L’editorial Proa acaba de reeditar les Memòries d’Adrià de Margarite Yourcenar. És una bona notícia. Als clàssics es torna com es torna a aquella font d’aigua pura descoberta en una vall recòndita, enmig del bosc. I les Memòries d’Adrià són un clàssic modern indiscutible. La seua publicació, als anys 50, va suposar un colp de campana formidable. Van ser apreciades de seguida en el que tenien d’escriptura substanciosa i ben cuita, de prosa meditada i madura. Adrià va ser un emperador amb les seues llums i les seues ombres, com tots, però on les llums potser destacaven més clarament que les ombres. Robert Graves, per exemple, ja va xalar amb Claudi en una operació semblant. És sempre estimulant posar-se dins la ment d’un gran home, i més si aquest ha sigut, ni més ni menys, tot un rector de l’imperi romà.
en realitat, una llarga carta que Adrià escriu a Marc Aureli, destinat a ser un dels seus successors. A la vellesa, Adrià sent que és el moment de girar la vista enrere i recopil·lar tot el devessall d’instants d’aventura, de plaer, de dolor, d’entusiasme, de tendresa i de por
Aquestes memòries són, en realitat, una llarga carta que Adrià escriu a Marc Aureli, destinat a ser un dels seus successors. A la vellesa, Adrià sent que és el moment de girar la vista enrere i recopil·lar tot el devessall d’instants d’aventura, de plaer, de dolor, d’entusiasme, de tendresa i de por que solem anomenar vida. És un emperador actiu però també reflexiu i ha tingut el privilegi de consultar pergamins a les millors biblioteques. “El veritable lloc de naixença, és aquell on per primera vegada un s’adreça a si mateix un cop d’ull ja intel·ligent: les meves primeres pàtries varen ser els llibres”.
El punt culminant d’aquesta vida és sense dubte quan l’emperador coneix Antínous, que passa a ser el seu amant i el seu favorit. La mort d’aquest jove als vint anys a Egipte, en circumstàncies un poc boiroses –Yourcenar suggereix que es va suïcidar–, sumeix Adrià en una pena que ja no l’abandona. A partir d’ací instaura a tot arreu un culte a Antínous, com si fora un déu. D’aquesta reverència post-mortem hem servat una bona col·lecció de bustos amb el perfil bell i melancòlic de l’amant juvenil, així com les restes d’una ciutat completament dedicada a la seua memòria, entre altres vestigis.
Acabat l’amor, el que ve només pot ser la vellesa. És la consciència del deteriorament i la proximitat del final el que estimula la memòria de l’emperador. En les seues paraules:
Durant tota la meva vida m’havia avingut força amb el meu cos; havia comptat implícitament amb la seva docilitat. Aquella estreta aliança començava a dissoldre’s: el meu cos deixava de formar una sola cosa amb la meva voluntat, amb el meu esperit, amb allò que no tinc més remei que anomenar, mal que bé, la meva ànima; l’intel·ligent camarada d’altre temps no era res més que un esclau que fa mala cara davant de la feina.
Yourcenar cita una cèlebre frase de Flaubert que reputa d’“inoblidable” –i ho és–: “Ja no existint els déus i no existint encara Crist, hi ha hagut, de Ciceró a Marc Aureli, un moment únic on ha existit l’home sol”. En aquest parèntesi privilegiat de la història se situa la peripècia d’Adrià.
Al “Quadern de notes” que sol publicar-se com a epíleg d’aquest llibre, Marguerite Yourcenar cita una cèlebre frase de Flaubert que reputa d’“inoblidable” –i ho és–: “Ja no existint els déus i no existint encara Crist, hi ha hagut, de Ciceró a Marc Aureli, un moment únic on ha existit l’home sol”. En aquest parèntesi privilegiat de la història se situa la peripècia d’Adrià. L’autora del volum la va començar a escriure als anys 20 a França, però la va acabar als anys 50 a la seua residència de Maine, als Estats Units. Precisament l’escriptora italiana Sandra Petrignani dedica un dels capítols del llibre L’escriptora viu aquí (Viena Edicions) a la creadora d’Obra negra. Petrignani fa un recorregut per les cases de conegudes literates modernes, com ara Colette, Karen Blixen o Virginia Woolf.
A la casa americana que Yourcenar va compartir amb la seua amant Grace Frick –i, després de la mort d’aquesta, amb el fotògraf homosexual Jerry Wilson– es van acabar d’escriure les Memòries d’Adrià. La tesi de Petrignani és que “una casa diu la veritat sobre qui hi viu”. En el cas de Yourcenar, però, això és paradoxal: la casa de Maine és íntima i femenina, tot el que ella rebutjava mostrar en públic. Va ser un cau d’amor on Grace potser va fer el paper d’Antínous. Tots els Antínous del món mereixen un culte memoriosament sensorial. A falta d’un nom millor, en diem simplemennt literatura.
