Emergència climàtica, inseguretat alimentària, migracions forçades i pèrdua de biodiversitat. Quina relació tenen totes aquestes crisis i quin paper hi pot jugar l’agroecologia i l’agricultura camperola per tal de resoldre-les? És l’agricultura ecològica un privilegi de consumidors rics o és una de les grans solucions als problemes més urgents que enfrontem com a humanitat?
La trobada de diferents organitzacions agràries llatinoamericanes inscrites en la internacional Via Campesina –i acollides al País Valencià per la Coordinadora Camperola – COAG i l’ONG Mundubat- serveix per trencar tòpics i prejudicis sobre aquests conceptes.
«L’agricultura familiar camperola és clau per garantir la biodiversitat, la sobirania alimentària, refredar el planeta i proveir-nos de tot allò que necessitem per sostindre’s –explica la llauradora xilena i maputxe Viviana Catrileo, activista a l’organització de dones rurals ANAMURI-. És una proposta alternativa a l’actual model de producció alimentària i extractivista i que potencia un canvi».
Però és possible alimentar el món només amb agricultura ecològica? Un altre llaurador, Fabián Pachón, responsable pedagògic a l’escola d’agroecologia Maria Cano i dirigent del sindicat llaurador colombià FENSUAGRO, ho resumeix en xifres: «Amb només el 6% de la terra disponible, els agricultors familiars colombians generem el 70% dels aliments que es consumeixen al país. El 94% restant de la terra es troba en mans d’uns pocs latifundistes i moltes voltes es troba ociosa. Està demostrat que els camperols som més eficients». I es pregunta: «Com seria Colòmbia si tinguérem accés a la terra i s’invertira en pràctiques agroecològiques i tecnologia adaptada a la nostra realitat? Potser podríem convertir el nostre país en una ‘potència de la vida’, com diu l’eslògan del nostre nou govern». De fet, per a Álex Gualberto, de la Federació de Cooperatives de la Reforma Agrària de El Salvador, l’aposta per l’agricultura ecològica és una qüestió de supervivència: «No podem seguir depenent d’unes tecnologies i uns insums externs i que no estan adaptats a les nostres condicions. Sense agroecologia no podríem sobreviure, entre altres coses perquè tenim les terres i aigües en pèssimes condicions per la contaminació, i l’agroecologia ens ofereix ferramentes de regeneració de sòls».
Un dels problemes comuns per a tots aquests moviments de llauradors d’Amèrica Llatina és, precisament, l’accés a la terra. En països amb concentració de grans latifundis en molt poques mans, la capacitat de producció dels camperols es veu limitada per aquest fet. El problema de la tinença i ús de la terra és de fet tan gran que ha motivat diferents guerres civils al continent, com la que va assolar El Salvador a la dècada del 1980, o l’etern conflicte armat colombià, que ha provocat milions de desplaçats, com el mateix Fabián Pachón, qui encara recorda com, sent un xiquet, tota la comunitat va haver d’abandonar les seues terres per por a ser assassinats per paramilitars. «Vam intentar refugiar-nos en una església i tinc la imatge del sacerdot, travat a la porta, dient que no ens deixava entrar».
Un dels principals moviments d’Amèrica Llatina que lluita per una reforma agrària és el brasiler Moviment dels treballadors Sense Terra (MST). Amanda da Silva, membre de la direcció del moviment, considera que «després de 40 anys d’ocupacions de latifundis i creació d’assentaments hem pogut demostrar que és possible viure i produir al camp» i espera que el nou govern brasiler, presidit per Lula, aparque les polítiques «genocides» de Bolsonaro i implemente millors polítiques rurals. «Amb el govern de Lula tenim expectatives i perspectives d’avançar, però som conscients que només amb la força dels moviments socials del camp i la ciutat podrem fer realitat les nostres reivindicacions», avisa da Silva. També Pachón confia en el nou govern de Gustavo Petro a Colòmbia per millorar en la redistribució de la propietat de la terra: «Tenim un panorama polític pel qual hem lluitat molt, però que no esperàvem. I ara, les reformes que no es van poder fer en dècades s’estan implementant en qüestió de mesos. És un moment de molta esperança».
Fixar la gent a la terra és una altra de les obsessions dels moviments agraris llatinoamericans. A El Salvador, per exemple, pràcticament un terç de la seua població s’ha vist forçada a migrar, fins al punt que l’enviament de remeses dels migrants s’ha convertit en el principal motor econòmic del país. «Si volem que els joves es queden al país, hem d’acabar amb el monocultiu i promoure projectes de producció eficients i sostenibles», explica Gualbert.
Una alternativa, l’agroecològica, que inclou també la descarbonització de la producció d’aliments, tant en la fase de cultiu com també en el transport. «A El Salvador dediquem més terra a la canya de sucre que a la d’aliments», avisa Gualbert. «Estem creant aliances amb les ciutats a través de mercats populars per canviar el model –explica Viviana Catrileo- perquè l’agroecologia i el dret a l’alimentació han de ser banderes de lluita globals, no sols una qüestió dels camperols, i hem d’oferir un model alternatiu i millor que l’extractivisme, siga miner, energètic o de monocultiu».
