«Són capitalistes despietats». És l’afirmació categòrica que va pronunciar fa uns dies la ministra de Drets Socials i Agenda 2030 del Govern espanyol, Ione Belarra, en un acte de Podem a Saragossa, en referència als amos de grans cadenes de supermercats com Mercadona o Carrefour per la pujada constant dels preus, que se suma a suposades pràctiques irregulars denunciades per alguns treballadors i proveïdors. I va citar un nom: Juan Roig, president de la distribuïdora valenciana.
Aquesta personalització no va agradar gens a esquerra i dreta i criticaren les paraules des de Cuca Gamarra (PP) fins a Ximo Puig (PSPV), Íñigo Errejón (Más País) o Aitana Mas (Compromís), que es mostraren partidaris de «no assenyalar a ningú» o, més sorprenentment, declararen que «capitalistes despietats» era un «insult».
Mentrestant, les xarxes socials continuen omplint-se de queixes pels preus que s’han unflat en dies i, fins i tot, hores. Ens lamentem pel que considerem abusos, però continuem comprant allà perquè pareix que no ens queda més opció. És cert? No hi ha una alternativa assequible als grans supermercats? Sí, existeix una altra manera de consumidor, com són les botigues cooperatives i els grups de consum: s’autogestionen i enforteixen les estructures organitzatives de base; no tenen ànim de lucre i, per tant, apliquen uns marges de beneficis més ajustats que les grans superfícies; compren, en la mesura que siga possible, directament als productors; i hi venen aliments de qualitat i de proximitat. Parlem amb quatre grups de consum del País Valencià: Margalló (Castelló de la Plana), Xarxa Agroecològica d’Alcoi, GrupEco Plana Baixa (Nules) i La Morera de Benimaclet (València).
Margalló: «La prioritat no és consumir en ecològic, sinó crear organització social»
La consumidora i productora de pa ecològic en Margalló, Begoña Dupuy, conta que el grup de consum va nàixer fa 10 anys i està format per unes 18 unitats familiars. Compten amb dues productores fixes (ella de pa i una altra d’horta) amb les quals tenen un compromís de compra i unes 15 proveïdores per a altres productes com olis, llegums, cereals, pastes, higiènics, etc. S’organitzen al voltant de diferents comissions per repartir-se la feina i s’arrepleguen les cistelles cada dijous al local -l’Espai Comunitari Autogestionat La Verduleria-, dia que aprofiten «per a anar a prendre alguna cosa, compartir el dia o comentar com ha anat la setmana», com «un lloc de trobada» del veïnat; també fan presentacions i xerrades sobre el projecte a col·legis i altres espais.
La raó de ser de Margalló és avançar cap a «l’agroecologia, la sobirania alimentària i el consum local» treballant en «altres formes de produir i consumir», a més d’organitzar-se socialment «creant unes estructures que servisquen per a esmorteir les crisis de valors». Col·laboren amb grups similars per fer comandes trimestrals de grups de productores no peribles per arribar al mínim que els exigeixen i mirant de donar suport a projectes locals autogestionats. Si no troben un producte en una xarxa propera, van augmentant el focus amb altres criteris, com que siga d’una empresa familiar, a granel, en ecològic, etc. «La prioritat no és consumir en ecològic, sinó crear organització social», assevera Dupuy.
Respecte al preu de la compra, observa que sí que és un poc superior al d’una cadena de supermercats, però la qualitat no és comparable. Insta a revalorar l’alimentació: «Hui a ningú se li ocorre comprar carn a 30 euros el quilo, però si fórem conscients de la feina humana i mediambiental que té, potser ho faríem. No ens costa gastar diners en un telèfon o en un canal per veure pel·lícules, però sí en unes bones tomaques. Amb uns valors invertits és molt difícil desmuntar eixa lògica». Ara bé, en ecològic diu que tenen preus més ajustats que a botigues o supermercats on aquests productes «poden arribar a ser elitistes».
Dupuy també parla del «preu ocult» dels aliments del supermercat: «L’oferta d’una carn en plàstic a 5 euros el quilo té un cost mediambiental, una baixa qualitat que suposa una despesa en salut… Té un cost social que ens reverteix en despesa pública». A més, recorda que el que paguem, sovint, és un preu que estreny els productors i, sobre el paper del consumidor, assenyala: «Al supermercat ens ofereixen corredors immensos amb gran varietat de tot, però amb un gran percentatge del menjar processat, i comprar quan volem, fins a les deu de la nit i fins i tot diumenges. Des dels grups de consum no volem triar entre què ens ofereixen, sinó que volem decidir què posar en eixes baldes. M’agrada molt la frase: «Només els esclaus trien».
Xarxa agroecològica d’Alcoi: «Els llauradors estan en perill d’extinció. Si s’acaben ells, ens acabem nosaltres»
La xarxa agroecològica d’Alcoi, que va nàixer en 2009, la componen unes 90 unitats de consum. Utilitzen una pàgina web a través de la qual cadascuna fa la seua llista de la compra i l’arrepleguen al local un dia a la setmana, on ara tenen un treballador amb sou que recull les comandes, les gestiona, contacta amb els proveïdors i s’encarrega de rebre els productes i de preparar les caixes. És com un xicotet supermercat, amb un llistat amb vora 1.200 productes de tota mena.
Vicent Galbis explica que compren, «en la mesura del possible», directament al llaurador, tot i que lamenta que «cada vegada en queden menys». «No anem a grans superfícies ni en ecològic ni en convencional, perquè al final són les mateixes empreses que empren una part en químic, i una altra sense. Allà no existeix el llaurador, són operaris els que planten i cullen. Nosaltres volem llauradors de la zona que continuen treballant la terra. Els paguem un preu just perquè puguen viure. Estan en perill d’extinció i, si s’acaben ells, ens acabem nosaltres», reflexiona el soci.
Així que és el llaurador qui marca el preu -«no el discutim mai», assegura Galbis- i després se l’afegeix un percentatge per pagar al treballador i les despeses del local del grup de consum. En tot cas, el soci diu que aconsegueixen preus assequibles: «La necessitat d’associar-se era trobar productes ecològics a preus més raonables. L’augment del preu de l’energia s’ha notat molt en convencional, però en ecològic no ha apujat tant perquè depén menys del petroli». Tots els productes amb els quals treballen tenen el certificat del CAE, el SPG d’Ecollaures o coneixen directament la persona i saben com treballa.
Galbis nega que comprar a un grup de consum siga car: «És més un mite que una realitat. Si vaig al Consum, no veig diferència entre els preus de convencional i els nostres en ecològic. És pràcticament igual, un poc per damunt o un poc per baix. Si hi mirem en ecològic, el nostre és més barat». I subratlla que s’ha de tindre en compte que «el marge d’una gran superfície és més gran». Aleshores, per què no hi ha més gent organitzada al voltant de grups de consum? Per a aquest soci, la resposta està en el fet que «requereix tindre un compromís» constant, «fer una previsió» i no «tindre la comoditat d’anar a comprar quan vols». Revela que durant el confinament va créixer el nombre d’unitats familiars perquè allà no es feia cua, però ara s’ha estabilitzat en 90. Xifra que valora com a «molt bona» per garantir el funcionament del grup de consum.
GrupEco Plana Baixa: «L’ecològic és un poc més car, però en salut ens ix més barat»
El GrupEco Plana Baixa de Nules existeix des de fa 10 anys i té unes 30 famílies associades; en un punt arribaren a ser 50 i decidiren no admetre a més gent perquè se’ls «desbordava», com diu el president, Antonio Buchó. Tenen alimentació i productes d’higiene i neteja; tots els productes són en ecològic i intenten que siguen de proximitat. Es reparteixen les tasques entre els socis. «Va nàixer amb la idea de menjar millor, amb producte de proximitat i amb la intenció de fer una tribu xicoteta», explica.
El preu ací també el marquen els productors i diu que al grup de consum «solen posar-lo un poc més econòmic que a les botigues». En tot cas, Buchó convida a reflexionar sobre el cost de l’alimentació: «L’ecològic és un poc més car, però no consumim insecticides. En salut ens ix més barat, això és important saber-ho». A més, dins d’un «món molt consumista», fa una crida a «intentar fer un consum racional»: «Jo no menge un muntó de coses a capritx, sinó que el meu cos té sensibilitat i sap què li convé».
La Morera de Benimaclet (València): «Un preu molt barat és a costa de la qualitat del producte i de l’explotació dels treballadors»
El barri de Benimaclet, al nord de la ciutat de València, encara té horta productiva dins de la seua trama urbana. I està al costat dels camps d’Alboraia, als quals s’arriba tan sols creuant el pas de vianants de la Ronda Nord. Malgrat aquesta proximitat, «molta verdura de l’Horta se’n va a Europa i ací ve d’altres parts del món». Per posar un poc de trellat a aquesta situació, ara fa 10 anys es va crear el grup de consum La Morera, que actualment formen vora 30 famílies i que utilitza el local de l’Associació de Veïnes de Benimaclet.
El membre Natxo Ferrando explica que han aconseguit organitzar-se d’una forma «molt còmoda»: cada família pot fer la seua comanda, un dia a la setmana, a través d’un document en Google Drive; els dimarts, una d’elles de manera rotativa -a cadascuna li toquen entre 5 i 8 torns a l’any- s’encarrega de rebre els productors, preparar les caixes, lliurar-les, etc. Una feina que, en tot cas, diu que és agradable i que permet enfortir les relacions amb el veïnat.
Tenen molta varietat de productes, però de proximitat són, principalment, les verdures, la fruita, els formatges i els cosmètics artesanals. Ferrando diu que són gent a qui els uneix fer «una compra diferent» amb «agricultors coneguts» que treballen en ecològic; no tots estan certificats pel CAE, a vegades es basen en la confiança. El preu l’estableixen els productors: «Mai intentem negociar-lo». Pel fet de no tindre intermediaris, aconsegueixen que siguen més barats que els ecològics de les botigues i grans supermercats; sí que és més car que la verdura i fruita amb fitosanitaris, però recorda que «ve de l’altra part del món i on s’estan explotant els treballadors». «Volem un preu que siga molt barat, però una barra de pa no pot costar 30 cèntims perquè no val això. Si la venen així és a costa de la qualitat del producte i de l’explotació dels treballadors», denuncia.
Si algú s’anima a fer el canvi, la plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià té un mapa que ens apropa als projectes de consum responsable, mercats camperols, obradors compartits, producció i recursos i organitzacions arreu del territori.
