraula amb una altra de significat contradictori se la denomina oxímoron. Exemples: instant etern, neu que crema o fragorós silenci. Creixement verd, té poc que veure amb la literatura, però s’assembla molt a un oxímoron.
És de pur sentit comú, si l’objectiu és continuar creixent hem de mantindre l’aposta per la competitivitat a qualsevol preu, per continuar explotant els recursos materials a la nostra disposició i per perseverar en l’ús de les energies més potents. En definitiva, es tracta de seguir com fins ara però cada dia una mica més, perquè la màquina no pot parar, perquè tot està a la disposició del creixement i tot se supedita a ell. La conseqüència, doncs, no és una altra que més emissions, més contaminació, menys biodiversitat, més plàstics en els nostres mars, més canvi climàtic, majors temperatures, augment del nivell del mar i fenòmens meteorològics extrems cada vegada més freqüents. O siga, el creixement suposa més insostenibilitat i és absolutament impossible pintar-lo de verd, el seu color és el marró fosc.
Portem 50 anys veient com la comunitat internacional intenta controlar una deterioració ambiental que no es deté per més que se signen grans i altisonants acords globals. I la clau està en el que hi ha darrere de l’oxímoron del principi: hem acceptat que la sostenibilitat ja no es presente com una alternativa al model econòmic existent sinó com una peça d’aquest. Així no hi ha eixida possible del bucle en el qual estem.
Un recent estudi de dos professors de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Goldsmiths University of London publicat en la New Political Economy conclou que les polítiques de creixement verd no tenen base empírica, que no es demostra que es puga separar creixement d’ús de recursos, que només es redueixen emissions si es redueix demanda energètica i que per a no passar de l’1’5 graus d’augment de temperatura a final de segle caldria decréixer. En aquest mateix sentit, és molt recomanable aquest altre article, de fa ja quasi sis anys, d’Erik Gómez-Baggethun, que ja posa de manifest la complicada compatibilitat del creixement econòmic amb el límits del planeta.
Enfront del sentit comú i les conclusions de la majoria d’estudis científics, el gran poder econòmic s’aferra a la contradicció. I. mentre no arriben els miracles tecnològics que esperen, usen tots els mitjans al seu abast, que són molts, per a convéncer-nos que ningú millor que la rabosa per a guardar les gallines
Solament un exemple: a Espanya existeix l’anomenat “Grup Espanyol per al Creixement Verd” que es defineix com una “associació per a avançar en els reptes ambientals… buscar solucions en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic, descarbonització, economia circular…”. Formen part de l’entitat Acciona, Ferrovial, Ecoembes, La Caixa, el BBVA, Bankia, Lafarge, Xarxa Elèctrica, Sacyr i moltes grans empreses, entre elles, les tres més contaminants del nostre país juntament amb Repsol: Endesa, Naturgy i Iberdrola.
No hi ha més preguntes, Senyoria.
