He parlat, en anteriors ocasions, de noms a casa nostra que, malgrat haver aconseguit construir trajectòries sòlides, fins i tot prolífiques i amb premis reconeguts a les espatlles, no acaben de trobar l’encaix en el nostre sistema literari per raons tan complexes que ocuparien tot un assaig. El resultat? S’enfronten cara a cara amb silencis desoladors, aclaparadors. Una de les formes que adopta el caos quan s’imposa en aquesta nostra societat líquida cada cop més desmemoriada i més cruel amb els llegats que ens han precedit. Si hi afegim qüestions relacionades amb el masclisme, la misogínia i l’heteropatriarcat doncs el panorama encara empitjora més.
El món és, en efecte, darwinià en aquesta lluita incansable de valoració i confrontació de forces, i no ha estat gaire just amb la poeta, narradora i dramaturga Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959), que amb els anys ha aconseguit guardons prestigiosos com ara el Premi Màrius Torres amb La lentitud del ramat (Pagès Editors, 2014) i que, any rere any, continua publicant nous volums. Un dels darrers és el poderós i descarnat Motor de sang, obra amb què va merèixer el 16è Premi de poesia Antoni Matutano de la Vila d’Almassora.
Hi ha instants decisius en què insistir és duríssim, gairebé una tasca titànica per culpa de les diferents adversitats que es presenten. Ja ho va deixar escrit, en una de les seves composicions més cèlebres, Andreu Vidal: “Estranya guerra, / la d’aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer.” En el seu llibre, Nati Soler Alcaide escriu “Camino sola, sense basarda”. La poeta, infatigable, dedica el seu volum sanguini a les persones que no han volgut defallir: tota una declaració d’intencions. En aquest sentit, tenc el convenciment que el que escrivim acaba configurant el nostre millor autoretrat.
En paraules de la prologuista, Anna Ruiz Mestres, es tracta d’un volum construït a partir de la constatació d’un empoderament amarat de voluntat i plena consciència, amb convicció: “El jo de l’autora udola com un llop ferit al costat d’una policromia de jos que es van superposant i així poden construir un ésser nou i una poesia única”. També afegeix que “No és un llibre de versos altisonants, sinó que és un recull de versos on la dona es va fent amb valentia a ella mateixa.”
un cos textual marcat per la voluntat de generar un impacte ètic i estètic a partir del xoc dicotòmic i la constatació de les contradiccions humanes, així com l’eterna discussió amb els ordres establerts, també el religiós
Com hem pogut comprovar en els darrers anys, la proposta de Nati Soler Alcaide dialoga perfectament amb aquesta poesia mòrbida, física, fisiològica, corporal que hem pogut gaudir, amb un apogeu cada vegada més clar, en aquestes primeres dècades del segle XXI. Ens trobam davant d’uns versos que no només mostren un cos palpable sinó que basteixen un cos textual marcat per la voluntat de generar un impacte ètic i estètic a partir del xoc dicotòmic i la constatació de les contradiccions humanes, així com l’eterna discussió amb els ordres establerts, també el religiós: “En aquest cos hi ha dues vides, / la de les mans feineres / i la del pensament rebec” i “Déu dedica tot el seu temps / a demanar-se perdó / per haver fet el món.”
La poeta també aprofita per dibuixar una genealogia personal, altament simbòlica, i per mostrar els profunds canvis socials experimentats els darrers lustres: “A l’edat que tinc / les dones que hem parit, / voltors o àngels, / vivim unides a un voluminós ventre / que ens mana el gest / i la forma de vestir. / Per fondre’l / en un indolor pèlag de greix / l’empastifem de crema / de la que diu que el farà pla.” Aquest fragment també constata l’acidesa d’algunes de les idees que planteja l’autora, la mala llet d’alguns poemes, especialment els més agres, els més immisericordes.
planteja la llibertat que neix a partir de la saviesa guanyada amb els anys i de quina manera edats avançades permeten albirar cims de triomfs personals més enllà de l’adotzenada tribu
Però no tot és devastació: la veu lírica planteja la llibertat que neix a partir de la saviesa guanyada amb els anys i de quina manera edats avançades permeten albirar cims de triomfs personals més enllà de l’adotzenada tribu: contra la mort per culpa de “la monotonia i l’anar tirant” es clava la fixació d’un jo magnànim que aconsegueix arribar a nous cims, “cap allà on hauria volgut ser sempre.” Motor de sang de Nati Soler Alcaide té diferents tonalitats, una de col·loquial i propera que diu les coses pel seu nom, una de messiànica i amb aire solemne que deixa un rastre de clarividència, una altra de confessional i propera que ens permet descobrir secrets de primera mà… En aquest sentit és un llibre variat, de diferents registres lírics, però sempre amb una mateixa impietat de fons: constatar que la poesia és una font de goig, de sensibilitat i d’intel·ligència, és a dir, una eina imprescindible per continuar guerrejant contra el caràcter implacable del món.
