El 4 de novembre del 1936 Frederica Montseny i Mañé va assumir el Ministeri de Sanitat de la Segona República Espanyola i es va convertir en la primera ministra de l’Estat i la quarta d’Europa.
Frederica Montseny, conscient de la importància que el seu nomenament comportava, va deixar de banda els problemes de consciència que aquesta decisió implicava, ja que era paradoxal que una àcrata exercira un càrrec polític. Va considerar que la situació ho justificava completament: «Per a la gran massa de dones treballadores, quanta independència es guanya si l’estretor i manca de llibertat de la llar és reemplaçada per l’estretor i manca de llibertat de la fàbrica, les botigues o l’oficina?… Gloriosa independència!»
En només sis mesos, la seua contribució a la millora de la salut pública i el benestar social i a la consecució dels drets de les dones a l’estat espanyol va marcar una fita històrica. Va reestructurar els serveis mèdics, els va descentralitzar i els va vincular a l’entorn social. Malgrat el poc temps que va disposar i les traves que li van posar per ser dona i anarquista, va planejar espais d’acollida per infants, menjadors per embarassades, va fer una llista de professions per persones amb discapacitat, va prendre mesures per acabar amb la prostitució i va redactar el primer projecte de llei d’avortament de l’Estat
També va promoure projectes avançats al seu temps, com ara la creació de llars infantils, la promoció de comités tècnics d’investigació psiquiàtrica contra el càncer, la creació de cases de repòs per als combatents, una campanya de lluita antivenèria, o la creació dels «alliberadors sexuals» de la prostitució, centres on les prostitutes podien allotjar-se i aprendre un ofici.
Frederica Montseny va nàixer el 1905 a Madrid en el si d’una família anarquista catalana. Els seus pares eren mestres i estaven molt significats en el moviment llibertari anarquista de l’època. De fet, van haver d’exiliar-se de Catalunya a Londres per la repressió prèvia a la Setmana Tràgica. Van tornar amb noms falsos i es van establir a la capital de l’Estat, on ella va vindre al món.
El 1914 la família va tornar a Barcelona, on van viure de les traduccions de la mare, els guions teatrals del pare i van continuar amb la intensa activitat editorial que havien encetat a Madrid. El 1928 el pare va ser empresonat amb un company de la CNT, Germinal Esgleas, que després es va convertir en parella de Frederica i pare dels seus tres fills. Van estar junts fins a la mort d’ell el 1981. No es van casar mai.
Montseny va començar a escriure a l’edat de 16 anys i ja no va deixar de fer-ho. Va publicar novel·les i articles on aprofitava per transmetre les seues idees sobre l’alliberament de la dona, el rebuig al matrimoni i la revolució social. El seu talent com a escriptora i oradora la van portar a dedicar-se al periodisme polític on signava amb el pseudònim de Blanca Montsan per desvincular-se del cognom del pare, que era molt conegut, i ser valorada per mèrits propis.
El 1923 es va afiliar a la CNT i el 1936 va entrar a la FAI, després del colp d’estat franquista. Va guanyar una gran reputació dins el sindicat gràcies als seus dots oratoris i va presentar ponències i participar en diversos mítings on va exposar idees que després es van incloure al programa d’acció de la CNT. En aquests textos defensava la creació d’una nova societat i com calia dur a terme la revolució en àmbits com el comerç, la justícia, la família, l’educació, l’art, etc.
L’inici de la Guerra Civil va marcar un moment d’inflexió a la seua vida. Montseny es va lliurar a la revolució anarquista a Catalunya on va participar de manera activa en l’organització i fent mítings. També va implicar-se en el debat intern que va tindre la CNT sobre si calia continuar la revolució social contra l’estat o bé col·laborar amb el govern de la Segona República en la lluita contra el feixisme. Montseny va acceptar la cartera del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, tot i que anys després va reconéixer que havia estat un error entrar a formar part dels engranatges del poder.
Caiguda la Segona República i el govern de Largo Caballero, va continuar treballant amb la CNT fins que va haver d’exiliar-se a França amb la seua família. Allà va ser retinguda a la presó per la policia nazi per la seua activitat reivindicativa. El govern franquista en va demanar l’extradició, però no es va produir perquè estava embarassada de la seua tercera filla.
Una vegada acabada la Segona Guerra Mundial, tota la família es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc. Allí va continuar amb la seua tasca sindical escrivint i publicant diaris anarquistes. El 1977 va tornar a Espanya per reconstruir la CNT i va seguir participant en mítings, com el del 2 de juliol d’aquell any que va reunir cent mil persones al parc de Montjuïc. Malgrat la seua edat i els seus problemes de visió, mai va deixar de difondre els seus ideals llibertaris.
Va morir el 1994 a Tolosa de Llenguadoc, on va ser enterrada.
Fonts: Teresa Amiguet, «Federica Montseny, la primera mujer ministra de Europa», La Vanguardia, 2019 / «Federica Montseny, anarquista i feminista», ESCI-UPF News, 2021 / «Federica Montseny no fue la primera mujer ministra de Europa», Newtral, 2021
