El 23 de novembre del 1922 va nàixer Joan Fuster i Ortells a Sueca (la Ribera Baixa), on va viure sempre i des d’on es van difondre la seua obra i el seu pensament. L’escriptor va sorgir d’un ambient rural i modest, com a fill d’un tallista d’imatges religioses, que a més era mestre de dibuix i cap comarcal del carlisme.
Al seu poble, Fuster es va formar primer al parvulari de l’Asil de l’Encarnació, després al Centre Escolar i, fins al 1942, va fer el batxillerat al Col·legi Politècnic, on son pare exercia la docència. Prompte va manifestar interés pels llibres i la lectura, la història local, la llengua i la cultura dels valencians, aficions que, a pesar de viure en temps no gens propicis, va poder desenvolupar amb la inestimable ajuda inicial del seu condeixeble Fermí Cortés, i amb el qual va tenir sempre amistat, i de José Albi.
L’estada a València (1942-1947), per a cursar els estudis de Dret, el posaria en contacte amb un ambient favorable per a les seues inquietuds culturals, com ara algunes tertúlies, el cinema, els concerts o les llibreries, sobretot de vell. Als vint-i-cinc anys, acabada la carrera, havia publicat articles i poemes a l’Almanaque de Las Provincias i la revista suecana Víspera, entre d’altres; codirigia amb Albi la revista Verbo, cuadernos literarios, on també s’encarregava de fer traduccions, dibuixos, crítica literària, etc., i havia establit lligams que serien determinants amb figures del món literari valencià, com ara Carles Salvador –de Lo Rat Penat–, i Xavier Casp i Miquel Adlert –caps de l’Editorial Torre.
Quant a la poesia, publicà el seu primer recull, Sobre Narcís, l’any 1948, a l’editorial Torre. Hi seguiren 3 poemes (1949), Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). Amb escrits periodístics, col·laborà en les publicacions periòdiques La Nostra Revista i Pont Blau, que alguns intel·lectuals catalans feien a l’exili mexicà. A més, els diaris de València Levante, el 1954, i Jornada, el 1957, l’inclogueren entre els articulistes habituals, bàsicament sobre qüestions culturals.
L’assagista més important sorgit després de la Guerra Civil
Abandonada definitivament la poesia, el gènere assagístic fou l’eix central i potser més durador de la seua extensa producció bibliogràfica, on es manifesta un Fuster lúcid, crític, irònic, escèptic i sempre brillant, en la línia dels més destacats pensadors europeus. D’aquesta primera etapa són El descrèdit de la realitat (1956); Les originalitats (1956); Figures de temps (1957; Premi Josep Yxart), i Judicis finals (1960).
Joan Fuster fou, sens dubte, l’assagista en català més considerable de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La força de la seua personalitat intel·lectual i l’amplitud de la seua obra —la qual manifesta, alhora, tant una profunda visió humanista i un innegable voluntarisme polític com un criticisme escèptic i un humor corrosiu— han depassat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear.
L’any 1962 suposà per a Fuster una data decisiva, amb l’aparició de Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. El primer és el seu llibre més reeditat.
A partir d’aquell moment, intensificà les col·laboracions a diaris barcelonins –El Correo Catalán, Tele/exprés, i La Vanguardia– i madrilenys —Informaciones–, i a revistes, com ara Serra d’Or. També en els anys seixanta, va traduir cinc llibres d’Albert Camus, un de Johan Falkberget i un altre d’Ignazio Silone, alguns d’ells amb l’ajuda de Josep Palàcios. Igualment en aquella dècada del 1960 i inicis de la següent, apareixeran altres dels seus títols fonamentals.
La relació de Fuster amb el món acadèmic va ser especialment intensa en els darrers anys de la seua vida. Fou professor i catedràtic de la Universitat de València i doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i per la Universitat de Barcelona.
Fuster va patir dos atemptats, el 17 de novembre del 1978 i l’11 de setembre del 1981. En aquest últim, una bomba va destruir part de l’enorme biblioteca de sa casa, on ara està obert l’Espai Fuster, un centre d’estudi i reconeixement a l’intel·lectual valencià.
Reconeixements
Va morir el 21 de juny del 1992, als 69 anys, a Sueca. «Moriré, com he viscut, sense ganes», era un dels seus coneguts aforismes.
L’enterrament va ser multitudinari. Aquell mateix any i a títol pòstum, el Consell de Joan Lerma li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural, i es van succeir els homenatges per universitats, ajuntaments i entitats culturals. El pensador de Sueca no va passar inadvertit, com a bon intel·lectual del seu temps. Va tindre fidels i enemics declarats, però mentre els primers eren, i són, en la seua majoria lletraferits, alguns dels segons l’odiaven tant que li van arribar a posar bombes a casa. Fins i tot el dia del seu funeral es van atrevir a acomiadar-lo amb insultants pintades al cementiri.
Fou membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià (1978). Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), l’any 1983 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Referència de la lluita per les llibertats del País Valencià i dels Països Catalans des de la consciència cívica i democràtica, la seua figura fou marginada després de morir pels successius governs del Partido Popular, i el valencianisme l’adoptà com un símbol de resistència.
Fonts: J. Antoni Carrasquer Artal i Francesc Pérez Moragón, «Biografia de Joan Fuster», Espai Joan Fuster / Joan Carles Martí, «Fuster a prova de bombes», Diari de Girona, 2017 / Enciclopèdia Catalana
