Una de les tasques que han de fer els meus alumnes de la facultat és una ressenya acadèmica d’un llibre que poden escollir de l’àmplia llista que els oferim. Tots els anys els recomano que el triïn tenint en compte els seus interessos i els seus gustos, i que no es fixin en el nombre de pàgines. Tots els anys, inexorablement, acaben triomfant els llibres més curts. I què voleu que us digui —això, hipòcrita de mi, no els ho comento—, que els entenc, perquè a mi també m’agrada la sensació d’acabar de llegir un llibre tan ràpid com sigui possible.
El cas, però, és que cada vegada que em cau a les mans un llibre que supera àmpliament les dues-centes pàgines de rigor, si és bo, l’acabo gaudint moltíssim. Us en donaré un parell d’exemples. Fa relativament poc, una molt bona amiga em va regalar la trilogia d’un conegudíssim autor de best-sellers que ara no ve a tomb. Va ser llegir les primeres pàgines del primer volum i no poder-lo deixar. M’adonava que quan havia de parar de llegir perquè havia de fer alguna altra cosa, m’obsedia amb la idea de tornar-hi. En general, sobretot quan són sèries, són novel·les —parlo de narrativa, òbviament— amb una trama absorbent i uns personatges sovint carismàtics que aconsegueixen que el lector hi quedi enganxat.
En lloc de centrar-se en un sol personatge principal, presenta una família completa, francesa però que viu a Beirut. Aquesta família benestant, amb un passat que amaga un secret inconfessable, la formen Louis i Angèle Pelletier i els seus quatre fills.
El segon exemple és El gran món, de Pierre Lemaitre: 570 pàgines en la versió catalana. Aquest reconegut autor francès, que es va estrenar en el gènere policíac —la seva sèrie protagonitzada pel comandant de la Brigada Criminal de París Camille Verhœven va rebre els premis Cognac i CWA International Crime Dagger a la millor novel·la policíaca traduïda— i que més tard va obtenir el Premi Goncourt amb Ens veurem allà dalt, ens ofereix ara una novel·la més aviat coral, en què en lloc de centrar-se en un sol personatge principal, presenta una família completa, francesa però que viu a Beirut. Aquesta família benestant, amb un passat que amaga un secret inconfessable, la formen Louis i Angèle Pelletier i els seus quatre fills: Jean, François, Étienne i Hélène, que tenen un pes relativament similar en la trama.
La trama, o més aviat les trames, transcorren a Beirut, Saigon i París, entre març i novembre de 1948, en un món que acaba de sortir de la Segona Guerra Mundial però que es veu immergit en altres conflictes, com ara el de la guerra d’Indoxina, el conflicte colonial que iniciarà la davallada de la influència francesa a Àsia i, en certa manera, arreu del món.
En aquest context, Jean, el fill gran, se’n va a París després de casar-se amb Geneviève, una dona que el domina completament, i d’haver fracassat quan son pare el posa al capdavant de l’empresa familiar a Beirut, una fàbrica de sabó que està a punt d’enfonsar. François, també a París, intenta fer-se un nom com a periodista, en lloc d’assistir a la prestigiosa Escola Normal, estudis per als quals rep una assignació econòmica de son pare. Étienne, homosexual, viatja fins a Saigon per localitzar el seu amant, Raymond van Meulen, un belga enrolat al Cos Expedicionari de la Legió Estrangera, de qui fa temps que no té notícies. I, finalment, Hélène, pràcticament una adolescent que té una relació amb el seu professor de matemàtiques a l’institut, s’escapa de casa i també aterra a París, on, només durant uns dies, fa estudis de Belles Arts.
A Beirut, Saigon i París, entre març i novembre de 1948, en un món que acaba de sortir de la Segona Guerra Mundial però que es veu immergit en altres conflictes, com ara el de la guerra d’Indoxina, el conflicte colonial que iniciarà la davallada de la influència francesa a Àsia i, en certa manera, arreu del món.
Com he apuntat, cap dels personatges no assumeix el rol de principal i tampoc les diferents trames, en principi aparentment independents, que encapçalen. El salt entre les accions simultànies, que finalment s’acaben reunint en una trama unitària, es fa de manera magistral i permet que el lector mantingui la tensió i les ganes de continuar llegint, malgrat la sensació d’incertesa —o potser per aquesta sensació— que Lemaitre provoca —a mi, com a mínim, me l’ha provocada—, una incertesa que gairebé esdevé angoixa quan la història sembla entrar en una mena d’espiral de destrucció.
Sense caure en el costumisme, un Lemaitre altament detallista fa una descripció minuciosa dels espais i dels personatges, tant dels principals com dels secundaris. Dit això, no sé si m’atreviria a qualificar El gran món de novel·la històrica, però el que és obvi és que el rerefons s’ajusta a la realitat del moment: un Beirut, capital del Líban que és independent des de fa només dos anys, on encara es detecta la presència francesa després d’una dominació iniciada el 1919; una França en què, esgotada l’eufòria de l’Alliberament, dominen l’atur i les dificultats econòmiques per a la major part de la població, amb el racionament i el mercat negre, la inflació galopant i les vagues com a complement, i una guerra, la d’Indoxina esmentada, que, tot i que “és massa important per posar-hi fi”, para molt lluny de la metròpoli perquè interessi la majoria dels francesos diguem-ne europeus. Com molt bé expressa el director de l’Agència Monetària d’Indoxina a Saigon:
a França a la gent se li’n fot completament el que passa aquí, perquè només hi ha militars de carrera. Mentre no enviïn soldats de lleva a morir als arrossars, per als francesos la pau o la guerra és el mateix, perquè no canvia en absolut la seva vida diària.
Pierre Lemaitre inicia amb El gran món la tetralogia “Els anys gloriosos”, que té continuïtat amb El silenci i la ràbia, també traduïda per Albert Pejó i editada per Edicions Bromera. Us informo que us en parlaré pròximament. Estigueu-hi atents. Com aquesta, és una novel·la que també val molt la pena.
