Ja ha passat gairebé una setmana des del concert de 50 anys de Carraixet al Teatre Principal de València, i no se me’n van del cap les melodies i sensacions de l’espectacle. I serà difícil resumir-ho tot, perquè a més de reviure moments especials del meu passat particular, tan vinculat personalment a la cançó en valencià, hi vaig tenir l’impacte afegit de trobar-me tanta gent estimada entre el públic, cosa la qual sempre et farceix d’emoció.
El títol de l’esdeveniment (Carraixet 50 anys i presentació del nou disc) augurava una pinzellada mínima en referència a tota la trajectòria del grup. Comprimir cinquanta anys i a més cantar els onze temes del disc en tan sols hora i mitja em semblava una tasca força complicada, però vaig comprovar que ho varen fer.
La primera sorpresa de la nit va ser trobar-se a la porta del teatre una banda de música interpretant temes que aparentment no tenien res a veure amb Carraixet. Però l’explicació vingué després. La història ve de molt lluny, en plena dictadura, quan la mare de les xiques (Carmen) no va poder tocar un instrument en la banda del poble tot i estar ben preparada en la teoria de la solfa. Simplement per ser dona. Aquest episodi, trenta anys després, es va repetir (afortunadament sense èxit) quan les filles també tingueren problemes per a poder formar part d’una banda de música. Avui en dia no ens imaginem la situació tan absurda ni injusta quan veiem dones i homes barrejats amb naturalitat en qualsevol formació musical.
D’altra banda, quan «Paquito el Xocolater» era una peça musical que se solia tocar sols als passacarrers, a la família Giner se li va ocórrer adaptar-la per a instruments de corda i vent, i la varen enregistrar per primera vegada en un disc (Entre col i col, lletuga) el 1979. La cançó no sols es va fer més famosa per aquesta circumstància, sinó que en els directes, en determinat moment dels colps musicals es cantava allò de «sense blau, sense blau», que amb nostàlgia recordem.
Amb tota aquesta dosi de referències històriques, l’espectacle va començar amb una representació de la Societat Musical d’Alboraia, amb les germanes Giner (Mari, Eva, Miryam i Vanessa) barrejades entre la banda, homenatjant i al mateix temps agraint a l’agrupació que les va acceptar ara fa més de trenta anys com a músiques. La desfilada pel passadís central, per on el públic no ho esperava, va suposar un esclat d’aplaudiments i admiració.
El tema va enllaçar amb els primers compassos de «Fet a posta», una composició feta el 1980. En aquest moment, les germanes ja havien pujat a l’escenari. La cançó té una lletra escrita per a aquella ocasió, quan els anhels de país somniaven en una autonomia forta i sense eufemismes. Les imatges en directe, gravades en aquelles càmeres de Súper-8, emeses gràcies als arxius de la productora Los Sueños de la Hormiga Roja, varen servir per a complementar eixos compassos de les veus de Carraixet en companyia de la banda d’Alboraia. Un primer impacte escènic que marcava la segona etapa que el cinquantenari grup va viure amb intensitat: concerts multitudinaris que aprofitava la classe política per a la causa, una classe política que després va girar l’esquena a la gallina dels ous d’or.
La posada en escena de l’espectacle va ser un encert per part de la directora Isabel Martí Piera, qui va barrejar elements teatrals del seu bon saber i fer amb la màgia musical de Carraixet per a construir una escenografia original, col·locant una taula preparada per a aniversari (de fet, d’això es tractava) on anar situant les persones convidades (cantants, ballarines…) després de llurs intervencions.
La segona cançó interpretada es va sumar a la sorpresa també. «Les Parrandes» (tema mític del grup) va estar acompanyada per la Jove Muixeranga de València, que va formar unes figures a peu d’escenari, i del Cor Lleonard Giner, que va irrompre en el passadís central tot animant el públic en els moments on la cançó proclama allò de «…tenim un nom molt clar: País Valencià!». Musicalment, el tema es va reforçar per la Colla de dolçaines i tabals La propera, de Tavernes Blanques.
El concert havia començat de manera apoteòsica, i probablement hi hauria qui pensaria que es desinflaria. Però lluny d’això, el tercer tema («Canta-li a la vida», també dels mítics de discos anteriors), va comptar amb la presència de Soumaya Jouini, una cantant i actriu tunisiana. En ser la cançó original en àrab, Carraixet va colpir en un esclat inesperat quan es va atrevir a interpretar el tema combinant les dues llengües.
Després de l’eufòria de les primeres cançons, la calma va precedir el vídeo de La Bomba i la cançó a cappella amb el mateix nom, on es narra el moment més difícil i perillós de la carrera del grup: la col·locació d’uns artefactes explosius en els baixos de la furgoneta en un concert el 9 d’Octubre del 1979. Durant molts anys, aquell dia havia passat com a anècdota familiar, perquè no va haver-hi res a lamentar, fins que una investigació prèvia per al documental La Bomba Carraixet (d’Helena Sànchez, premi Berlanga 2021) va traure a la llum el perill en què havien estat, i la impunitat amb què els grups d’ultradreta varen actuar aquella jornada, sense investigacions posteriors. Aquest moment de la història de Carraixet podria haver estat el definitiu. Si hagueren esclatat els artefactes, no sols hauria suposat la fi de Carraixet, sinó una massacre amb pocs precedents, ja que els volants de l’escenari i de la furgoneta estava de gom a gom. I, d’altra banda, l’ensurt que haguera ocasionat, en cas de no haver danys materials, sens dubte hauria suposat una retirada immediata dels escenaris, ja que la lluita era contra elements organitzats, perillosos, sense escrúpols i amb total impunitat. Cantar en valencià era una professió d’alt risc.
El següent tema, i el que tancava la pinzellada de l’època anterior a la creació del nou disc, comptava ja amb el primer convidat, que no podia ser un altre que el més important, ja que havia format part del grup durant deus anys, i era com un germà per a elles. Rafel Arnal i Rodrigo, fill del cofundador de Carraixet Rafa V. Arnal i Torres, va aparéixer per un lateral, omplint l’escenari amb la seua peculiar veu en el tema «Guspira», amb el qual havia recorregut amb Carraixet molts indrets del País Valencià.
Una vegada conclosa aquesta part històrica, Carraixet arrancava amb una altra força, diferent i renovada, la presentació del nou disc.
En la presentació de la cançó «La llengua» (amb lletra d’Antoni Mercader i Roig), es va fer referència a les agressions que patim els i les valencianoparlants pel simple fet de parlar la nostra llengua en la nostra terra:
«Un poble enganyat per la cobdícia política, i durant anys d’esquena a la història i a la ciència, va ser abduït per un negacionisme estratègic que es va instal·lar en la seua raó. Com deia Fuster, han fet de la seua ignorància, els seus arguments».
I sense anar més lluny, poc abans de l‘actuació, unes quantes protagonistes ho van tornar a viure en un establiment prop del teatre.
Quan va arribar el torn d’«El Gessamí», Vanessa Giner Roig va explicar:
«“El Gessamí” és una cançó poètica que parla sobre el més important que et deixes enrere quan has de fugir del teu país, d’on t’has criat. “El Gessamí” també és una denúncia a la vulneració dels Drets Humans. Una denúncia a les lleis terrorífiques d’estrangeria on el “senyor Estado” deixa les persones desemparades, que les deixa morir en les tanques de Melilla, sota els camions o a la mar. Del “Gessamí” ix la ràbia de suportar el racisme i la xenofòbia d’una societat feixista. Del “Gessamí” naix la resiliència. Tal vegada, amb sort, un nou començament, sense saber massa bé quan s’acabarà el patiment. Del “Gessamí” ix la soledat de qui no té ningú ni res. El “Gessamí” significa el valor de qualsevol persona, siga d’on siga, sense fer preferències El Gessamí no podrà nàixer mai de la manca de solidaritat i germanor. El “Gessamí” ve de la terra».
Tot seguit, la cançó «Feu-nos lloc» (amb lletra d’Isabel Martí Piera), acompanyada per la dolçaina superba d’Irene Peris, l’aportació vocal de Rafel Arnal i la coreografia de les ballarines Ana Lloris i Mapi Blasco, va representar una posada en escena d’un disseny que va fregar la perfecció quan la il·luminació va transcendir a dimensions impossibles.
«“Feu-nos lloc” és una cançó d’amor a la terra i als éssers vius que la compartim, un cant de convivència però també de reivindicació. Tothom té dret a trobar el seu lloc al món des del qual fer la seua aportació per millorar-lo», van proclamar.
Després dels inicis d’anhels autonomistes en la dècada dels vuitanta, quan el poble valencià eixia de la foscor, el pas dels anys ha posat en evidència la lentitud i el poc recorregut que tenim com a territori dins d’un estat centralista i lluint arrogantment una democràcia amb més defectes que virtuts; l’objectiu, doncs, és l’autogovern ple, sense lletra petita. Per al tema «Cant a València» (amb lletra de Josep Guia i Marín), el convidat va ser Spyros Kaniaris, grec establert a València des de fa vint anys…. i per aquest motiu, per respecte i per principis, parla i entén perfectament el valencià.
«Després d’aquells “Està del tot perduda València” (Pere Joan Porcar, 1627) i “Encara no és tot perdut a València” (Taula de lletres valencianes, 1927), llancem al vent el “Cant a València”. Perquè València s’ho val», van assenyalar.
I, quan va ser l’hora de la cançó basada en un poema d’Encarna Sant-Celoni Verger, «De poble», l’escriptora, qui no va vindre a l’espectacle per problemes de salut, ens va deixar un missatge: «Escrit fa 6 anys continue brotant i florint envoltada de sèquies i horta; sense oblidar, però, ni un instant la vall digna d’on beuen les meues arrels de mar i muntanya. De poble, encara ara».
En «Història d’amor», la mateixa autora de la lletra, Lorena Cayuela Bellver, es va sorprendre de l’originalitat de la composició. Utilitzant un únic instrument de corda, executat magistralment per Tere Núñez, la facilitat amb què les germanes i la filla/neboda (Carme) interpreten el tema, no resulta sorprenent atenent a la quantitat d’anys que porten cantant juntes. Sincronia, veus, … tots els ingredients per a un tema innovador i musicalment insòlit.
«“Història d’amor” és un poema d’eixos que escrius per passar-ho bé, sense pretensions però amb la diversió que t’aporten les lletres. I s’acaba perquè vull, però podria ser interminable. Eixa és la seua màgia», va declarar l’escriptora.
Probablement, «Alça’t i crida» (amb lletra de Tremedal Ortiz Soriano), el tema més pegallós del disc, reivindica més presència de dones en les programacions. Només calia mirar l’escenari: deu dones.
«De vegades és important cridar, fer-te sentir, recordar-los la teua existència i el teu desacord. De vegades el crit pot despertar i despertar-te, arribar a causar un terratrèmol que deixe al descobert les ferides però també les arrels perdudes. De vegades no importa el temps que crides, sinó el crit en ell mateix, com a símbol del trencament del silenci, de la inexistència, del conformisme…», van manifestar.
I va aplegar el moment d’interpretar «Pare», amb tota seguretat la cançó més difícil per a Mari Giner de tota la seua carrera. La pèrdua del pare, ànima del grup, persona avançada als seus temps, feminista quan encara no se’n parlava, animalista quan el terme estava per inventar, persona d’una bonhomia inusual…
Malgrat tot, Mari Giner, amb l’ajuda de Nacho Mañó (convidat en directe) va inventar-se un text basat en un somni, un tema musicalment amb molts canvis de ritme, que recorria el relat des dels moments onírics més profunds, amb la intensitat d’estar al costat de la persona estimada que ja no hi és, i concloent amb el moment de despertar i tornar a la realitat.
El somni de Lleonard Giner era una tercera generació de Carraixet formada pels seus propis néts i nétes. Eixe somni és una realitat. Joana, Adam, Eva i Màxim van aparéixer a l’escenari, prèvia presentació de la cosina Carme (qui va pegar el salt a Carraixet 2ª generació el 2017).
Potser un dels moments més aplaudits de la nit va ser el final de la cançó «Lluna lluneta» (de Tere Núñez), amb la veu de Carme, amb una potència extraordinària, omplint cada butaca, cada llotja,…. una veu que augura uns anys d’èxits i de lluïdesa escènica reforçada pels gens familiars i per una formació escaient a les seues infinites capacitats.
«Lluna, aquest far indiscutible enmig de la nit, capaç d’alterar la percepció de Fina, fins a travessar el temps i convertir-lo en dia, llum, vida… Anys… 50…», van expressar.
No obstant tot allò escrit, el moment més emotiu va ser la presència de Carmen, la mare, la iaia, la que va fer que tot açò fos possible fa cinquanta anys, quan va portar al món tota la xicalla, quan escrivia unes cançons infantils basades en al quotidianitat perquè Lleonard els posara música. La Carraixet invisible que les vestia, les encoratjava, les criticava constructivament, la que guardava retalls de diaris de qualsevol notícia relacionada amb el grup, la que consolava les seues penes i reia les seues alegries, la que es va venjar contra el sistema per no deixar-la tocar un instrument perquè era dona, i ara oferir al món una estirp engalanada de solfa per totes bandes. Carmen va pujar a l’escenari, enmig d’un aplaudiment ensordidor, per a ocupar el lloc de la convidada especial, amb el pastís corresponent d’eixos 50 anys de resistència.
La cançó, «La nostra Carme», escrita per Toni Mercader el 2018 sobre un tema anònim grec, va ser interpretada amb l’acompanyament –una vegada més- del grec més estimat: Spyros Kaniaris.
En el concert de commemoració de 50 anys no podia faltar una cançó que parlara precisament sobre això, sobre el mig segle als escenaris cantant en valencià. Ara i sempre. La lletra de «Carraixet 50» calia encarregar-la al primer lletrista oficial del grup i cofundador, Rafa V. Arnal i Torres, que li va traure tot el suc possible. Amb música de Mari Giner, el directe va comptar amb una successió d’imatges històriques –barrejant moments artístics amb moments familiars-.
«El grup continua després de tants anys, tants afanys, tants combats, tantes il·lusions, tants afectes… i només em resta demanar tres vítols, a la valenciana manera, a l’estel de la trajectòria d’aquell Carraixet renovat per sempre. I tira-li garbes!!!»
Carraixet 50 anys i presentació del nou disc s’acomiadava amb la repetició de «Les Parrandes», amb un final proper, clar i planer, baixant les protagonistes els graons de l’escenari, fusionant-se entre amigues, amics, familiars, … repartint coca en llanda feta prèviament per elles mateixes, en un acte de senzillesa i agraïment a la bastida humana de tots aquests anys: el públic!!
Les gran absències
No entraré a valorar en profunditat la tristesa que suposa comprovar grans absències en una commemoració com aquesta. Caldria fer una recerca exhaustiva que duraria molt de temps per a trobar un cas com el de Carraixet: un grup que inicialment va començar amb un pare i les seues filles molt petites, que va patir censura, prohibicions, agressions, menyspreu institucional, silenci mediàtic, ignorància de l’entorn musical, insults per part del veïnat… un grup que per això s’ha fet mereixedor d’omplir de manera íntegra el significat de la paraula «resistència». I per això ens sorprèn que, llevat de comptades excepcions, encara avui en dia existeix una quantitat determinada de companyes i companys de professió que es capbussen en un riu no se sap si d’enveja absurda i anacrònica, o tal vegada perquè els interessos de la seua professió són tan sols el seu propi reconeixement personal i el fet d’estar en una lluita conjunta no els importa massa… o gens.
La segona gran absència són els mitjans de comunicació. Llevat del que teniu en les mans o en pantalla, he estat atent els dies posteriors a l’actuació i ni premsa local, ni televisió local (i menys estatal). Alguna ràdio, alguna publicació digital… Però on són la resta?
I finalment, Carraixet, 50 anys, grup vinculat directament a Tavernes Blanques, el poble del pare, on viuen la majoria, dormen, paguen impostos, porten a escola o a l’Institut els fills i filles….. no he vist jo pel públic representació del govern local. Tal vegada l’explicació la tinga el futbol, eixa final d’un mundial que s’ha celebrat en un país que vulnera els drets humans, més conegut per Mundial de la Vergonya….
Tanmateix, ja ho diu el refrany: millor soles que mal acompanyades!!
