Precedent històric per aplicar l’emergència habitacional als temporers migrants de Benimaclet [Vídeo]

«La figura jurídica ja existia, però ara per primera volta s’aplicarà a persones temporeres», explica amb passió l’activista pels drets dels migrants i presidenta de València és Refugi, Ana Isabel. Aquesta és una de les entitats que ha estat treballant en els últims mesos per resoldre la situació de la gent, de procedència africana, que viuen des de fa anys en una antiga fàbrica de llet abandonada al barri de Benimaclet, a València, també coneguda com la Garrofera. «Potser fins i tot és un poc trist que aquesta gran victòria siga que les lleis s’apliquen a totes les persones, independentment del color de pell», reflexiona Ana Isabel.

La solució jurídica, que no és altra que aplicar el concepte «d’emergència habitacional» previst pel decret 106/21 de la Generalitat, en desenvolupament de la Llei valenciana de Funció Social de l’Habitatge. Una declaració que depèn de l’ajuntament afectat –en aquest cas València- i que obliga la conselleria d’Habitatge a ubicar de forma pràcticament immediata als seus beneficiaris en pisos de protecció amb lloguer social.

«La idea de sol·licitar aquesta declaració em va vindre després de llegir que a Sagunt, l’Ajuntament havia declarat l’emergència habitacional per impedir el desnonament de 76 famílies, el bloc on vivien havia estat comprat per un fons voltor –continua l’activista.- Arran d’això, la conselleria havia comprat tot el bloc per retracte i tots els residents havien mantingut les seues cases passant a pagar un lloguer social. Si podien fer això amb 76 pisos, per què no podien aplicar-ho al cas de la Garrofera, que complien totes les condicions i només es tractava de 18 persones?».

Amb tot, la qüestió no va ser fàcil. Des de l’Ajuntament es preferia l’opció de desallotjar la fàbrica i traslladar els seus habitants a un alberg, una mesura que no satisfeia les necessitats materials d’aquestes persones. La mort de Frempong, un temporer de 57 anys procedent de Ghana, el 23 de novembre de l’any passat –el tercer en només vuit mesos- a causa de les males condicions de salubritat de l’edifici, augmentaria la pressió cap a les institucions i forçaria a trobar una solució acceptable per al grup de temporers.

El dos de gener, en una reunió entre els responsables municipals, la conselleria d’habitatge, els afectats i les entitats mediadores, finalment l’Ajuntament es comprometria a declarar l’emergència habitacional. Dos mesos després, aquesta encara no s’ha fet efectiva. Des de València és Refugi entenen que les diferents realitats dels temporers –jurídiques o econòmiques- dificulten els aspectes formals, encara que reconeixen «estar un poc nerviosos, sobretot pel afectats, gent que ha patit molt i a qui no se li poden donar falses esperances».

Racisme immobiliari

«És la solució més justa i duradora, ja que els albergs sempre són temporals, i a més està finançada amb fons europeus», explica Ana Isabel. La declaració d’emergència habitacional està pensada per donar prioritat a l’accés a pisos socials a gent amb una urgència demostrada i que tenen dificultats per accedir a un habitatge en el mercat lliure, tals com famílies monomarentals o víctimes de la violència de gènere, que han de canviar abruptament de població. En aquest cas, el principal obstacle per a llogar un pis per als habitants de la Garrofera no era econòmic, sinó el fenomen conegut com «racisme immobiliari».

De les díhuit persones fixes a la Garrofera, deu d’elles tenen permís de residència i contracte de treball, però amb tot, els resulta impossible accedir a un habitatge. «Telefones al propietari, i només per l’accent ja et diuen que el pis està llogat o venut. La situació per la nostra gent és moltes voltes desesperada –explica Papa Balla, portaveu de la Federació Unió Africana-. Imagina una mare amb tres fills que la seua única opció d’habitatge siga una habitació en un pis compartit. Aquests xiquets, com poden anar a escola, després fer els deures? Com es pot viure així?». Un infrahabitatge que, a més, es paga a preu d’or. Una d’aquestes habitacions pot arribar a costar 400 o 500 euros, però per a molta gent, aquesta és l’única opció per accedir a un sostre. És açò o una fàbrica en runes.

«Les institucions tenen legitimitat per actuar sobre el mercat immobiliari i ho han de fer», reclama Balla. Des de València és Refugi es lamenta que les polítiques d’habitatge desplegades no continguen una perspectiva antiracista. «Potser la via més interessant seria avançar cap a una llei integral contra el racisme com la que s’ha aprovat a Navarra», expliquen.

Condicions inhumanes

Charles prefereix no donar el seu cognom i assegura que és l’habitant més antic de la Garrofera. Fa huit anys que hi viu, dels quinze que es calcula que l’assentament té activitat. Encara que va arribar amb pastera, explica que va arribar a tenir residència legal, però que la va perdre després de passar per la presó. «Des del 2009 que estic sense papers. Llavors ho vaig perdre tot», es lamenta. Treballa de temporer als camps de l’horta nord de València. «Ceba, creïlla, xufa… jo vaig on em criden, i em porte molt bé amb tothom, no tinc problemes amb cap veí». Un dels motius per no voler anar a un alberg és, precisament, la proximitat de la Garrofera als camps on li donen treball, però també la llibertat d’horaris per entrar i eixir quan vol. «Cal pensar que estem parlant de persones adultes, no els podem fer anar a dormir a les 9 o alçar-se a les 8. I, a més, i si troben una feina de nit, què fan?» es pregunta retòricament Papa Balla.

Amb l’hivern és quan la situació a l’antiga fàbrica es posa més crua. Sense llum ni aigua, amb els vidres de les finestres trencats, el fred es fa dur de patir. Durant els dies de temperatures més baixes, el veïnat de Benimaclet es va organitzar per recollir mantes i roba d’abric. Però les tres morts per patologies que segurament no haurien estat tan greus en una situació més segura són bona prova que no és suficient.

Precedent per altres assentaments

La situació de la Garrofera, per desgràcia, no és un cas aïllat. Arreu de les zones amb més activitat agrària es repeteixen els assentaments, més o menys grans, de temporers en situacions d’inhabitabilitat. «Tot el que hem treballat i hem après en aquest cas no es pot quedar ací –assegura Ana Isabel- i treballarem per construir una plataforma estatal per tal d’aplicar els mateixos mecanismes que s’han aplicat a la Garrofera a altres assentaments».

L’activista destaca que, al remat, «es tracta de la gent que treballa la nostra terra, que s’encarrega de posar-nos el menjar a taula i que mantenen serveis bàsics com l’alimentació, i no podem permetre que visquen així, com si encara estiguérem als camps de cotó d’Alabama del segle XIX, sense un allotjament digne i patint atacs i incendis provocats. Intentarem que l’aprenentatge servisca per canviar realitats».