En una entrevista recent que li vaig fer a la lleidatana Clara Vinyals, la vocalista i compositora de Renaldo & Clara reivindicava una actitud proactiva i exploratòria en la creació. “Es fan tantes coses bones que la feina dels grups, almenys el que pense que hauria de ser, és centrar-se a fer una cosa el més personal possible, tractar d’aportar una mica”. Parlàvem de música, però el concepte és exportable a unes altres disciplines.
En termes de literatura en català, potser també es fan moltes coses bones, però les propostes més valuoses solen ser les que aporten elements distintius. Allò que en diríem una veu pròpia, la qual cosa no trobem fàcilment en infinitat de llibres de ficció que es publiquen, molts dels quals presenten factures solvents però mancades d’una veu amb personalitat i esperit juganer.
No és el cas, ni de bon tros, de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, Alt Camp, 1976), una autora amb una trajectòria narrativa sòlida i molt personal, associada a la ubicació de les històries en diferents localitzacions geogràfiques centre i nord-europees. Llibres com ara Dins del cor de Chopin (Empúries, 2020), No et miris el riu (Meteora, 2012, finalista del Crexells) o Nou illes al nord (Més Llibres, 2019). Obres que si hagueren estat publicades amb pseudònim podrien haver passat perfectament com a traduccions.
el fet decisiu és com es destil·len les influències amb la creació de bones històries, escrites amb estil i generant atmosferes prenyades d’estranyament, capaces de transportar el lector a un lloc on no ha estat
Perquè, d’alguna manera, més enllà de les localitzacions, que tenen a veure amb la fascinació que aquells indrets provoquen en Batet, l’escriptura revela així els referents literaris. Els reconeguts, com són Sándor Márai, Agota Kristof o Stefan Zweig, i els que podem intuir, com ara Claudio Magris o Franz Kafka. Els bons models ajuden en la construcció d’una veu literària, però el fet decisiu és com es destil·len les influències amb la creació de bones històries, escrites amb estil i generant atmosferes prenyades d’estranyament, capaces de transportar el lector a un lloc on no ha estat.
Una història és una pedra llançada al riu, la seua darrera novel·la, resumeix una mica tot l’anterior. Ambientada en algun país indeterminat de l’Est d’Europa, la novel·la s’agafa un rerefons bastant curiós, la recerca del personatge el Folklorista, algú honestament interessat en la transmissió familiar i generacional de les històries i els contes populars i les corresponents versions i mutacions. Una mecànica d’ones que resumeix amb una metàfora preciosa, “Una història és una pedra llançada al riu”, títol de la conferència que pronunciarà en les esmentades jornades. I que serveix per titular la novel·la de manera poètica i diferencial.
El valuós treball del Folklorista, que abasta també jocs i cançons, l’ha de fer en el context d’un règim opressiu i castrador, un creuament de camins entre folklore i totalitarisme
El valuós treball del Folklorista, que abasta també jocs i cançons, l’ha de fer en el context d’un règim opressiu i castrador, un creuament de camins entre folklore i totalitarisme que fa pensar, per la proximitat temporal, en Cold War (2018), de Pawel Pawlikowski. Es tracta de propostes amb paral·lelismes però amb intencions ben diferents: mentre que en Pawlikovski la pertinença dels protagonistes a un grup de ball folklòric de l’est és una mena de decorat per contar una història d’amor, Batet té una mirada més llarga: “M’interessen les històries: com neixen, com s’expliquen, com evolucionen, com es propaguen, com coincideixen. M’interessen també les estratègies que troben els éssers humans per aconseguir dur una vida normal en els sistemes polítiques opressius. Aquesta novel·la és la manera que he trobat d’unir aquests dos interessos”.
En interacció amb altres personatges com ara el Futur Revolucionari o l’Escoltadora de Cançons, la història va creixent combinant aquests dos eixos amb una escriptura fluida, magnètica i amb fórmules – “Va passar un temps ni massa curt ni massa llarg”– i solucions narratives que subratllen la sensació d’estranyesa, d’una certa irrealitat. Amb fragments que també destil·len màgia i bellesa, com ara quan es recreen relats, històries i cançons.
solucions narratives que subratllen la sensació d’estranyesa, d’una certa irrealitat. Amb fragments que també destil·len màgia i bellesa, com ara quan es recreen relats, històries i cançons
Uns altres passatges, pel contrari, ens introdueixen de manera realista i directa en la repressió amb una sintaxi precisa i tallant: “Alguns metres més enllà hi ha una dona. És jove encara. Diuen que els cabells se li van tornar blancs només en una nit. Hi té la filla i un germà. No em puc imaginar com se suporten dues morts. Ha aconseguit que els posen l’un al costat de l’altre. Els porta flors. Un dia els cobreix amb llençols i l’endemà els destapa i plora desconsoladament. S’agafa a les cames dels policies i els demana que li permetin endur-se’ls. I aquells homes se’n desempalleguen. L’empenyen i la deixen a terra. Té blaus i rascades a la cara. Alguna vegada l’han colpejat. Llavors ella els torna a buscar, intenta agafar-los l’arma, obre la boca perquè a dins hi fiquin el canó, els demana entre sanglots Mateu-me i poseu-me entre els dos”.
La novel·la de Batet esbudella també els aspectes més arbitraris i absurds del totalitarisme, més kafkians, actes opressors amb conseqüències menys brutals o immediates, però que també condicionen la vida d’uns personatges que tracten de sobreviure-hi. Un relat presentat amb una prosa desconcertant que bascula de la calidesa a una certa fredor distant i controlada. Un encert. Perquè a més de trobar una història poderosa i un to i una atmosfera immersius, Batet arma una veu narrativa poderosa i versàtil que magnetitza l’escriptura i singularitza l’experiència lectora.
Una novel·la entre el millor sense dubte de la seua producció –i de la collita d’enguany–, producte del talent i de la saviesa narrativa acumulada
