El 17 d’octubre del 1840 la reina regent Maria Cristina, cinc dies després d’abdicar, va partir a l’exili des del port de València.
Fernando VII, després de la mort de la seua tercera esposa, Maria Josefa Amàlia de Saxònia, va anunciar que es tornava a casar amb la princesa napolitana Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, neboda de Fernando i vint-i-dos anys més jove que ell. Pocs mesos més tard, el monarca feia pública la Pragmàtica Sanció del 1789, aprovada al principi del regnat del seu pare Carles IV, que abolia el Reglament de successió del 1713, una llei que impedia que les dones pogueren regnar si existia un home en la línia successòria, fora en primer o en segon grau. D’aquesta manera, Fernando s’assegurava que, si per fi tenia descendència, el seu fill o filla el succeirien.
A principis de maig del 1830, un mes després de la promulgació de la Pragmàtica, es va anunciar que la reina Maria Cristina estava embarassada, i el dia 10 d’octubre va nàixer Isabel. D’aquesta manera, Carlos María Isidro, el germà del rei, va quedar fora de la successió al tron, per a gran consternació dels seus partidaris ultraabsolutistes.
Però els carlins no es van resignar al fet que Isabel fora la futura reina i van intentar aprofitar la malaltia del rei Ferran. El 16 de setembre del 1832, es va agreujar la delicada salut del rei, convalescent al palau de la Granja de Sant Ildefons (Segòvia). La reina Maria Cristina, pressionada i enganyada pels ministres ultres Francisco Tadeo Calomarde i el comte d’Alcúdia, i per l’ambaixador del Regne de Nàpols -que li van assegurar que l’Exèrcit no li donaria suport en la seua regència quan morira el rei-, va influir en el seu marit perquè revocara la Pragmàtica Sanció. El dia 18 de setembre, el rei va signar l’anul·lació, de manera que el Reglament de successió del 1713 que impedia el regnat de les dones va tornar a estar en vigor. Però, inesperadament, el monarca va recobrar la salut i, el primer d’octubre, va destituir els ministres carlins. El 31 de desembre, Fernando VII va anul·lar el decret derogatori, que mai s’havia publicat -perquè el rei l’havia signat amb la condició que no es publicara fins després de la seua mort-, però que els carlins s’havien encarregat de divulgar. Així, Isabel, de dos anys, tornava a ser l’hereva al tron.
Quan el 29 de setembre del 1833 va morir Fernando VII, es va iniciar una guerra per la successió a la Corona entre «isabelins», partidaris d’Isabel II —també anomenats «cristinos», per la seua mare, que va assumir la regència—, i «carlistes», partidaris del seu oncle Carlos.
Durant la regència, Maria Cristina va assumir les funcions corresponents a la Corona (1833-1840) i va haver de fer front a la primera guerra carlina. Per contrarestar els carlins, va haver de fer concessions als liberals, que a canvi van donar suport a la causa d’Isabel II. Això va desembocar en la Revolució liberal del 1835-1837, que va posar fi a l’Antic Règim i a la Monarquia absoluta.
Després del Trienni Moderat 1837-1840 i el triomf del bàndol «cristino» en la guerra carlina, els progressistes van encapçalar la «Revolució del 1840», que va obligar Maria Cristina a abdicar i cedir la regència al general Espartero.
El 12 d’octubre del 1840 va tindre lloc a València una entrevista entre Espartero i Maria Cristina en què ella li va comunicar la seua decisió d’abandonar la regència i de deixar la cura de les seues filles: Isabel II i la seua germana, Luisa Fernanda. El mateix dia, la reina regent va signar la renúncia i la convocatòria d’eleccions-.
El 17 d’octubre va embarcar al Grau de València rumb a Marsella, per iniciar un exili «voluntari», ja que va rebutjar a València les condicions que se li exigien i va decidir renunciar a la regència i exiliar-se a França, no per retirar-se de la política, sinó per conspirar des d’allí amb més seguretat. Un estratagema que va quedar ben palés en el fracassat pronunciament moderat del 1841, instigat per ella.
