El 27 d’octubre del 1811 la ciutat de Xàtiva (la Costera) va ser ocupada per l’exèrcit de Napoleó Bonaparte durant la guerra del Francés. L’agost d’aquell any, el general Suchet va iniciar l’ofensiva per a la conquesta del País Valencià. Xàtiva, com a segona ciutat del territori, es va preparar per a la resistència sol·licitant al nombrós clergat regular i secular que es prestara a fabricar cartutxos, i a la ciutadania que acumulara queviures. Mentrestant, les autoritats van penjar al saló de plens un enorme quadre de Ferran VII encarregat el 1808, i el poble costejava un nou altar dedicat a la Santíssima Verge de la Seu, patrona de la ciutat. Però la fustigació dels francesos va fer postergar les festes de proclamació; la real i la religiosa.
Des de Cadis va arribar la magnífica notícia que el diputat xativí Joaquín Lorenzo Villanueva havia aconseguit que la ciutat restituïra el seu nom i deixara de ser coneguda com a Colonia Nueva de San Felipe. Però també van arribar males noves del front de guerra. Xàtiva no volia repetir els horrors del 1707, i tot feia pensar en una rendició incondicional.
Agustí Gosalbo va gestionar la capitulació, i a canvi de respecte i jurar submissió i fidelitat a Josep I, la ciutat va obrir les portes sense disparar-se ni un sol tret. El coronel Delort va fer l’entrada triomfal amb tots els xativins tancats a casa seua. Els francesos, contents, no van assaltar esglésies, ni van saquejar cases, i van mantenir en el poder l’oligarquia de sempre, els nets d’aquella noblesa botiflera com ara els Cebrià, Llaudès, Llinàs o Alarcón, que van acabar acollint als seus palaus l’estat major francés. El general Suchet i el rei Bonaparte van tenir l’honor de pernoctar a Xàtiva al palau d’Alarcón, no sense abans despenjar del consistori el quadre de Ferran VII.
Xàtiva es va convertir en una ciutat de rereguarda; un gran centre d’operacions des d’on es va organitzar la campanya militar contra el sud del País Valencià. L’ocupació va durar fins a l’11 de juny del 1813, moment en què els francesos es van retirar momentàniament, per qüestions d’estratègia bèl·lica, per tornar-la a ocupar-la el 26 d’aquell mes i fins a principis de juliol, moment de l’alliberament definitiu.
Pensant que els francesos ja no tornarien, Xàtiva es va acollir a la legislació de Cadis, i va nomenar un ajuntament constitucional interí dirigit per Vicente Diego, que es va marcar com a objectiu mantenir l’ordre i seguir abastint els soldats i partides guerrilleres que s’enfrontaven als gals. Però poc més va poder fer perquè al cap de pocs dies, els generals Harbert i Suchet van decidir tornar a Xàtiva, i com en la primera ocasió, el govern ara liberal va tornar a obrir les portes, i l’alcalde constitucional, Vicente Diego, va decidir allotjar Harbert a la casa del carrer de Montcada, per evitar de nou el desastre. La segona ocupació només va durar fins al tres de juliol, quan els francesos ja es van retirar definitivament.
Tot i la violència de l’ocupació, les tropes napoleòniques van deixar certa empremta entre part de les elits il·lustrades del territori. En l’àmbit militar, Napoleó no havia patit pràcticament cap derrota a Europa en aquell moment, cosa que generava una admiració important. Napoleó tenia, al mateix temps, fama de bon gestor. El sistema educatiu impulsat arran de la Revolució Francesa va culminar amb tota una xarxa de Liceus establida durant l’etapa napoleònica. Al seu torn, la decepció generada pel regnat borbònic després d’un segle d’existència –especialment al País Valencià, territori durament castigat per aquesta dinastia– es traduïa en una identificació entre el sentiment antiborbònic i el projecte napoleònic.
Fonts: Salvador Català, «Xàtiva contra los Bonaparte», Levante-EMV, 2018 / Manuel Llillo, «Afrancesats al País Valencià, una història dissonant», El Temps, 2021
