Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) va publicar el seu primer llibre, Jours sans faim –Dies sense fam– a França l’any 2001. En aquella obra, amb una bona dosi d’autoficció arran de l’anorèxia patida de joveneta, l’autora s’amagava darrere un pseudònim, Lou Delvig. El 2007 ja amb el seu nom real, eixia No et moi –No i jo–, que obtindria el Premi Rotary Internacional i el dels Llibreters francesos. Però la consagració li va arribar el 2011 amb Rien ne s’oppose à la nuit –Res no s’oposa a la nit–; es tracta d’un relat també d’autoficció on indaga en la biografia de sa mare –i l’entorn familiar–, des que la progenitora era una xiqueta que feia aparicions com a model publicitària –la podem veure rossa, càndida i somrient si googlegem l’anunci “Intexa… c’est comme ça!”–, fins al seu suïcidi, quan l’autora recorria els primers anys de la quarantena. Una obra crua per al lector, però amb tota seguretat molt més dura d’escriure, ja que Delphine de Vigan ha d’encarar, a més de la mort –i la vida– de la mare, un seguit d’episodis familiars, alguns dels quals bastant escabrosos i molt complicats de pair, sobretot en primera persona. Però, per damunt de tot això, la novel·la és una peça mestra a la recerca de la veritat literària. Algunes de les altres obres de l’autora que podem llegir en català són: Basat en una història real (2015), Les lleialtats (2018) o Els nens són reis (2021). També la novel·la de la qual parlem avui, Les gratituds (2021).
A Les gratituds Delphine de Vigan ens presenta una història molt més amable i tendra sense defugir, però, la realitat ni edulcorar-la. Es tracta d’un relat d’on podem extraure algunes lliçons de vida que ens faran canviar la mirada sobre la gent que ens envolta (no és això —incidir en el lector— una de les claus de la literatura?).
El títol de la novel·la no enganya, és d’aquells que els estudiants aprenen a qualificar com a temàtic, és a dir un títol que apel·la directament al tema: la gratitud, millor encara, les gratituds, en plural. Quantes vegades al dia diem “gràcies” –quan ens donen les tornes, quan ens cedeixen el pas, quan preguntem en una ciutat que no coneixem, quan ens conviden a un cafè, quan…–, però ¿quantes vegades en la vida expressem de veres la gratitud en aquelles situacions on realment estem agraïts –perquè ens van ensenyar a llegir o a conduir, perquè ens van apartar a temps de ser atropellats per un vehicle, perquè ens van creure quan ningú no ens creia, perquè ens van obrir una porta a la vida quan totes les portes estaven tancades o ocultes, perquè…?
al voltant de les visions que Marie, una jove amiga, i Jérôme, un logopeda, ens donen de Michka i les converses que mantenen amb ella a través d’uns diàlegs divertidíssims gràcies a —o malgrat— l’afàsia que pateix l’anciana reclosa en un geriàtric
El relat es vertebra al voltant de les visions que Marie, una jove amiga, i Jérôme, un logopeda, ens donen de Michka i les converses que mantenen amb ella a través d’uns diàlegs divertidíssims gràcies a —o malgrat— l’afàsia que pateix l’anciana reclosa en un geriàtric. Ací és imprescindible anotar una de les joies de la novel·la en forma de frase per a esculpir en pedra: “Envellir és aprendre a perdre”. A la trama sobre la progressiva pèrdua de llenguatge de la protagonista, s’hi afegeix la necessitat que ella té de trobar unes persones del seu passat llunyà de xiqueta jueva, per fer-los arribar el seu agraïment abans que l’afàsia li impedisca del tot comunicar-se. En aquesta cruïlla argumental, la cadena de gratituds s’anirà estenent a la resta de personatges i, amb aquestes converses, més suggerides que acabades, se’ns insinuaran les interioritats callades de Marie i Jérôme.
Com ja he anotat, el joc de diàlegs és un dels punts forts d’aquesta novel·la petita, encara que no és l’únic, per això la seua grandesa. Uns diàlegs que evidencien l’afàsia que pateix la protagonista, i la pèrdua lingüística es converteix en una aliada de la literatura, a través d’uns brillants equívocs lingüístics que funcionen gràcies a la complicitat dels interlocutors i del lector. En aquest pacte de lectura, tan important és el que es diu com el que es calla, el que es vol dir com el que s’intueix i es pressuposa. No seria just si no anotàrem, encara que siga de passada, la faena invisible del traductor, que no només tradueix el sentit del text, sinó que també busca –i troba– l’equivalència de la confusió de paraules provocada per la malaltia de pèrdua de llenguatge.
De vegades trobem persones, músiques, visions o lectures amb les quals ens sentim agermanats; en Les gratituds, aquesta sensació l’he tinguda en més d’un moment.
Abans de tancar la ressenya, no vull passar per alt un parell d’observacions totalment personals. D’una banda, una confessió. Feia temps, molt de temps, que un text de ficció no era capaç d’emocionar-me fins a la llàgrima. I de l’altra, una sensació. De vegades trobem persones, músiques, visions o lectures amb les quals ens sentim agermanats; en Les gratituds, aquesta sensació l’he tinguda en més d’un moment. Crec que per acabar estaria bé que mostrara la meua gratitud a l’autora, Delphine de Vigan, per aquesta magnífica i petita joia que ens ha regalat.
