Adesiara és una editorial independent que aposta amb força per la cultura com a pilar bàsic, tant de la individualitat com de la societat, i ho fa amb la curosa edició de clàssics antics i moderns. És fascinant el catàleg que ens presenta de joies grecollatines, amb títols singulars talment els al·lucinats periples de Llucià de Samòsata. També ha tret a la llum obres icòniques de la literatura anglosaxona, com ara el Zanoni d’Edward Bulwer-Lytton, amb traducció de Joaquim Mallafrè, per no parlar de volums emblemàtics que provenen del cor o dels racons més recòndits d’Europa: la mítica Saga de Kormákr, amb traducció del noruec d’Inés García López. S’ha de destacar que és molt lloable la voluntat d’aquest segell de recuperar obres originals en llengua catalana que, en el seu moment, no varen gaudir del ressò que mereixien; es tracta del cas de Cèlia Suñol, per exemple, però també d’altres obres que varen ser sentenciades pels estralls del context de la Guerra Civil, de la dictadura franquista o de la dispersió de l’exili.
Una de les figures fonamentals que més ha col·laborat amb aquesta casa editorial, petita però terriblement ambiciosa, és Feliu Formosa, destacat poeta, dietarista, home de teatre i traductor que ha consagrat la seva existència a esdevenir un veritable ambaixador o pont humà entre Alemanya i els Països Catalans. Per aquest motiu va merèixer, més que merescudament, el Premi Friedrich-Gundolf per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger, concedit per l’Acadèmia de la Llengua i la Literatura alemanyes.
Les composicions de Lasker-Schüler són una curiosa fusió de la tradició hebrea dels seus avantpassats amb els corrents estètics europeus d’inicis del segle XX, quan tot el continent trontollava per culpa de les dues grans guerres mundials.
El mateix Formosa explica, a l’autoretrat que va difondre la revista El Procés dedicada a la seva figura i a la seva obra, el perquè de la seva dedicació tan plena: “La Traducció de textos alemanys, sobretot teatrals, ha estat com una àncora de salvació en molts moments de la meva vida.” Des d’aquesta certesa, Adesiara ha inclòs al seu catàleg, i gràcies a l’ingent treball de l’autor i traductor, Devocionari domèstic i Històries de calendari de Bertolt Brecht, Obra poètica de Georg Trakl, Els teixidors de Gerhart Hauptmann, Als estatges de la mort de Nelly Sachs i El meu piano blau d’Else Lasker-Schüler. He de dir que és inqüestionable que hauria pogut triar qualsevol d’aquests diamants per parlar-ne amb detall, però em va semblar que el treball de Lasker-Schüler, possiblement el nom més desconegut de tots els aquí esmentats, mereix una atenció més dedicada.
Segons Gottfried Benn, Else Lasker-Schüler és la millor poeta alemanya del segle XX. Tot i que també va escriure alguns relats i tres obres de teatre, la seva tasca es va consagrar completament a una poesia d’estil expressionista que dialoga molt bé amb els treballs críptics i sòrdids de Georg Trakl. Les composicions de Lasker-Schüler són una curiosa fusió de la tradició hebrea dels seus avantpassats amb els corrents estètics europeus d’inicis del segle XX, quan tot el continent trontollava per culpa de les dues grans guerres mundials. Després de l’ascens del nazisme, la poeta es va haver d’exiliar a Jerusalem, on acabà essent enterrada.
turbulentes relacions amoroses –“Crema el meu cor sota l’omòplat”–, incomprensió davant de la seva ferma aposta creativa –“Els meus poemes, declamats, desafinen el teclat del meu cor”–, errància geogràfica –“Vagarejo d’una banda a l’altra!– o la mort del seu fill per culpa de la tuberculosi
Els poemes d’Else Lasker-Schüler reflecteixen, amb un punt hermètic i sofisticat, la profundíssima càrrega dels dolors que varen marcar la seva existència: turbulentes relacions amoroses –“Crema el meu cor sota l’omòplat”–, incomprensió davant de la seva ferma aposta creativa –“Els meus poemes, declamats, desafinen el teclat del meu cor”–, errància geogràfica –“Vagarejo d’una banda a l’altra!– o la mort del seu fill per culpa de la tuberculosi –“Sempre més te’m moriràs / quan l’any fineix, fill meu”. La veu de la poeta, tocada per les ales dels àngels de la mort, es desplega amb una atmosfera mística i enlluernadora que embolcalla espiritualment cada pàgina, i Feliu Formosa aconsegueix traslladar-la lleialment al català fent justícia a l’original.
Aquest esplèndid treball es complementa amb un atent i interessantíssim pròleg del traductor, a més d’una cronologia final molt útil que ens ajuda a entendre els esdeveniments més importants de l’existència de l’autora, que amb El meu piano blau va aconseguir no només el seu darrer llibre publicat, sinó un veritable testament que colpeix per la seva tremendíssima contundència. L’últim lliurament líric d’Else Lasker-Schüler en vida és una obscura i hipnòtica delícia.
