Hi ha una butaca enmig de la sala, envoltada de prestatges amb llibres. El darrer sol de la vesprada hi penetra amb un raig que perleja la pols, oblic, per la finestra orientada al sud. La sala és la biblioteca municipal de Borriana, a finals dels 80. La butaca, estranyament, sol estar lliure, potser perquè els altres xiquets –i també els adults– seuen a les taules. Fan deures, consulten diversos volums. Jo no. Jo agafe un sol llibre, i m’escarxofe a la butaca. Hi passe hores. És la col·lecció d’El Corsario negro de Salgari, de Los cinco d’Enid Blyton o les novel·les de Jules Verne. Però no hi posen Jules Verne a la portada, sinó Julio Verne. I són en castellà, l’única llengua que m’han ensenyat a l’escola.
Assegut en aquella butaca, la realitat queda abolida, el món es perd de vista, els peus ja no toquen terra ferma. Soc al Carib, en una illa escocesa, al fons de la mar. La butaca, vella però confortable, s’eleva alguns peus. Levite.
És una biblioteca molt menuda però a mi ja m’està bé. Les col·leccions que m’agraden són inacabables i no me les he de disputar amb ningú. Assegut en aquella butaca, la realitat queda abolida, el món es perd de vista, els peus ja no toquen terra ferma. Soc al Carib, en una illa escocesa, al fons de la mar. La butaca, vella però confortable, s’eleva alguns peus. Levite. Jo encara no ho sé, però la força misteriosa que hi aboleix la gravetat es diu literatura. És a dir, allò que, molt poc després, informarà tota la meua vida adulta.
Entre els llibres d’aquells anys irrepetibles, n’hi ha un pel qual conserve una estima especial. Es titula Miguel Strogoff.
Vull que imagineu ara aquell xaval de tretze o catorze anys que era jo llegint les aventures del correu del tsar. L’home que travessa Sibèria burlant les hosts tàrtares, amb una voluntat i una força sobrehumana, però que no pot evitar ser capturat i sotmès a un càstig horrible.
Curiosament, és l’episodi en què Strogoff és condemnat a quedar-se cec el que millor recordava del llibre. Aquest instant catàrtic, sacrificial, en què el correu del tsar perd la visió davant sa mare, com un nou Èdip. Aquesta giragonsa de la història que dona idea de fins a quin punt Verne dominava l’art de contar històries.
Han passat més de quaranta anys. El temps exacte que s’ha esvaït fins que he tornat a llegir el llibre de Jules Verne. Ara ho he fet en la nova edició de Viena, amb la superba traducció de Josep Maria Pinto a la llengua que em van escamotejar durant la infància.
Aquella biblioteca va ser clausurada i després es va traslladar –i ampliar– fins a assentar-se a la flamant Casa de la Cultura. Aquesta Casa s’erigia sobre un antic convent mercedari que, en la postguerra, va ser presó del franquisme. I ara la biblioteca de Borriana, insospitadament, s’ha fet famosa perquè Vox hi ha entrat com un nou exèrcit tàrtar censurant llibres i revistes. La civilització, de nou, penja d’un fil. I els llibres, com sempre, ens condemnaran o ens salvaran.
D’una manera o altra –entre uns esdeveniments i els altres– han passat més de quaranta anys. El temps exacte que s’ha esvaït fins que he tornat a llegir el llibre de Jules Verne. Ara ho he fet en la nova edició de Viena, amb la superba traducció de Josep Maria Pinto a la llengua que em van escamotejar durant la infància i l’adolescència.
Els llibres són heraclitians: són rius per on no passa mai la mateixa aigua. O millor dit: el riu/text és sempre el mateix, però tu has canviat. Els ulls d’un xaval de 14 anys són irreemplaçables. Amb el temps, ens anem tornant cecs, com Miquel Strogoff, i la il·lusió i la innocència d’aquella edat ja no torna. Amb l’experiència i la saviesa, hem perdut alguna cosa essencial.
Verne em segueix pareixent un magnífic contador d’històries. La seua precisió científica, el seu didactisme positivista lliguen bé amb les revoltes que fa la trama, amb els seus punts de suspens i dramatisme.
La nova lectura d’aquesta novel·la, ara, no m’ha decebut. Verne em segueix pareixent un magnífic contador d’històries. La seua precisió científica, el seu didactisme positivista lliguen bé amb les revoltes que fa la trama, amb els seus punts de suspens i dramatisme. Per uns instants, he tornat a acompanyar Strogoff en la seua ruta siberiana cap a Irkutsk. He retornat, amb ell, a la vella butaca d’una biblioteca que ja no existeix, al meu primerenc descobriment del món a través de la literatura.
Deia Joan Fuster que “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. I jo he aspirat sempre, abans que res –abans, fins i tot, del meu ofici d’escriptor–, a ser un lector seriós.
