Fa alguns anys els periodistes posats en el paper d’escriptor aixecaven no poques suspicàcies en el migrat panorama de la literatura en valencià, com si aquesta fos un territori privatiu de filòlegs o de mestres d’escola.
I com siga, la professió ha donat a casa nostra novel·listes i narradors talentosos que han contribuït notablement a una certa popularització del gènere. Em referesc a noms com ara Ferran Torrent, Xavier Aliaga, Adolf Beltrán, Francesc Bayarri, Toni Gómez, Isabel-Clara Simó, Lourdes Toledo, Emili Piera o Núria Cadenes, entre molts altres. Algú hauria d’estudiar el fenomen i, encara, potser, el repertori temàtic per saber on som.
Jordi Sebastià (Burjassot, 1966), un dels periodistes amb més olfacte i nervi que ha donat la professió al país, forma part d’aquesta nòmina amb l’afegit, a més, que és un personatge polifacètic. Sebastià és autor de llibres de reportatges com són La dignitat i l’aixada (2010) i Llàgrimes de cotó, de pols i de silenci (2013); de l’assaig El parany cosmopolita. Una mirada a les arrels ideològiques de la globalització (2004); del recull de contes Atzucacs (2008) i de la novel·la Un assumpte de perifèria (1999). Ha estat traductor dels poetes portuguesos Eugénio de Andrade i Sophia de Mello, i acaba d’estrenar el documental La Fifla, la història dels darrers cent anys de València a través del relat de vida d’una dona de la Punta.
Sebastià també ha estat polític: alcalde de Burjassot el 2011 i eurodiputat entre 2014 i 2016. Aquesta darrera experiència té molt a veure amb la seua segona novel·la, Un afer europeu, guardonada amb el prestigiós Premi Joanot Martorell, que convoca l’Ajuntament de Gandia.
A través de la mirada d’un reporter, Joan Ballester, el lector s’endinsarà en les clavegueres del poder europeu. El cas és que Ballester segueix –gràcies a la complicitat de l’eurodiputat nacionalista Jordi Sebastià– la pista d’un tractat comercial amb Sud-àfrica que perjudicarà els productors de taronja valencians.
una visió gens complaent d’ una Europa massa sovint idealitzada. Una Europa dirigida des d’unes institucions corruptes, fonamentades sobre els interessos econòmics i d’esquena als problemes de la societat
L’autor –a través del seu personatge principal– donarà una visió gens complaent d’ una Europa massa sovint idealitzada. Una Europa dirigida des d’unes institucions corruptes, fonamentades sobre els interessos econòmics i d’esquena als problemes de la societat. “Vaig pensar –reflexiona l’intrèpid reporter– que d’alguna manera Brussel·les concentrava les tensions i les misèries de la vella Europa i que inevitablement allò produïa esclats puntuals que superaven els mecanismes de contenció construïts amb segles d’hipocresia europea, valors cristians, declaracions de drets humans, interessos comercials i privilegis financers: una argamassa eficaç, capaç de mantenir el sistema, el seu ordre i la seua jerarquia però que de tant en tant presentava esquerdes per on s’escolava la podridura que acabava tacant els despatxos i els carrers de la capital d’Europa”.
Sebastià també és immisericorde amb el seu propi ofici: “Un periodista que té curiositat intel·lectual, que intenta comprendre el món que en teoria els seus articles han d’explicar, és un element raríssim, excepcional. La majoria es conformen a llegir el que escriuen altres col·legues i donem per fet que amb això n’hi haurà prou per anar fent. I així van les coses. Ens retroalimentem en un circuit de mediocritat i immediatesa on els elements complexos, les explicacions detallades i els contextos generals queden prohibits en nom de la claredat i l’interès públic. Qui intenta fer una cosa diferent acaba fora dels sistema”.
La ironia i, sobretot, la incorrecció política en un temps en què bufen amb força els vents de la moralitat, atorguen al text un valor afegit enmig de tantes novel·les sobre el jo, alienes als problemes col·lectius que ens tenallen
Sense dubte l’escriptor coneix bé les entranyes de la política europea i l’ofici de periodista. No en va, fou un dels reporters més punyents del setmanari El Temps durant la seua època daurada.
Sebastià ha escrit un novel·la amb un estil directe, àgil, en contacte amb la millor tradició del periodisme narratiu i amb moments, també, d’un lirisme evocador capaç de traslladar-nos als escenaris d’unes ciutats tristes o d’uns ambients socials i polítics sòrdids i del tot banals.
La ironia i, sobretot, la incorrecció política en un temps en què bufen amb força els vents de la moralitat, atorguen al text un valor afegit enmig de tantes novel·les sobre el jo, alienes als problemes col·lectius que ens tenallen.
Un afer europeu es pot llegir com un trhiller de mafiosos ple d’acció però també com una invitació a reflexionar sobre la irrellevància política dels valencians en un context com el d’Europa. Irrellevància a la qual cal afegir encara els efectes devastadors del propi –inevitable?– caïnisme, que practiquem com a societat.
