És íntim i alhora universal. Joan-Francesc Castex-Ey és un enamorat de la muntanya, un explorador dels mots i un apassionat de l’existència. Nascut l’any 1977, els seus primers anys transcorren a Banyuls dels Aspres per acabar instal·lant-se a Rigardà, al peu del Canigó. Geògraf i formador professional, ha fusionat l’espai i la creació literària. Debuta en el món de l’escriptura amb el recull poètic La sang i la saba, una autopublicació de l’any 2008. L’autor confessa que el gènere poètic és pura devoció i una autèntica vocació. El seu amor per les lletres permet que s’atreveixi amb el teatre, els contes i els relats. Abans de lliurar-se a tal creació, Castex ha publicat estudis sobre geopolítica transfronterera. L’espai, la frontera i la identitat el fan debutar com a escriptor.
La seva literatura és un laboratori. Hi experimenta amb la llengua, un pretext indefugible per analitzar emocions. Escriptor afirmat i prolífic, el seu darrer llibre, Nosaltres els Set Homes-Un cant en clarosbscur és una llegenda teatralitzada, d’una banda, i una narració poètica, de l’altra. Els components de la seva recepta literària reincideixen, sortosament, com ara la identitat, les emocions, el neguit de l’existència humana i també animal o encara la vinculació a la terra, a un indret, a un país. Joan-Francesc Castex-Ey és lleial a tals principis per fer-ne el motor de la seva reflexió. La intensitat de les seves cavil·lacions no són altres que desgranar la interioritat, tant la seva com la nostra.
Nosaltres els Set Homes és un manifest d’ideologia i creença. Els personatges són el capitost dels Set Homes i Flor, la dona d’aigua, sobre els quals s’omnidibuixen les siluetes dels germans d’armes i l’homenet. La dona d’aigua és l’ésser de la mitologia catalana que habita en els estanys, els llacs, els salts d’aigua, les grutes humides. De referències a l’encantada, i als seus orígens suprahumans, se’n troben a la literatura catalana. Alguns exemples són Flordeneu al poema Canigó de Jacint Verdaguer (1886), la rondalla de Floridalba a la novel·la Solitud de Víctor Català (1905) o encara La Dona d’Aigua de Lanós (2001), el llac més gran del vessant nord del Pirineu a la Cerdanya, que l’escriptor nord-català Jordi Pere Cerdà recupera de la seva padrina, prova de l’imaginari col·lectiu.
ens endinsa en el gènere etnopoètic de la llegenda, refrescant l’aloja a tocant del Canigó, en format teatre. La fada del nostre autor, s’anomena Flor i té el poder de la mandràgora, la potestat del desig però també la prepotència de castigar
En la primera part del llibre, Castex ens endinsa en el gènere etnopoètic de la llegenda, refrescant l’aloja a tocant del Canigó, en format teatre. La fada del nostre autor, s’anomena Flor i té el poder de la mandràgora, la potestat del desig però també la prepotència de castigar. Qui ha llegit Castex, sap que la seva reflexió i producció literàries són indissociables de l’entorn immediat, tant identitari i lingüístic, com geogràfic.
La llegenda del Pic dels Set Homes són també els set gegants, que segons Joan Amades, volgueren desafiar el Senyor totpoderós per dominar, a la seva plaça, l’univers, i acabaren petrificats. És un complot que també retrobem en Nosaltres els Set Homes, el d’apropar-se i apoderar-se de la dona d’aigua, un ésser prohibit.
L’arrogància del capitost: “érem la por del homes, les llàgrimes de les dones” (p. 11) cerca el trofeu prohibit de la Muntanya-dellà on s’està Flor, obligada a viure una història de superació: “malgrat tot, sí, malgrat tot, alba rere alba, crepuscle rere crepuscle, amb llum i foscor a l’encop, tornaré a cantar. Ho sé.” (p. 23) Castex no pot evitar atorgar una reflexió als personatges, encara que siguin bèsties. En haver pouat i explorat llums i ombres de la condició humana, Castex ajusticia però també indulta.
La segona part del llibre Un cant en clarosbscur acull un cant contat, d’amor i de desamor, totalment universal. Font d’inspiració? Els sospirs del cos i de l’ànima que Castex explora minuciosament i amb filosofia. També ens en diu sobre la buidor o la superficialitat de l’ésser (p. 37), sobre l’autarquia personal, l’egoisme i l’avarícia (p. 39). Ens conta la vida, a través de situacions tan precises com banals relacionades amb l’ésser humà, carregat d’autenticitat i de petitesa. Som “un part permanent” ja que “subsisteix el dubte”, “subsisteix l’aparent contradicció”. En el “cicle de vides i morts”, “acceptem de reinventar-nos” (p. 35). Ja que si ens “roben l’imaginari” (p. 45) ens hem de recordar de nosaltres mateixos i “tornar a aprendre el cant” (p. 46) com la dona d’aigua, Flor. No hi ha càstig, sinó segones oportunitats. O la resurrecció d’ànimes resignades a seguir existint.
el cant de la intimitat de dos individus que s’estimen amb un “amor que no mendica i no fineix” perquè el veritable sentiment se fa “sense cap dret sobre la vida de l’altre. El llaç no és cap cadena”
L’amor de Castex té cabuda en el cant de la intimitat de dos individus que s’estimen amb un “amor que no mendica i no fineix” perquè el veritable sentiment se fa “sense cap dret sobre la vida de l’altre. El llaç no és cap cadena”(p. 51-54). Castex refresca un monòleg íntim que projecta amb la voluntat de compartir tot tipus de meditacions.
El seu crit interior és en tons clar i obscur. Tal paleta ens permet intuir un semblant d’equilibri i una construcció de la pròpia interioritat. Castex ens acompanya en aquest exercici per dosificar sentiments i quantificar emocions. “Per arribar al cor mateix, cal escollir entre molts cants. La via dels sentiments no és única i etèria, és plural i tangible.” (p. 49)
