Començo a llegir-lo sobretot per curiositat, i no acaba de despertar el meu interès. Però continuo. Alguna cosa fa que no vulgui deixar-lo. Intueixo que al final em captarà. I ho fa.
hi trobo una reflexió sobre la transformació del jo de qui esdevé estranger, una qüestió que m’atreu especialment, potser perquè visc en un país marcat per la immigració i potser també perquè intueixo que la història m’empeny a esdevenir estranger sense arribar a moure’m de casa
Hi trobo reflexions sobre la naturalesa del llenguatge −que seria, contra el que sol pensar-se, massa concret, poc mal·leable, i habitat per massa paraules: “més gran que el món”− i les dificultats que comporta per a l’escriptura −paradoxalment incapaç d’expressar l’experiència singular, justament perquè cap mot, de tan concret, no encaixaria amb precisió amb la vivència efectiva−, reflexions sobre la finalitat autoreferencial i eminentment defensiva de tota conversa, sobre −el tòpic de− la nostra pertinença a la llengua, que ens oferiria el món a través de les seues ulleres, sobre el mite contemporani de la felicitat −abans “sobrera” al costat de les obligacions d’una vida ocupada− i la valoració coetània de la llibertat en termes absoluts, que naix de la negació de Déu i la divinització de l’instint. Però sobretot hi trobo una reflexió sobre la transformació del jo de qui esdevé estranger, una qüestió que m’atreu especialment, potser perquè visc en un país marcat per la immigració i potser també perquè intueixo que la història m’empeny a esdevenir estranger sense arribar a moure’m de casa.
Kallifatides ho constata: no hi ha homes abstractes; personalitats completes al marge de l’espai i del temps. No hi ha homes previs al grup, sinó que només n’hi ha de contemporanis a aquest: homes emmotllats en el motllo fabricat pels altres; homes que s’emmotllen recíprocament de manera simultània −dialècticament. Tothom pertany a una reunió: tothom és membre, “fracció”.
Allò que ets és ve certificat per la comunitat, que et reconeix com una cosa o com una altra. Aquesta formació s’inicia en el “mite”, en els arquetips de la tradició de la comunitat en què advens i que et farà, una comunitat que té arrels.
No es troba en mans de l’estranger esdevenir membre indistingible de la comunitat en què arriba, algú amb qui compartir implícits socials. Segurament tampoc no hi aspira. Aquest és un horitzó que segurament només es troba a l’abast de la següent generació. Però sí que espera almenys deixar de ser estranger i guanyar-se el dret de ser d’allà on està
No es troba en mans de l’estranger esdevenir membre indistingible de la comunitat en què arriba, algú amb qui compartir implícits socials. Segurament tampoc no hi aspira. Aquest és un horitzó que segurament només es troba a l’abast de la següent generació. Però sí que espera almenys deixar de ser estranger i guanyar-se el dret de ser d’allà on està.
Per a arribar a aquest estat cal partir d’una condició: immigrar deixant de banda tota possible excusa per no respectar la nova societat; voler construir una nova vida amb les persones entre els quals es viurà, i amb la seua llengua. Es pot conservar la comunitat −la nacionalitat− de partença dintre d’un mateix, però sempre dintre: en l’espai privat. Això no és optatiu. L’alternativa és el gueto, o la marginalitat.
En realitat, però,la condició d’estranger mai no es perd. Es pot deixar de ser-ho davant de l’altre −per a l’altre−, però l’estrangeria no es desfà, només es colga. Es guarda a l’interior d’un mateix, perquè aquell que s’hagi guanyat el reconeixement de l’altre sempre conservarà latent la diferència, ara irrellevant, però no inexistent. Serà part del nosaltres, però no un més, perquè els qui efectivament ho són no han precisat mai el tràmit de l’acceptació. Aquesta estrangeria reclosa en l’interior esdevindrà una condició personal. L’estranger que deixa de ser-ho en termes relatius −en relació amb els altres− passarà a ser-ho en termes absoluts −serà un estranger latent aquí i un estrangeritzat per als qui havien estat els seus connacionals, i en definitiva, un estranger als seus mateixos ulls, a través dels quals es mira amb l’esguard dels altres, de tots els altres.
S’arriba d’aquesta manera al darrer estadi de l’estrangeria, que et deixa sense “mitjans per a avaluar la teva vida”, perquè una vida només té realment sentit en una comunitat a la qual es pertanyi incondicionalment. Sense ella s’és només un subjecte sense objectiu, és a dir, un subjecte sense un camí a recórrer. Una vida sense sentit transcendent. Una vida abocada a un mateix i a l’entorn immediat. Per això els fills són tan importants per a l’immigrant. Perquè s’hi aboca i centra. Al capdavall, és a través seu que arrela −o a la pàtria nova… o a l’antiga. I per això són tan difícils les relacions dels immigrants amb els seus fills.
Tanmateix tampoc no és tan greu, perquè l’important de la vida és ella mateixa, no què se’n fa. És ella que és en tu, no pas tu que qui ets en ella. La vida és una experiència tràgica, “pesantor”; existència sense essència. Tots els camins són igual de bons, fins i tot els que no menen enlloc. Només l’evasió seria realment absurda.
Acabo amb una reflexió que trobo al pàgina 121: en darrer terme la dignitat d’aquell que guarda l’estrangeria al seu interior se salva mentre, cercant dins seu, trobi encara l’escalf de la llar de la seua llengua. Només aleshores conjurarà el vertigen del buit de l’estrangeria esdevinguda condició absoluta. Això val per a qui, sent estranger, s’integrarà sense, però, poder-se oblidar de qui era.
I valdrà, cal pensar, per a qui, fet estranger, no encaixi mai en un nou país que, impotent, vegi créixer més enllà de la finestra, i sobre una nova matriu.
